Fotografia: Xavier Montanyà

Hi ha negres assassinats per la policia americana, immigrants ofegats a la Mediterrània, brots de racisme policíac i ciutadà arreu de Catalunya. Casos greus en què hi ha policies, guàrdies municipals i mossos d’esquadra involucrats. Controls i batudes policíaques contra els temporers de Lleida. Racisme estructural i impunitat. Mentre tot això passa, és evident, i tots els politòlegs del món ja ho estudien, que la millor resposta que podem tenir és lluitar contra un fantasma de pedra de fa cinc segles: l’estàtua de Colom.

I són polítics en actiu els qui ho diuen. Amb sou públic, responsabilitats i possibilitats d’instaurar i negociar diverses mesures. Com per exemple una llei del parlament que reguli el racisme institucional i policíac i garanteixi els drets dels immigrants i més col·lectius. O la proposta de protocols administratius i policíacs més estrictes que emparin la indefensió de les minories. O manifestacions de protesta davant les casernes de policia on hi ha casos de racisme. Però, potser no fóra prou internacional, ni prou cridaner, ni prou efectiu a les xarxes de Twitter. De la mateixa manera que confonen els articles de gènere quan parlen i escriuen, tenen dret de la ineficàcia i la incultura, identificant en una estàtua els molts problemes de racisme que té avui la nostra societat.

Si a la colonització de Llatinoamèrica va haver-hi episodis genocides potser fóra més valent i propi de polítics a sou d’ajuntaments, governs i parlaments demanar que tots els països que es van beneficiar de la conquesta, com Espanya i Catalunya, atorguessin ara a les comunitats indígenes sobrevivents unes indemnitzacions justes, en reconeixement simbòlic de l’espoliació i el genocidi. Si Alemanya negocia de fer-ho, o potser ja ho ha fet, a Namíbia, en reconèixer el genocidi de les ètnies herero i namaqua, Catalunya i Espanya podrien fer-ho a Llatinoamèrica. És massa fàcil, com a gest, arreglar qüestions tan serioses com aquestes demanant de retirar una estàtua. Sobretot quan nosaltres no en som les víctimes. Ni la política el treball de recerca de l’ESO.

Encara més, com tots sabem, quan arriba el moment adequat, les estàtues s’enderroquen i les esglésies es cremen. Sense més ni més. Recordem com van quedar les esglésies de Barcelona a la Setmana Tràgica o el juliol del 36, i els esforços que es van fer per fer-ho a consciència. Un dia, passejant pel centre de Madrid, Basilio Martin Patino em va dir: ‘Per aquí es van cremar algunes esglésies, sí, van desaparèixer alguns retaules antics, sí, això no està bé… Però amb quina alegria ho vivia la gent!’
Encara conservo ben viva la imatge d’actes solemnes com l’enderrocament de les estàtues de Saddam Hussein i Enver Hoxa caient lentament, com gegants, entre la multitud tensa i continguda. Tot i que les accions reals sobre persones de carn i ossos solen ser molt més efectives per a la memòria i contra l’amnèsia. L’afusellament de Nicolae Ceausescu i la seva dona Elena és inoblidable.

El deliri només es pot respondre amb deliri

En fi, tornem a Colom. ‘Súbete a Colon, súbete a Colon, desde allí verás la gran Barcelona. Súbete a Colón, súbete a Colón, más cerca del cielo te sentirás’, cantava en castellà Jaume Sisa el 1982. El deliri només es pot respondre amb deliri. No sóc sociòleg, per això m’agradaria que algun m’expliqués argumentadament i documentada com podem haver arribat fins aquí. Opino que si el concepte gallina feliç demostra finalment que la felicitat no existeix, la lluita contra fantasmes de pedra confirma la mort de la política.

Fotografia: Xavier Montanyà.

Hi ha un retrocés generalitzat de l’eficàcia i intel·ligència política general, sobretot entre les noves fornades de punyets alçats i pírcings. És ben clar que ens passa alguna cosa greu de fa temps. Greu i molt preocupant. La realitat és massa complexa i difícil per a simplificar-la fins a aquest extrem. Aquestes actituds infantils són un insult al sentit comú de la ciutadania. És un error del sistema. Les causes que han precipitat l’error es troben, sens dubte, en el progressiu nivell baix de continguts de la instrucció pública i l’educació en general, a les escoles, instituts i universitats. En una llei electoral antidemocràtica construïda en el laboratori de la transició per a assegurar el vot conservador rural, que incompleix obscenament el principi d’un home un vot. I en l’erràtic i capriciós repartiment de subvencions culturals i mediàtiques seguint criteris electoralistes i de submissió política, sense valoració de capacitats i continguts.

