Oriol Mitjà i Villar (1980) va ser un dels metges més coneguts durant la pandèmia de la covid, quan va assessorar els governs català i andorrà. Ara aquest metge i investigador, infectòleg, cap de secció a l’Hospital Germans Trias i Pujol, viu quatre mesos l’any fora investigant gràcies al Consell Europeu de Recerca. Actualment, investiga a la República Democràtica del Congo i a les zones rurals de la Xina. Però poca gent sap que, darrere aquesta carrera brillant, hi ha una persona amb depressió crònica d’ençà de fa vint anys, que és fill d’una mare també amb depressió, i que tots dos han intentat de suïcidar-se. Tot això s’explica al llibre On neix la llum (Grup 62), en què Mitjà parla de la depressió, de l’ansietat i de la seva lluita contra l’alcoholisme, i de com ser gai el va marcar a l’escola. Però, a la vegada, explica bellament les eines que ha fet servir per tirar endavant, la gent del seu costat que l’ha ajudat, com el seu germà Jordi o la seva parella, en Sergi. I que ha après que no tan sols viurà amb depressió, sinó que l’alternarà amb les ganes de viure. Per això en aquesta entrevista primer parlem dels problemes i, després, de les solucions.

—Expliqueu al llibre que us lleveu al matí i us preneu quatre pastilles.
—En prenc dues per la depressió, una per calmar els nervis, una per no beure alcohol i una que em prenc a la nit per poder dormir. Des del 2009, que em van diagnosticar de depressió. Com que he tingut unes quantes recaigudes, ja me l’han mantingut de manera crònica, preventiva, per intentar que no torni a tenir més episodis.

—Dels personatges que hi surten, jo crec que n’hi ha un que el tracteu amb molta tendresa: la vostra mare.
—La meva mare és molt amorosa, tendra, calmada, però quan jo era petit ja va desenvolupar una depressió. Va ser una malaltia molt greu que feia que estigués al llit la major part del dia, amb les persianes abaixades: aquella penombra, que sortia fins i tot fora de l’habitació, feia que la casa fos molt trista, quan érem petits. I també va haver-hi un dia que ella va intentar suïcidar-se, va intentar anar-se’n.

—Aquell dia ella us va trucar i us va dir: “Fill, t’estimo molt”. I va penjar. Sort que vau arribar a casa i la vau portar a l’hospital. Es va salvar.
— Sí. I ho vaig entendre a l’instant, no em va caldre que m’ho expliqués ningú més. Vaig pujar a un taxi, vaig trucar al meu germà, s’havia acomiadat de tots dos, i quan hi vaig arribar, doncs, la situació era la que ens havíem imaginat.

—El vostre pare, com va cuidar la mare durant dècades! I quina infantesa més dura.
—El meu pare era metge, i càlid amb els pacients, però li costava demostrar les emocions o fer carícies. Els meus avis vivien a Arenys de Munt, eren els metges del poble, però tenien sis fills i no tenien prou diners. Amb un sou públic, el del meu avi, no en tenien prou. Aleshores el meu pare, que era el gran, se’n va anar a viure a Mataró amb el seu oncle. I es veu que allà va viure una història molt dura, de molt poc amor, de molt poca estima. Després va anar amb una altra tieta que vivia a Barcelona, quan tenia disset anys. Una historiadora que no tenia ni un ral i menjaven truites de farina. És a dir, feien aigua amb farina a la paella. Passaven gana.

—Diu que teniu un besoncle per part de mare que va ser ministre i que… parlava 32 idiomes?!
—José Luis Villar Palasí. Va ser ministre amb Franco (el seu germà, el meu avi, era més republicà i havia estat el fundador de la Universitat Autònoma de Barcelona: Vicent Villar Palasí) Però sí, em deien que el besoncle parlava quatre dialectes del xinès i idiomes dels països de l’est. De gran jo vaig aprendre el xinès mandarí, i poso en dubte que, veritablement, parlés quatre dialectes del xinès. Perquè, encara que tingués una ment brillant, no pot ser.

—Vós us heu mirat si personalment teniu altes capacitats?
—No m’ho he mirat, però jo penso que no compleixo cap criteri.

—Qui era l’àvia Júlia i per què la seva mort us va portar a la depressió?
—Potser la depressió ja la tenia genèticament, però va ser-ne un desencadenant. Els meus pares treballaven molt tots dos; després, la meva mare estava malalta, i qui en cuidava eren la Júlia i la Tati. La Júlia era una vídua que havia criat sis nenes, molt amorosa, i sobretot tenia molta confiança amb tothom. Ella em donava la confiança que jo sí que valia alguna cosa, que podia estudiar.

—Si us pregunto per què teniu la depressió, què em responeu?
—Hi ha una predisposició genètica, la història de la meva mare, òbviament. Però crec que des que vaig néixer que hi estava predisposat. És a dir, era un nen amb molta sensibilitat, a l’escola no m’acaba d’adaptar, la infantesa tampoc va ser gaire fàcil, i vaig haver de desenvolupar una cuirassa per superar la por a la humiliació, o al rebuig, o a la solitud.

—Comenteu la frase: “He arribat a excel·lir en la meva feina per superar el trauma infantil, perquè ningú volia jugar a futbol al pati.”
—És això. És això. Jo sempre em quedava l’últim, sempre. I sí, he arribat a excel·lir a la meva feina, potser per uns altres motius, però un dels principals és per superar uns traumes d’infància.

—Vau anar a Papua Nova Guinea per uns pocs mesos, i us hi vau quedar deu anys.
—Per a mi és el paradís. Tinc el meu cor allà. Va ser un refugi, hi vaig arribar després d’haver passat un primer episodi de depressió, i hi vaig trobar tot el sentit del viure: curava malalts, cuidava persones, i això per a mi tenia tot el sentit. I deixava de banda la necessitat de demostrar excel·lència. Allà no hi havia ningú a qui hagués de demostrar res, simplement havia de curar persones.

