Avui, demà i ahir

  • Joan Salvat-Papasseit, vendaval contra “els poetes amb minúscula”, vet-lo aquí que ve saltant per les muntanyes

Mercè Ibarz
04.05.2024 - 21:40
Actualització: 05.05.2024 - 12:43
VilaWeb
S-P vist per Rafael Barradas, pintor uruguaià establert a l’Hospitalet de Llobregat, el 1918 (detall).

La sort del poeta, activista, llibreter i periodista llibertari Joan Salvat-Papasseit, mort enguany fa un segle, ha superat amb escreix els obstacles que la vida i la mort, ben jove, li van oposar i les barricades posteriors de la guerra i la postguerra, de l’oblit sense fissures durant anys. Salvat, també dit només Papasseit, ho pot tot. Ara mateix el commemoren dues edicions de la seva poesia completa, aparegudes amb poques setmanes de diferència. Per què dues? Ni idea. L’una, resultat d’un verkami, a cura de Jordi Martí Font i editada pel tàndem Lo Diable Gros i Godall Edicions, rescata la introducció de Joan Fuster del 1962 per a la primera edició de l’obra poètica completa del “glossador de la divina Acràcia” i “incendiari de mots”, com ell es va retratar en versos resplendents. L’altra edició, a càrrec d’Edicions 62, ha estat a cura de Jordi Cornudella i n’ha escrit el pròleg Enric Casasses.

Totes dues renoven, per fi, la lluminosa edició facsímil mig clandestina dels anys setanta per a tants de nosaltres (juntament amb la del 2006 a cura de Carme Arenas a Galàxia Gutenberg), que ressonaria després en les veus de Serrat i del gran equip Ovidi-Toti.

Entre les consideracions dels dos prologuistes esmentats, amb seixanta-dos anys de diferència entremig (!), Salvat, l’introductor del cos en la nostra poesia moderna, ha anat fluint. També nosaltres. És ara ja el temps de recordar que les diferències que fem habitualment entre avantguardisme i noucentisme –els dos pols d’aquells anys vint de fa un segle– només en aparença són dispars i contraposades, aquestes suposades diferències, producte tot sovint de la mandra mental i les rutines. Un exemple entre tants: S-P va dedicar poemes de tan llarga persistència entre generacions de lectors com “Tot l’enyor de demà” al poeta Marià Manent i la seva dupla, “Res no és mesquí”, al pintor i dibuixant Josep Obiols. Ni l’un ni l’altre, noucentistes d’obra versàtil de categoria, no eren allò que se’n diu avantguardistes, ni de bon tros. Els dos poemes formen part de L’irradiador del port i les gavines (Poemes d’avantguarda), del 1921. Cap problema, per ell.

Salvat-Papasseit només era sectari respecte dels que va anomenar, amb el seu tremp que l’encerta sempre, “poetes amb minúscula”. Però la història cultural sí que ho ha estat, sectària, amb ell.

Joan Fuster, historiador cultural enorme de criteri i d’independència, començava sense embuts així: “Potser, en definitiva, no hem estat ben bé justos amb Salvat-Papasseit. Dic: justos. Perquè mai, o gairebé mai, ja ho sé, no li han faltat un record, una cita, un racó de panegíric o d’estudi, dins els resums i els còmputs de la poesia catalana del segle XX. I tanmateix, no era solament això que li calia. D’altra banda, si ho miràvem amb suspicàcia –que és la millor manera de veure algunes coses–, trobaríem sovint, en l’atenció que se li ha dedicat, una mena o altra, sempre incòmoda, de condescendència” i així surt amb “puntualitat inflexible l’adjectiu misericordiós de ‘malaguanyat’ i el segueix la menció exclusiva del seu ‘avantguardisme’. Per ‘malaguanyat’ [Salvat va ser un autodidacte fill d’obrers, malalt quasi sempre, mort de tuberculosi uns mesos abans de fer els trenta] i per ‘avantguardista’, més que no pas pel valor absolut que es pugui atribuir a la seva obra, Salvat-Papasseit entra en la consideració rutinària dels nostres crítics i en rep l’homenatge i la llàstima”. Així era llavors, el 1962.

Seixanta-dos anys després, aquest 2024, quant de temps que ha hagut de passar, S-P és finalment reconegut i editat enllà de l’homenatge llastimós o clandestí. Continua prevalent per a alguns l’etiqueta avantguardista, que sempre fa modern, encara que, com diu Fuster, “fou un mal avantguardista i, ben mirat, la part de la seva obra que es manté amb millors seduccions té ben poc a veure amb l’avantguardisme dels anys 20”. Tant és, ben mirat també, el cas és que la salvatiana “cançó canta en cada bri de cosa” i ací la tenim.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any