Don Quixot lluitava contra molins de vent pensant-se que eren gegants. Havia llegit massa, sí, però almenys havia llegit i era un gran personatge. Patètic i genial. Els (i les…) joves polítics (ques…) d’avui demostren que sense llegir gaire es pot arribar a pics de deliri superiors als que ja existien en aquell lloc de la Manxa. Malauradament, però, els deliris d’avui són inconsistents, mal fonamentats i molt poc interessants. Recordo que fa uns anys ja ens van sortir amb aquestes exigències d’iconoclàstia democràtica políticament correcta contra l’estàtua de Colom. Llavors també van demanar que s’expropiés la catedral de Barcelona per fer-ne un economat i una escola de música perquè la catedral contribuïa de manera ‘implícita i explícita’ a la gentrificació i massificació turística de Ciutat Vella; i que els manters senegalesos podien reciclar-se en rondallaires africans ambulants per les escoles.

Per cert, jo associo la iconoclàstia amb un valent que agafa una maça i liquida una estàtua quan la destrucció del símbol fa més mal al poder i a la societat. I liquida l’estàtua amb la mateixa fúria i ganes que liquidaria el rei, el papa i el capità general. Com que no els pot matar, mata l’estàtua. Matar és el seu objectiu de fons. Matar i fer-ho a la vista de tots. Fer-ho per tots els qui no ho poden fer, ni s’atrevirien mai a fer-ho. Matar perquè ja no pot més, i sent que ha de fer alguna cosa, encara que sigui l’última de la seva vida. Un acte d’iconoclàstia és simbòlic, sí, però té uns efectes devastadors a llarg termini. Si no, pregunteu als anarquistes i als catòlics què ha implicat per a ells durant tot un segle la cremada de quatre esglésies ronyoses, amb ‘santcrists’ decapitats i mòmies de monges exposades a la via pública.

Fotografia: Xavier Montanyà.

Als EUA quan la ràbia esclata per un nou assassinat policíac d’un negre, on la policia en mata desenes cada any, a més de manifestar-se i enfrontar-se físicament amb la policia, acaben atacant les estàtues de Colom i de Fra Juníper Serra pel seu simbolisme. Són atacs que es produeixen en context d’impotència i fúria, com va ser el context de la cremada d’esglésies a Barcelona. Uns actes fets en un context d’ira popular, un acte lògic, vital. Quan aquí ho demanen els polítics, i democràticament, no deixa de ser una còpia devaluada d’allò que veuen a tot arreu, una impostura més de les moltes que escenifiquen cada dia.

La retirada d’estàtues, experiència lúdica

Fa uns quants anys, ja van fer un espectacle infantil retirant l’estàtua del negrer Antonio López. Llavors vaig escriure: ‘Del monument dedicat a la figura d’Antonio López, avui tan sols en resta un inquietant pedestal buit. La figura del magnat de la Transatlàntica no ha sobreviscut l’actual “correcció política”. Fa un any, en una festa per a grans amenitzada pels Comediants, va ser retirada amb grua, enmig de rialles i aplaudiments, al so de la imaginativa melodia: “Se’n va l’Antooonio, la-ra, la-ra, la-raaa…”

Així era depurada de la vista ciutadana la presència pètria d’un comerciant que també s’havia enriquit amb el tràfic d’esclaus, com tots els naviliers catalans de l’època. D’aquí ve que popularment fos conegut per “el Negro Domingo” i “López el Negro”. No obstant això, tot i no dir-se López, les principals fortunes catalanes d’aleshores es van fer a ultramar, comerciant amb esclaus, cotó, fusta, sucre, cacau i tabac.’

Ignoro si per Colom s’organitzaran també festes populars i xocolatades amenitzades per saltimbanquis. Ho ignoro i se me’n fot. Com se me’n fot allò que facin amb l’estàtua i totes les altres estàtues de la ciutat. La majoria dels ciutadans tenim més coses al cap. Ara, m’ofèn la gestualitat ridícula retribuïda amb diners públics. Despenjar aquell tipus d’allà dalt és un brindis al sol. O una cortina de fum mediàtica que servirà per a esvair i amagar les incompetències polítiques reals de tota una generació de polítics joves i inútils per a impulsar els canvis polítics i socials que calen i que, de fa massa anys, han oblidat.

El cas Indro Montanelli

El fenomen no és exclusiu de Barcelona. La beneitura és universal. Ara resulta que a Milà atempten també contra l’estàtua del periodista i escriptor Indro Montanelli per racista i violador. Quan era soldat a la guerra d’Abissínia (Etiòpia) va casar-se amb una nena de dotze anys. Sembla curiós, però, que no la dinamitin per haver estat soldat de l’exèrcit feixista de Benito Mussolini que va bombardar el país amb gas mostassa (prohibit per les normes internacionals), que va exterminar centenars de milers d’etíops indefensos als atacs aeris.

Històricament, també hi ha hagut més mètodes i maneres menys lúdiques d’actuar. Les Brigades Roges no van esperar que Indro Montanelli fos estàtua. El 1977 li van disparar uns quants trets a les cames acusant-lo de ser ‘esclau de les multinacionals’. Maneres de ser.