—Per acabar la part de problemes, parlem d’una bicicleta i de l’any 2022. Què va passar?
—Venia d’una època molt dolenta. Començava a estar molt cansat de viure, de treballar, tenia fatiga i vaig tornar a caure en una depressió. I aquesta vegada la depressió va ser molt profunda. Era tot desànim. No trobava cap sentit a la vida, em semblava que hi havia un buit molt gran, només volia estar-me al llit, sentia tota aquella tristesa, que arriba a ser tan gran que és dolorosa, i és un dolor insuportable que fa perdre les ganes de continuar vivint. I aleshores et ve la idea que deixar de viure és una solució molt bona, perquè és deixar de patir. I vaig sortir amb la bicicleta i en un moment d’impulsivitat, perquè em vaig enfadar, vaig agafar la bicicleta, la vaig aixecar a l’aire i me’n vaig anar cap al precipici, perquè vaig pensar, ja està, ja n’hi ha prou, no vull viure més, és tot horrorós. I el Sergi em va agafar del braç.

—Gràcies, Sergi!
—Ell és la persona que m’acompanyava i em va agafar i em va aturar.

—Molt bé. Ara parlem de les solucions que surten al llibre. Per exemple, el mindfulness.
—Jo em quedava molt atrapat en la ment, pensant molt en tot el que podia passar, molt obsessiu. Això em generava molta angoixa, ansietat, emocions que no sabia com controlar. Jo m’anestesiava treballant més, bevent cervesa o controlant-ho tot. I de cop i volta trobo una forma que reconeix que no necessites continuar essent productiu, que no necessites ser més, demostrar més, produir més, i que en un moment donat pots viure d’una manera més respectuosa amb tu mateix.

—Parleu de com aneu als psicòlegs, un que és lacanià i un altre que és conductista, i impressiona com us coneixeu per dins, i com veieu que controleu fins a l’extrem l’exterior perquè teniu un caos a dins que no s’aguanta.
—Tinc tanta angoixa dins que intento buscar maneres d’aturar l’angoixa: si ho tinc tot controlat i m’emporto un munt de notes per parlar amb tu –també els bitllets d’avió els tinc supercontrolats, els horaris els tinc molt ben controlats, la bici la tinc molt ben controlada, el beure el tinc molt ben controlat–, aleshores no em trobaré malament, el meu cos estarà més en calma i així podré estalviar-me ansietat.

—Hi ha persones que passen per la vostra vida com si fossin llum. Per exemple, la recepcionista de l’hotel que diu la frase “tot està bé”.
—Uau! És meravellós. Era una noia molt joveneta, però em va donar una lliçó enorme. Per mi, és un dels capítols més tendres del llibre, i més importants. Per aquella noia, tot podia estar bé. No necessitava entrar a discutir amb tu: el client es queixa perquè li ha tocat una habitació que no li agrada? No es preocupi, tot està bé. Cau la tempesta que està fustigant tothom? Tot està bé. Però ho diu perquè ho creu de debò, no és conformisme, és que ella veritablement pensa que està bé, que les coses siguin com són.

—Per a la gent que viu al voltant de persones amb depressió, quin consell donaríeu?
—Hi ha molta incomprensió sobre la depressió. Fins i tot jo mateix, que sóc una persona que he passat per moltes depressions, a vegades no comprenc la depressió d’un altre. Penses que no sortiràs mai d’aquell pou. Sents molta vergonya de tu mateix, penses que tothom té una vida feliç i que tu no la tindràs. I sents molt el judici de l’altre perquè penses que l’altre et prendrà per una persona deixada, mandrosa.

—Exagera!
—No li ve de gust sortir a sopar i posa l’excusa que té una migranya. Aleshores, què diria jo a la persona que cuida algú depressiu? Que no l’intenti comprendre, que l’acompanyi, que no la jutgi, que validi quan l’altre li diu que té un sentiment de tristesa, un sentiment d’ansietat. I també et diré que és molt dur, cuidar algú amb depressió. El cuidador també ha de ser legitimat.

—I a una persona depressiva, quin consell li donaríeu?
—Li diria que comprenc el que sent. Sé que és molt dur. Sé que potser ara no veus la sortida, però la vida és possible i de vegades et pots deixar acompanyar. Em va passar al novembre. Feia més d’un mes que estava deprimit i, de cop i volta, un dia, com una revelació, dic, hosti, però si estic deprimit, per què no he trucat al psicòleg, què espero? Ni me n’havia adonat, que algú em podria ajudar. Des de dins no tens la sensació que et puguin ajudar.

—Pensava que el fet d’escriure el llibre volia dir que ja havíeu superat les depressions. Veig que no.
—Malauradament, els episodis de depressió continuen. Sí que he descobert que puc tenir moments d’alegria. He après a descobrir que sí que hi haurà moments de depressió, però que hi haurà moments en què viuré i que valdrà molt la pena viure.

—Voldríeu dir alguna cosa que no us hagi preguntat?
—Sí: fins i tot del dolor, del patiment, neixen algunes coses noves. Les persones que no han patit hi són impermeables, però aquesta llum que neix dins una habitació totalment fosca, quan l’obres només un centímetre, de cop i volta, dóna una claredat enorme. Per molt petit que sigui el raig. Aquesta claredat és la d’adonar-se quines no són les prioritats de la vida. I que potser totes aquelles exigències, aquells desigs que havies estat perseguint no eren el que tu volies. I que hi ha coses tan importants com viure en calma. Aquelles petites coses que també neixen després d’haver patit.