Poble Lliure vol que l’independentisme d’esquerres deixi de llepar-se les ferides i es replantegi per a tornar a encapçalar el país. Després de la pèrdua de la majoria absoluta, la victòria del PSC i l’aparició d’Aliança Catalana, els diferents actors polítics coincideixen que som en un moment de canvi de cicle. Ara bé, per a Poble Lliure, que treballa dins la CUP, però que històricament ha tendit a moure’s com un vers lliure, és imprescindible de no resignar-s’hi i fa una crida a presentar batalla.

Fa dues setmanes van presentar una proposta per a sortir del forat: impulsar una trobada àmplia de diferents actors de l’independentisme d’esquerres per a bastir una nova eina capaç de prendre la iniciativa. Una proposta arriscada perquè esquerda les costures vigents dels partits polítics, però igualment interessant. Per tal que pogués donar-ne més detalls en parlem amb Ortésia Cabrera (Amposta, 1989), membre del secretariat nacional de Poble Lliure.

—Feu una proposta per a l’independentisme d’esquerres en un mal moment per a l’independentisme, per a les esquerres, i per a l’independentisme d’esquerres encara més.
—Justament és el moment de mirar-nos als ulls, de repensar-nos i d’entendre fins on hem arribat. Fa vint anys o trenta ningú no s’esperava que l’independentisme arribés on va arribar. Amb totes les crítiques i assumint-ne els límits, el 2017 canvia el paradigma: la societat catalana entén contra qui lluita i fins on pot arribar la repressió de l’estat espanyol. Abans, això ho sabia una minoria; ara ho sap tothom. Aquesta consciència genera frustració i una sensació de punt mort, però també obre oportunitats si sabem llegir el moment. El canvi de cicle no és solament una derrota: és l’inici d’una altra etapa que necessita nous llenguatges, noves formes de fer, noves estructures i noves cares.

—Què proposeu?
—Cal refer completament el marc de joc: repensar les organitzacions, els espais de trobada i les formes de fer política independentista d’esquerres. No tenim una fórmula màgica. Proposem de treballar cap a una unitat popular més àmplia, però no creiem que ho hagi d’encapçalar Poble Lliure. Ha de superar qualsevol sigla existent. La gràcia és aquesta complexitat: trobar-nos dins la diversitat, parlar i construir-nos.

—Vuit anys després del referèndum, el tauler polític català el marquen el PSC i Aliança Catalana. Què ha passat?
—Aquestes coses passen perquè l’independentisme d’esquerres no marca l’agenda ni connecta amb necessitats concretes com ara l’habitatge o la llengua, que avui està més en perill que mai. Quan deixes un buit, algú l’omple. Tot allò que no fa pensar en el 2017 mal paït, arrossega gent i pot modificar el magma ideològic del país. Tradicionalment, l’independentisme ha anat lligat a l’alliberament social. Si no sedueixes, si no interpel·les, si no ets útil, l’espai l’ocupa un altre.

—Sembla que feu una crítica externa, però vau ser candidata de la CUP a les últimes eleccions. Per què no connecta amb aquesta gent òrfena de proposta?
—Vaig acceptar-ho perquè tenia sentit reforçar l’espai en aquest moment. Però hi ha una timidesa en els canvis que han fet que no està a l’altura del país. El procés de reflexió de la CUP hauria d’haver estat molt més profund. Ha faltat voluntat de guanyar i de generar majories àmplies. Calia refundar-se en una esquerra independentista sense manies, amb ambició de baixar al fang, de negociar, de perdre el temor a la institució i d’assumir que, si jugues la batalla institucional, l’has de jugar fins al final. Amb un llenguatge entenedor i amb mesures bàsiques que el país necessita.

—Quins actors imagineu en aquesta unitat popular?
—Tothom que se senti interpel·lat per l’independentisme d’esquerres, però no únicament. No diem: “Veniu a Poble Lliure.” Diem que és moment de trobar-nos i provar-ho tot: gent que està enquadrada en aquests espais, gent que se n’ha anat a casa, gent que no s’ha mogut mai, gent que es va il·lusionar el 2017 i després s’ha apagat… Els espais existents –i Poble Lliure inclòs– probablement no estan preparats per a gestionar aquest moment. Ho diem amb humilitat: som part del problema i per això fem la proposta.

—No me’n voleu dir noms, però em ve al cap la gent de Foc Nou d’Esquerra Republicana, ni que sigui per la coincidència amb el lema.
—Hi ha molts moviments interessants: Foc Nou; l’ex-regidor d’ERC de Sabadell, que ha fet un trencament interessant; sectors de Junts agrupats com a esquerres… Comunistes de Catalunya, la Intersindical… L’ANC, ara que ha superat el debat de la llista cívica, també té un potencial molt gran. La crida és a no deixar-nos arrossegar pel fatalisme. No és un moment fàcil, però precisament per això és important. Els espais existents són importants, han tingut i tindran el seu rol, però cal generar un espai comú real.

