10.09.2025 - 21:40
|
Actualització: 10.09.2025 - 21:41
L’onzè dia del mes de setembre no és solament una data important en el calendari de casa nostra. El del 1973, per posar un exemple, va comportar la caiguda del president Allende a Xile i l’arribada d’una cruel dictadura militar encapçalada pel general Pinochet. I el del 2001 serà recordat pel fulminant atac aeri a les Torres Bessones de Nova York i a l’edifici del Pentàgon.
Són episodis de transcendència indiscutible, però la història –si més no, la que s’escriu amb la lletra inicial minúscula– també es configura a partir de fets d’abast més limitat que si s’analitzen pensant en les circumstàncies en què van sorgir, tenen força importància.
L’11 de setembre de 1945 –avui fa exactament vuitanta anys– un decret signat pel general Franco derogava la denominada “salutació nacional”, és a dir, la que es feia amb el braç dret enlaire promoguda per la Falange poc abans de la guerra del 1936-1939 i inspirada directament –per molt que la definissin com una salutació “ibèrica”– en la salutació feixista adoptada per Mussolini a la Itàlia dels anys vint i pels nazis poc més tard.
El moment de la publicació d’aquest decret no és gens aliè a la resolució final de la Segona Guerra Mundial, que va tenir dues dates clau: la rendició d’Alemanya, el 9 de maig, i la del Japó, el 2 de setembre. I encara una tercera: l’armistici (de fet, una capitulació en tota regla) signat pel govern italià post-Mussolini amb les forces aliades dos anys abans, el setembre del 1943.
Com que res no és fruit de l’atzar, el decret que implantava la salutació nacional amb el rang d’obligatòria es va publicar en el BOE del 25 d’abril de 1937, aleshores editat a Burgos, cinc dies després del decret que posava la Falange, els requetès tradicionalistes i les JONS, el grup de Ramiro Ledesma i Onésimo Redondo, sota el comandament únic de Franco.
No em resisteixo a la temptació de transcriure algunes frases del preàmbul d’aquella disposició del 1937 per a la lectura profitosa de les quals és imprescindible mantenir el castellà original a fi de no desvirtuar la retòrica del moment: “En los albores del Movimiento Nacional, cuando los patriotas perseguidos caían víctimas de los enemigos de España, el cortejo de los mártires saludava con el brazo en alto en señal de homenaje.” Per al redactor del decret aquestes salutacions eren manifestacions “de hermandad, de disciplina y de justícia social que conducen al engrandecimiento de la Patria”.
L’article primer definia com havia de ser la salutació: braç enlaire, la mà ben oberta i estesa (el puny tancat, no cal dir-ho, quedava proscrit) formant un angle de quaranta-cinc graus amb la vertical del cos.
I vuit anys més tard, el decret de derogació en el preàmbul del qual tornem a trobar unes quantes perles demostratives de la retòrica del moment i que comença dient: “Al iniciarse el dieciocho de julio de mil novecientos treinta y seis el Movimiento Nacional, como exaltación espiritual de nuestra Patria ante el materialismo comunista, que amenazaba destruirla, entre las formas de expresión de vibrante entusiasmo de aquellos días surgió, frente al puño cerrado, símbolo de odio y de violència que el comunismo levantaba, el saludo brazo en alto y con la palma de la mano abierta, de rancio abolengo ibérico, espontáneamente adoptado en pueblos y lugares; saludo que ya en los albores de nuestra historia patria constituyó símbolo de paz y de amistad entre sus hombres.”
El més curiós de tot és el raonament –l’excusa, vaja– que el govern va esgrimir per justificar el final d’aquella obligatorietat. Segons que s’explica en el mateix preàmbul, sembla que les circumstàncies (no especifica quines) es van capgirar en contra de tot allò que volia representar inicialment la salutació i, per tant, calia abandonar “aquellas formas de saludo que, mal interpretadas, han llegado a privar a las mismas en muchos casos de su auténtica expresión de amabilidad y cortesia”.
Una de les característiques dels règims totalitaris –si més no, els del segle passat; ara semblaria que hem evolucionat, però casos com el del senyor Elon Musk (i uns quants personatges més) ho desmenteixen rotundament– és la importància que donaven a les formes externes de manifestació de la seva ideologia. Per exemple, la dèria per controlar calendaris i cronologies.
Va ser Benito Mussolini qui va establir un particular calendari del que denominava “era feixista”. Una era que començava l’any 1922, el de la Marxa sobre Roma que va acabar amb la decisió del rei Vittorio Emanuele III d’encarregar la formació d’un nou govern a Mussolini. Encara avui, viatjant per Itàlia no és gens difícil de trobar vestigis d’aquell calendari en edificis com ara l’oficina central de correus de Nàpols –una construcció molt notable des del punt de vista arquitectònic– que va ser inaugurat el 1936 i que, per tant, exhibeix a la façana la inscripció “ANNO 1936 XIV E. FASCISTA”.
Coneixedor d’aquesta manera d’apropiar-se de la cronologia, al dictador Franco no li va costar gaire d’adaptar-la a la seva conveniència i, així, l’any 1936, el del començament de la guerra, el va batejar “primer Any Triomfal”, nomenclatura que va mantenir el 1937 i el 1938 –segon i tercer “Anys Triomfals”, respectivament– i que el 1939 va canviar a “Any de la Victòria”. Unes expressions que eren obligatòries en tots els documents i comunicacions oficials i que, com a afegitó final, solien acabar amb un “Saludo a Franco” acompanyat en els primers temps per un intimidant “Por la Patria, el pan y la justicia”.
Les grans proveïdores de conceptes simbòlics que el règim va adoptar des del primer moment van ser la Falange i les JONS. Penso en la terna “una, grande, libre” amb què Onésimo Redondo va definir, l’any 1932, com volia que fos el seu país, o en allò del “mitad monje, mitad soldado”, “la dialèctica de los puños y las pistolas” i, sobretot, el crit “Arriba España” promoguts per José Antonio i la seva trepa de senyorets feixistes amb pretensions intel·lectualoides que des del primer moment, l’any 1934, li van fer costat.
Paral·lelament a aquest panorama, la gent del carrer resistia com podia i així que trobava una escletxa en el mur de sordidesa que ofegava la vida quotidiana, recorria a la ironia. Ara mateix em vénen al cap un parell d’exemples. El primer va ser la moda del pentinat “Arriba España”, que consistia a agafar el serrell, pentinar-lo cap a la part superior de la closca i deixar-lo fixat i ondulat gràcies al suport del Solriza, un producte en format d’escates que es dissolien amb aigua i que va ser la causa principal que entre la població femenina proliferés una espectacular gamma de tupès precursors dels que anys a venir exhibirien Elvis Presley i els seus succedanis.
L’altre exemple pertany al llenguatge quotidià dels primers anys cinquanta, una època en la qual, paradoxalment, el català era popular i estava més estès que ara, encara que oficialment reclòs a l’àmbit de la intimitat familiar. Val a dir que cada vegada que evoco coses com la que ara comentaré em ve al cap el Venerando, l’inoblidable protagonista de L’home de la maleta, la novel·la de Ramon Solsona: no se m’esborrarà mai la imatge de la meva àvia que, quan feia una malifeta i m’havia de renyar, m’etzibava un impagable i rotund: “Ja la farem, amb tu, l’españagrande…”