Fotografia: Xavier Montanyà

El cementiri de les estàtues de Budapest

Ho repeteixo. Tant se me’n dóna què facin amb el monument a Colom, el d’Antonio López i el de tots els fantasmes de pedra enfilats als pedestals de Barcelona. No serveixen ni d’espantaocells, atesa l’afecció que hi tenen els coloms a cagar-se en els seus caps i espatlles. Una altra manera d’actuar, potser en forma de protesta lúdica, originària del regne animal, sector rates voladores.

Però realment em preocupa el destí de l’estàtua i el del pedestal. El pedestal buit d’Antonio López és inquietant. Milers de pedestals buits per la ciutat podrien causar una epidèmia d’ansietat col·lectiva. Llavors caldria proposar una taula de diàleg transversal i interdisciplinari amb psiquiatres, sociòlegs i animadors socioculturals perquè ‘gestionessin de manera sostenible i natural’ aquest cúmul d’angoixa social que es produiria inevitablement en conseqüència d’haver fet ‘justícia històrica’.

Quant al destí de les estàtues, tinc una solució. L’any 2002 vaig tenir la sort de visitar a Budapest un cementiri d’estàtues: l’Szobor Park Muzeum. Impressionant. S’hi arribava amb l’autobús núm. 7 des de Ferenziek Tér. En un descampat havien acumulat amb poca gràcia moltes de les estàtues que havien decorat les places de Budapest a l’època comunista. Passejar entre aquells fantasmes gegants descol·locats és una experiència insòlita que causa tota mena d’impressions i suscita la reflexió extemporània. Una lliçó d’història congelada en el temps.

És una immensa paperera de la història. Una inòpia brutal per on passeges entre personatges fora de l’espai i del temps. Marx i Engels, Lenin, obrers heroics, soldats èpics, musculats, de bronze, buròcrates ascendits a presidents i camperoles alegres. Hi ha molt silenci, la qual cosa propicia que entris fàcilment en comunió amb els titans d’un passat que sempre es va voler gloriós i no ho era tant. Si hi pares atenció, fins i tot pots sentir el diàleg entre elles. Pots riure del grotesc o emocionar-te. A mi em van passar totes dues coses alhora amb un monument a les Brigades Internacionals que havien conservat amb gran respecte.

Deia José Bergamín en un dels seus aforismes: ‘Aprofundir en les arrels és una manera subterrània d’anar-se’n per les branques.’ Els jardiners que ens representen, per una banda volen aprofundir en les arrels, i, per l’altra, llevar les branques que no els agraden. Són una amenaça per a la vida del bosc.

Fotografia: Xavier Montanyà

Donar un altre significat al Valle de los Caídos

Aquí no projectem cementiris d’estàtues. Llàstima. Potser seria massa fàcil. O massa útil i agradable per al visitant. Ens tira més la cosa manipuladora. Fer coses com ‘resignificar’ el monument i ‘gestionar’ el passat. El cas per excel·lència és el Valle de los Caídos. Ara que han tret la mòmia, però han deixat els sinistres frares benedictins que el custodiaven, parlen molt de donar un altre significat a l’espai. Més diners públics, prioritaris ara i sempre per a més menesters, que es malgastaran en projectes, taules de reflexió i diàleg, comissions d’experts, disseny i construcció.

Jo vaig proposar fa temps en aquestes pàgines una modesta idea: ‘És la fossa comuna més gran d’Espanya. Hi ha entre trenta i quaranta mil cadàvers. Caldria traslladar tots els ossos dels morts a un lloc adient, i deixar que la natura acabi de fer la seva feina al gran temple del franquisme. Que les arrels dels pins i avets i les gelades rebentin les roques, que els esllavissaments enderroquin la creu, i els aiguats, el vent, el sol i la sequera estival vagin corcant la basílica fins a fer-ne una immensa ruïna històrica, un inquietant monument a la destrucció. Deixem en mans de les tempestes, els corbs, els llops, les serps i els escorpins, allò que l’home ha estat incapaç de solucionar.’
Ara, arran de la febre iconoclàstica, m’hi he repensat. Proposo que, després de retirar els trenta o quaranta mil cadàvers a un lloc més agradable, traslladin a la gegantina esplanada del davant totes les estàtues de Franco, amb cavall o sense, que hi ha arraconades en magatzems i dipòsits municipals de tota Espanya. N’hi deuen haver a centenars. Caldria traslladar-les a la gran esplanada i que els operaris les col·loquessin on els donés la gana. El resultat seria un immens cementiri d’estàtues unipersonal a l’aire lliure. Una macroinstal·lació d’art i memòria. Seria brutal i estratosfèric. L’esplanada de la memòria. De treure’n la pols i les cagades dels ocells en tindrien cura els frares benedictins, sempre amb caputxa, faldilla, sandàlies i en silenci. Es mourien com escarabats entre les pedres.

Però, sobretot, torno a dir, com sap un bon amic, que només demano que l’edifici no desaparegui del tot i que en quedin de testimoni les ruïnes, el record mort del passat, putrefacte, en descomposició, perquè ningú no se n’oblidi. Perquè si desapareix del tot el rastre de l’enemic, també desapareixen una mica els nostres rastres. Els dels rojos, vull dir.

Fotografia: Xavier Montanyà

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.