La nova onada de dades catastròfiques sobre la llengua a Barcelona em porta a una fixació. Començo buscant el web del Comissionat d’Ús Social del Català de l’ajuntament, perquè em sona com a cosa recent, perquè va ser una concessió del PSC a ERC pel pressupost –de què, sinó, s’hauria d’interessar el PSC pel català?– i perquè m’imagino que aquests dies deu treure fum. I potser és que no sóc periodista i em falta nas investigador, però, navega que navegaràs, només sé trobar notícies sobre l’anunci de la creació de l’ens a bombo i platerets, i, com a tal, l’únic que ensopego és una pàgina de compromís on consta el nom i la foto de la responsable, a més de quatre dades que no arriben a quatre, entre les quals la “finalitat” (?) en una frase buida com un càntir foradat: “Impuls polític del seu àmbit competencial.”

Deu ser també que no sóc hermeneuta, però entre les notícies que noticien l’anunci em perdo en més notícies sobre més anuncis i més impulsos i més comissions: ara “Junts proposa la creació d’una comissió interdepartamental de seguiment del pla municipal per a fomentar l’ús del català”; ara “l’Ajuntament de Barcelona ha anunciat que es compromet a crear una comissió que vetlli pel compliment del reglament d’ús del català”. I espera’t, que aquesta última continua: “Ho ha anunciat la comissionada per a l’Ús Social del Català, Marta Salicrú, després d’un prec d’ERC” –els precs d’ERC al PSC, un clàssic intemporal. Llegit d’enrere endavant, se n’extreu que la comissionada havia anunciat que el comissionat s’havia compromès a crear una comissió, i encara gràcies, perquè la cosa ve de lluny: “El reglament va entrar en vigor l’any 2010, però Salicrú reconeix que ‘tot indica que [la comissió] no es va arribar a crear’.” Sembla un acudit, però no patim que ara va de debò, que la comissionada “s’ha mostrat partidària ferma de constituir-la [la comissió] per exigir el compliment del reglament i garantir ‘els drets lingüístics’.” Tot això, quan fos que fos.

Podria continuar abusant de la vostra paciència, però acabo amb una mostra que ho té tot: buscant entre les notícies sobre la notícia, arribo a saber d’unes tals “68 mesures” d’un pla de defensa del català que s’havien aprovat el mandat anterior. El cas és que ara Junts, ara ERC, ara la Plataforma per la Llengua demanen alternativament durant els anys següents que “es comencin a implementar”. Per fi sembla que arribo a una concreció: un pla de 68 mesures, ni 67 ni 69, perquè deu ser una cosa precisa, bisturínica, i bé, reencaminant la cerca, només trobo més notícies que gira i que tomba sobre les 68 mesures, però de les mesures en qüestió, al màxim que he arribat és que es poden consultar totes aq­uí. Efectivament: “Pàgina no disponible.” En aquest punt em rendeixo. Potser valtros teniu més sort. O potser per alguna raó casual la pàgina retornarà a la vida avui o demà.

Ha estat quan he sortit del túnel de la meua obsessió que hi he caigut. Som a l’era de la publicitat. L’anunci ja compta com a acció. Amb cada onada d’extermini del català a la capital, la mesura és fer més anuncis, més anuncis de mesures, dels quals puguin sortir més titulars, tot sigui per a calmar el galliner fins a la davallada del sondatge següent. Parlo de Barcelona perquè és el nucli on es concentren més catalans, el nucli irradiador, com deia aquell, i que tot el que hi passa té un impacte determinant en la salut global del català. Per això, hem d’agrair als seus governants la mesura estrella que contribuirà a revertir l’estatística fatal: enguany, el 40% de les cançons del Piromusical de la Mercè seran en català. Van tan sobrats amb la burla que fins es permeten de no arribar ni a la meitat.

A escala de país, la gran escenificació va ser el Pacte Nacional per la Llengua, amb aquest nom tan cofoi, tan noticiable i temo que tan trolejable perquè s’avingués a signar-lo el bloc espanyolista més llest del parlament. Ho dic perquè aquests dies hem hagut de veure com el PSC i els Comuns votaven contra la creació d’un districte universitari propi català, que en última instància hauria de permetre la supervivència de la llengua a l’acadèmia i al món professional; de la mateixa manera, també han fet pinya contra els nostres drets abstenint-se en la votació per a exigir un cert nivell de català als sanitaris des del primer any. I heus aquí: els Comuns han justificat l’abstenció perquè ja “hi ha un Pacte Nacional per la Llengua i aquesta és la millor eina per a desplegar el català”. Per més malfiança que hi posis, sempre et superen les expectatives: això de fer servir el Pacte Nacional per la Llengua com a subterfugi per a frenar l’impuls de la llengua no ho havia vist venir.

La maniobra de dilació és clara. Les lleis i els reglaments hi són, darrere del bosc frondós de les notícies sobre la creació de comissions, els anuncis de seguiments, els compromisos per a vetllar-ne el compliment i més distraccions per a evitar, un govern rere l’altre, d’haver de perseguir els incompliments, tornar-se sancionadors i elevar el conflicte a les institucions. Mentre recaigui sobre una minoria civil que com més va més minoritària serà, deuen pensar, també s’empetitirà el problema i en algun moment deixarà d’existir. Aquesta gent són un verí. I ja ho hem vist a la resta dels Països Catalans: si no acatem les nostres pròpies lleis, vindran els altres i en faran d’altres. I aquests sí que les fan complir.

La setmana passada dèiem d’assumir el nostre fat de poble en lluita, això vol dir que hem de buscar vies per a la vida plena que no són les mateixes d’algú que té els drets garantits pels seus governs. Hi penso ara que és temps de pressuposts: en plena emergència lingüística, no sé entendre que els partits independentistes no condicionin totes i cadascuna de les votacions en totes les institucions al compliment de la legalitat lingüística. No perquè hi tingui més fe que quan van governar, no perquè al final el PSC-PSOE no els acabi pessoant igual, però seria una manera de saber si el compromís amb la nostra supervivència col·lectiva xoca amb la seua individual i actuar en conseqüència.

Descomptada l’administració per defensar-nos els drets, ens queda la força de la societat civil organitzada, la dels cansats que fan la feina; busquem-los a les xarxes, fem-nos-en socis, microfinancem les seues campanyes i els seus projectes, denunciem i ajudem a denunciar, ara que és més fàcil que mai, ara que la meitat de la vida de tothom passa en un país diferent, a l’altra banda de les pantalles, on els catalans sempre hi som i serem. Descomptada l’administració que no ens ha de defensar, com a mínim hem de ser el seu malson.