Onejaven banderes i branques d’olivera

Acabem d’acomiadar un estiu que serà recordat per haver contemplat pràcticament en directe i amb una autèntica passivitat dels governs internacionals la massacre al poble palestí per part del govern d’Israel.

Estirar la tovallola, remullar els peus a l’aigua i endinsar-nos en les pàgines del nou llibre de Miranda July mentre fèiem scroll a X i Instagram entre fotos de viatges, nits de festes majors i vídeos de bombardaments constants a Gaza, ha estat la frívola normalitat aquests darrers mesos. Fins ara.

L’assalt israelià de dimecres passat a la Global Sumud Flotilla que anava a Gaza per lliurar-hi ajuda humanitària ha estat el detonant que ha generat un canvi de to en la societat, i milers de persones, especialment joves, han pres els carrers d’arreu del país –però també de diferents països d’Europa com ara Itàlia, Grècia i Alemanya– per solidaritzar-s’hi i per demanar la fi del comerç d’armes amb Israel, l’alliberament immediat dels integrants de la flotilla i l’obertura d’un corredor humanitari. A Barcelona, dimecres van ser quinze mil les persones que van concentrar-se al port per protestar, tot i que les mobilitzacions es van estendre per ciutats d’arreu del país.

Avui, Barcelona ha tornat a ser l’epicentre de les manifestacions, amb més de cinc-centes associacions adherides i desenes de columnes que venien de diferents punts del Principat. La convocatòria, que portava per lema “Fi al comerç d’armes i a les relacions amb Israel”, ha agrupat 70.000 persones, segons la Guàrdia Urbana, 300.000 segons l’organització.

Abans de les 12.00, els Jardinets de Gràcia, punt de sortida de la manifestació, ja eren plens a vessar de manifestants que vestien de negre com a mostra de dol “per les més de 600.000 persones palestines assassinades a la franja de Gaza per Israel”. El color negre, tot i ser predominant, es combinava amb el vermell, el verd i el blanc de centenars de banderes Palestines que onejaven i cartells fets a mà en què es podien llegir frases com ara “Llibertat Palestina”, “Aturem el genocidi”, “Resistència, llibertat, justícia, reparació”, “Netanyahu terrorista” i “Gaza sagna perquè el govern calla!”, entre moltes més.

La kufia palestina, el mocador de quadres blanc i negre, també ha estat un dels elements comú entre la indumentària dels assistents com a símbol de solidaritat. Alguns, a més, aprofitaven per complementar la vestimenta amb xapes i adhesius, la majoria amb un dibuix d’una síndria, fruita que també s’utilitza com a icona perquè comparteix colors amb la bandera palestina. Un símbol que va néixer fa dècades després de la guerra àrab-israeliana del 1967, quan Israel va prendre el control de Gaza i Cisjordània, i va prohibir als territoris ocupats de portar i exhibir símbols nacionals, com ara la bandera.

Joves, moltíssims joves, però també famílies i gent gran. Tots entonen a l’uníson càntics com ara “Free, free, Palestine”, “Palestina Llibertat”, “Que no, que no, Israel no és un país, és una ocupació” i “No és una guerra, és un genocidi”, mentre marquen el ritme picant de mans i són acompanyats pel so de desenes de tambors que porten el compàs. De fons, com un brunzit de borinot (constant, monòton, greu), el so dels helicòpters que sobrevolen el centre de la ciutat.

Una mica més avall del Palau Robert, un grup de joves carrega motxilles i màrfegues. Han dormit a la plaça de la Carbonera aquesta nit, on hi ha instal·lada l’acampada d’ençà de dimecres. Uns altres, vestits amb una samarreta negra i amb un logotip que deia “Roda de Ter antifeixista”, expliquen que han vingut expressament des d’aquesta localitat d’Osona “per demanar la pau a Palestina” i “exigir als governs que actuïn contra el genocidi”. Un d’ells, en Joaquim, de vint-i-tres anys, explica que ells sempre han tingut clar “de què es tractava”.

La manifestació avança a poc a poc i es fa molt difícil d’esquivar la gent i anar fins a la capçalera, perquè el passeig de Gràcia i les cruïlles dels carrers que el travessen han quedat completament desbordades. Hi ha gent que espera en aquests encreuaments per poder incorporar-se a la columna central de la manifestació. Fins i tot, enfilada dalt d’un banc es fa impossible de veure on comença i on acaba.

A l’altura de la Pedrera, un noi prova d’enfilar-se a un dels fanals, però s’obre el cap amb un dels ganxos de ferro que sobresurten amb forma de flor. Al temps que una amiga el socorre, un altre jove encaputxat s’enfila al fanal del costat i hi penja una gran pancarta en vertical en què es llegeix “Gaza, no estàs sola”. Al meu costat, sento que un noi, que deu tenir uns dotze anys, li diu a un altre: “Vull conèixer aquest tio, bro.”

D’un dels fanals de la vorera del davant penja una altra pancarta que simula una kufia gegant. Al mateix moment, es fa un buit a l’asfalt: un grup de gent envolta un jove que amb un spray de color vermell escriu amb lletres ben grosses “Palestina lliure”, en català, com molts dels missatges, càntics i discursos que s’han fet durant tota la manifestació. Mentrestant, els treballadors de les botigues de luxe del passeig de Gràcia s’ho miren rere els vidres dels aparadors i, al terrat de la Pedrera sembla que desenes de turistes s’oblidin que visiten una de les joies arquitectòniques de Gaudí, perquè en lloc d’usar els mòbils per fotografiar-ne les singulars torres de ventilació i les xemeneies, graven i contemplen la gran protesta des d’una posició privilegiada que els dóna la vista d’ocell que jo també vull tenir.

A la Gran Via, desenes de taxis s’afegeixen a la protesta amb una marxa lenta per a tallar el trànsit. La majoria porten banderes palestines al capó del cotxe, i alguns fins i tot les onegen.

Cap a les 14.00, la capçalera de la manifestació comença a arribar a l’Arc de Triomf, punt final del recorregut, mentre milers de persones encara baixen pel passeig de Gràcia amb el carrer d’Aragó. En aquest moment, el pas de la marxa sembla que comença a accelerar. Alguns nens comencen a reclamar el dinar als pares, i hi ha qui aprofita per treure el tàper o fer alguna queixalada a l’entrepà.

Un grup de manifestants que travessa la plaça de Catalunya sacseja branques d’oliveres mentre s’uneixen als càntics amb força, ràbia i impotència. “Des del riu fins al mar, Palestina vencerà!”, repeteixen incansablement. Les fulles (simples, petites, allargades i d’aquell verd-grisós) es mouen ràpidament. Els reversos, més blanquinosos que verds, fan de rateta amb el sol i es converteixen en diminuts punts de llum que apareixen i desapareixen, apareixen i desapareixen… Davant meu, la multitud continua avançant, i sembla que tota aquesta solidaritat no s’hagi d’acabar de vessar mai.