Pacte de Madrid

Qui presum, fa fum. Nando Pastor, nou síndic portaveu del PP a les Corts, atenia el micròfon d’À Punt després del discurs d’investidura de Juanfran Pérez Llorca com a candidat a president de la Generalitat. Va insistir en el nom propagandístic amb què el llavors aspirant havia batejat l’acord que buscava amb Vox, que encara havíem de suposar que no estava tancat: Pacte de les Corts. Com és marca de la casa, amb unes bones dosis de cinisme, mentida patològica i grandiloqüència sideral i tronada, Pastor ens explicava que aquest nom responia a un fet inèdit en totes les democràcies occidentals. I és que, sense alçar una cella ni un mil·límetre, Pastor donava per descomptat que havíem de creure que estàvem assistint a la negociació del pacte en directe, a través dels discursos anodins, i amb unes dificultats de lectura i dicció cròniques que haurien de diagnosticar la necessitat de tornar a cursar l’ESO, que declamaven Pérez Llorca i José María Llanos, síndic de Vox, en la seu de la sobirania valenciana. 

Sobirania valenciana. Ehem. Un exercici de parlamentarisme radical i essencial. Ehem, ehem. Sí que vivim temps radicalment i essencialment pornogràfics, en la política valenciana. Això sí. I hem de tenir en compte que els anteriors ens han proporcionat grans moments de glòria. Mentre Nando Pastor feia aquestes declaracions, els diputats de Vox rebutjaven els micròfons de la premsa valenciana perquè les valoracions del discurs de Pérez Llorca les feia el seu líder, Santiago Abascal, des de Madrid. Prèviament, les negociacions també es portaven avant des de Madrid, pels respectius equips designats per les direccions que ells en diuen nacionals. Per si no n’hi havia prou per al sainet, al capdavant de l’equip negociador de part dels hereus de González Lizondo, hi havia un diputat al Parlament de Catalunya –i, per a rematar don Vicente, de pell negra–: Ignacio Garriga. Sense valencians ni de l’una banda ni de l’altra. Pacte de les Corts. Ehem, ehem i ehem. A propòsit, don José María es referia a Catalunya en el seu discurs com a “territorio traidor a España”.

Nihil novum sub sole. L’Estatut d’Autonomia del País Valencià –que així, amb aquesta denominació, va arribar al congrés– va ser transformat en Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana a Madrid, el 1982. El ribot, a la Villa y Corte, no perdona ni les més tímides gosadies. Ho sabem de sempre, però diria que, així i tot, poques vegades hem arribat a un extrem tan pornogràfic –hi insistisc– d’una dissonància tan cínica. També amb els socialistes, d’una altra banda, assajant teatralment escarafalls, aquesta vegada des del carrer de Ferraz, exactament a una distància de trenta-quatre minuts a peu des del carrer de Gènova. No cal dir de quina ciutat.

Ara bé, trobe que és molt interessant analitzar com aquest pacte valencià entre PP i Vox continua essent, així i tot, una anomalia en el context espanyol. Als valencians, per molt que ens encabotem a negar-ho, se’ns continua aplicant un estat d’excepció. PP i Vox van a sarpa a la grenya a tot arreu, ara com ara. És la funció que els toca representar en aquest moment. A Extremadura han forçat eleccions. A Castella i Lleó i Madrid ja ho varen fer i, a Múrcia hi han estat a punt diverses vegades. Al País Valencià, no. El pacte ha anat com la seda. Poques vegades s’ha vist un pacte menys conflictiu, en què les parts s’hagen dedicat més paraules d’amor, senzilles i tendres. Vox ha tractat amb cotompel Carlos Mazón –si fos per ells, encara continuaria al palau– i, de fet, l’acord que el va fer president fou el primer de tots i el que va obrir la barra lliure. 

Si Vox hagués provocat un avançament electoral, hauria multiplicat els seus suports i podria disputar la primera plaça del bloc de la dreta al PP. Uns punts a favor molt importants. Però tenia dos punts en contra insalvables i definitius: una convocatòria avançada i sense anar acompanyada d’unes altres urnes espanyoles crearia una agenda política valenciana i, en aquest context, no es podria descartar que hi hagués un canvi. I que els catalanistes i separatistes –així els veuen: tant de bo– tornassen al govern. Aquest possible escenari no tan sols els produeix malsons, sinó que els hauria pogut condemnar en l’àmbit que els importa: l’espanyol. Les terminals mediàtiques del PP els haurien acusat de donar un baló d’oxigen a Pedro Sánchez i deixar el País Valencià –perdó: Levante– en mans dels traïdors a Espanya –novament: tant de bo. És per això que, al contrari del que és la tònica habitual a l’Espanya comme il faut, ací el pacte se serveix en safata de plata.  

Les eleccions valencianes es convocaran per a fer-les coincidir amb les espanyoles. L’escenari polític sorgit de la dana hauria forçat el camí de les urnes en qualsevol democràcia mínimament normalitzada. A la colònia, tanmateix, la metròpoli designa el governador. En l’any del Senyor de 2025, la política valenciana continua travessada per l’eix nacional, fins i tot com a eix determinant. Amb la paradoxa cruel que és, precisament, la força principal que es reclama com a valencianista la que més es resisteix a assumir-ho i no se n’aprofita en clau autòctona.