—No seria la primera que crides així no queden en res. Què serà diferent?
—Ara comencem a concretar-ho en trobades territorials i espais de treball. No és una crida buida, hi ha feina al darrere, però volem que el procés sigui col·lectiu. No volem donar-ne detalls perquè el procés ha de ser col·lectiu. No estem per a tirar coets: es tracta de deixar de llepar-nos les ferides, cuidar-nos i començar a construir abans no sigui tard. Probablement, aquesta frustració és inevitable, però ens autodestrueix. Per Aliança Catalana i companyia, però en general. L’ambient polític és de desconfiança, d’acusacions i retrets constants. També és cert que surten més propostes polítiques que volen respondre a això mateix.

—Parleu de Nexe Nacional?
—És una gran mostra de renovació de l’independentisme d’esquerres, amb un canvi de format i d’estratègies. Té una lògica molt més comunicativa i de think tank. Tant de bo hi hagi moltes iniciatives com Nexe Nacional, Sant Jordi per la Llengua i el Correllengua Agermanat.

—Com ho veu la CUP, que ja ha fet el procés de reflexió i renovació?
—No hem tingut reunions formals, però sí converses. Idealment, hauria estat bé que la CUP pogués assumir un paper més central de país. Ara mateix no és així. La CUP ha de formar part d’aquest procés, però no pot pretendre que tot passi per ella. I si no hi vol participar, nosaltres continuarem perquè creiem que és el camí correcte.

—Si la CUP no hi volgués participar, Poble Lliure podria fer camí sense la CUP?
—Això és futurologia.

—Al final, tot això que diem és de futur…
—Sí. [Silenci]

—Veig que no en voleu parlar. Un desafiament important que té l’independentisme d’esquerres és l’onada reaccionària global. Com hi podeu plantar cara?
—Fins fa poc, Catalunya n’havia estat una excepció gràcies a l’independentisme. Quan la frustració es canalitza malament, apareixen discursos reaccionaris. Però sovint sobredimensionem el fenomen: parlem molt d’un 20% de joves que giren a la dreta, però n’hi ha un 80% que no, i moltes noies són més d’esquerres que generacions anteriors. L’esquerra està massa pendent de la dreta i poc pendent de fer proposta. On no generes discurs, un altre l’ocupa. No és només una qüestió ideològica, sinó d’oferta política concreta.

—Potser es pot mirar menys què fa la dreta, però no creieu que sí que s’ha de tenir en compte com arriba aquest discurs als ciutadans i en modula les prioritats?
—Tendim a creure que tothom és molt ideològic, però no és així. Hi ha tendències, i allà on l’independentisme d’esquerres no genera discurs i proposta, l’espai l’ocupa un altre. Fins a quin punt això indica una transformació de la societat catalana o si és una cosa passatgera no està decidit, depèn de la nostra capacitat de moure-ho i empomar-ho.

—Un dels efectes d’aquest discurs ha estat l’expansió de la idea catastrofista que vivim en societats insegures, mentre que la realitat és que la criminalitat és molt menor que dècades enrere. Com s’ha d’abordar la seguretat?
—Assenyalar qui està pitjor que tu és una manera de desviar la ràbia cap al costat equivocat. En moments de pèrdua de condicions de vida és temptador, però és fer el joc a qui et genera el malestar. Quan parles amb gent d’esquerres que ha assumit discursos xenòfobs i els dius com els prenen el pèl, fan un canvi de xip. Com a mínim, callen i escolten.

—I la immigració?
—Des d’una perspectiva d’esquerres: posant la humanitat i els drets humans al centre. Ningú emigra perquè vol. Però calen mesures concretes: aprenentatge del català, treball digne i regularitzat, creació de comunitat. No n’hi ha prou amb mesures institucionals; cal posar-hi el cos. Sense comunitat, no arreglarem res. Potser tens una feina de merda i molt poc temps lliure, però si les dues hores que tens lliures les dediques a ensenyar el català a una persona nouvinguda i a crear comunitat entre aquesta colla i tu, potser ho arreglem.

—Això no carrega massa la responsabilitat sobre l’individu?
—Potser sí, però és una part imprescindible. Som un país ocupat i ens hem d’arremangar. Les institucions són febles; si no fa el pas la gent, no avançarem. Li hem de llevar èpica, penso en companyes de l’ANC a les Terres de l’Ebre que cada tarda fan classe de català a la gent immigrada del seu poble i no ho publiquen a xarxes.

—Sintèticament, quins són els pròxims passos per a la construcció d’aquesta unitat popular de l’independentisme d’esquerres que proposeu?
—Generar espais amplis de trobada, crear nous lideratges i noves formes de fer, trencar estructures prèvies i tornar a generar il·lusió. Ja hem començat amb trobades territorials. Qui vulgui participar, pot contactar amb Poble Lliure i estar atent a allò que comuniquem.