Segona part de la transcripció de la taula rodona publicada al dominical del Diario de Barcelona el 13 de març de 1977, amb els següents participants:

G. Empleat de Telefònica per oposició; llevat dels primers números, la resta havien d’anar on els destinessin: en el seu cas, a Barcelona.

V. Empleat de Telefònica, va arribar a Barcelona per les mateixes raons que G.

L. Casada amb un muntador d’una empresa de serveis, va passar amb el marit per Almeria, Múrcia, Huelva i Bilbao. Van acabar aquí quan el marit va treballar en el muntatge de la Hidroelèctrica del Besòs.

S. Fill de pagesos, les va passar magres treballant al camp. Tampoc no vol recordar què hi va haver de passar, aquí. Per poder menjar, treballava fins a setze hores al dia. Ara està situat, però n’ha vistes de totes.

O. Quan va acabar la mili, no tenia gaires perspectives a Sevilla i va venir a Barcelona. Es va adonar per primera vegada dels problemes dels treballadors i què significava el seu món gràcies al contacte amb organitzacions polítiques.

D. És treballadora del tèxtil i estudia dret. Va arribar a Barcelona amb pare i germans després de vendre’s part de les terres. Van comprar un terreny i els nois hi van aixecar una casa els caps de setmana després d’horaris feiners de dotze a catorze hores.

L. Va venir perquè volia que els fills tinguessin una bona formació, fet que no era possible a Granada, d’on no hauria volgut marxar.

(Quan no hi apareix la inicial de qui parla, sic respecte de l’original.) 

No es van trobar davant la “terra promesa”. Era un ambient al qual no es podien habituar fàcilment perquè disposaven de poques hores lliures. Per a ells, era una lluita a vida o mort en un medi hostil on només es valorava ser un treballador d’alt rendiment…

Hi vaig arribar tot just casat i vaig haver d’aixecar-hi una casa. Va ser difícil, però vaig mirar d’adaptar-m’hi. Nosaltres, els andalusos, som més genials, més alegres; aquests catalans són més seriosos, més conservadors. Però a mi m’agrada la seriositat. M’hi vaig adaptar bé.

Altres, però, van notar més el canvi, perquè Catalunya representava unes característiques específiques que no tenia la resta d’Espanya…

Aquí, la gent té uns costums molt diferents, però no arriba a ser difícil de familiaritzar-se amb la gent catalana.

Coincideixen que la seva terra d’origen els agrada més, però es troben a gust a Catalunya: tot i que continuen dient que haurien preferit no sortir del terròs. Tot amb tot, se senten catalans a la vegada que castellans, andalusos…

Qui tira Catalunya endavant som el poble treballador –immigrat o no–, perquè la burgesia l’única cosa que fa és explotar-nos…

diuen gairebé trepitjant les paraules els uns als altres. I també coincideixen a assegurar que els problemes catalans són problemes que els afecten directament.

Resolent els problemes de Catalunya, resolem els nostres propis problemes.

En la qüestió de la integració també va ficar-hi cullerada una variable que es dóna més enllà dels confins del Principat. Es tracta de l’anticatalanisme que, des de les altes esferes oficials –com demostra la Història–, han sembrat entre l’ingenu “ciutadà de peu” a tot Espanya.  

V. La meva família, que tenia un fort sentiment antinacionalista, m’havia contagiat la seva antipatia pels catalans. El meu contacte amb organitzacions obreres va servir per desterrar aquests prejudicis i arribar a comprendre la nova comunitat.

N’hi ha que van portar odi acumulat des de la seva regió d’origen…

S. Jo veia aquells amos que eren quatre bandits. Eren uns pocavergonyes que explotaven la gent.

En arribar a Catalunya, es va adonar que el concepte era el mateix, que els amos d’aquí es diferenciaven poc dels d’allà.

S. No he d’agrair res a ningú. Feia deu anys que era aquí i no coneixia el Tibidabo.

L. Si se’ns explota a tot arreu és per les condicions polítiques espanyoles que ha viscut i viu el país.

C. Al treballador immigrat, se’l mira amb uns ulls diferents d’aquell que no ho és. Per part de l’amo, no es tracta igual el català que el no català. 

N’hi ha que desitgen estudiar i s’han d’empassar les vuit hores diàries, més les extres quan són imprescindibles per a la subsistència i, a continuació, han d’assistir a les classes.

D. El que caldria fer és permetre quatre hores de treball i quatre per a l’estudi.

V. resumeix l’ambient per al treballador immigrat.

V. En principi, és hostil, llevat que vinguis amb unes condicions especials de comoditat i coneixement. 

G. A la majoria dels emigrants, ens han ficat en una mena de pobles que no són sinó guetos. Se’ns ha ficat en uns habitatges que deixen molt a desitjar i a uns preus de milionaris, no de treballadors. Catorze hores de feina per a malviure.

Són queixes que no van adreçades al poble català. Són queixes per als homes que són al capdavant de l’administració i l’economia de Catalunya.

És una presa de pèl al poble català i a tots els pobles immigrats a aquestes terres.

En el terreny de l’educació dels fills, també van sorgir problemes.

L. Vuit-centes pessetes pago per cada un. A Andalusia, no havien de pagar res per anar a estudi.

Fins ara, de manera incidental, han sorgit, en la conversa, problemes i reivindicacions que els treballadors –i, en especial, els immigrats– teniu necessitat de solucionar. Però sou en un context determinat on ja existeixen lluites específiques dels que són nascuts aquí. Com podeu contribuir a la consecució d’aquests objectius que proposa el poble català i com penseu que es poden solucionar –si més no, en part– els vostres nombrosos problemes?

G. Cal ser pràctics. Som immigrants i estimem la nostra terra. Però la vida la tenim aquí i, per aquesta raó, el que sigui bo per a Catalunya serà bo per a nosaltres. Sempre donaré suport al poble català en la lluita per una societat més lliure, més justa i més independent. Pel que fa a l’autonomia, a mi ja no m’enganya ningú. El que passa és que, si jo vull manar a casa, no deixaré de ser un bon veí –en relació amb els habitants del meu carrer– ni un bon ciutadà –en relació amb la població on visqui. Vull dir que, encara que estigui d’acord amb l’autonomia per a Catalunya, continuaré essent un bon espanyol. L’autonomia permetrà a Catalunya ser més pròspera, més rica i més justa. Això beneficiarà tothom que hi viu: immigrats o no.

O. Quan jo lluito per l’autonomia de Catalunya, no lluito per la seva separació. Ho faig per contribuir a la llibertat de tot el poble espanyol. Això mateix passaria, per exemple, amb el poble andalús. Quan el poble d’Andalusia demani la seva autonomia –el poble, no l’avantguarda–, els andalusos l’hauran de tenir.

G. Els treballadors que hem nascut fora de Catalunya el que hem de fer, en definitiva, és procurar que l’estructura social, econòmica i política que sorgeixi de Catalunya sigui la més representativa possible del poble català. I a aquests senyors que ens vénen a dir que som andalusos, som aragonesos, som extremenys, els hem de contestar: “Abans no us preocupàveu de nosaltres i ara us dol la nostra situació?” No, a nosaltres, aquests senyors, no ens enganyen.

V. Els treballadors –inclosos els immigrats– tenim un doble vessant d’actuació o participació. Al lloc de treball, hi tenim les organitzacions obreres. I als barris, hi ha les associacions de veïns. Les primeres es va demostrant que han de ser l’autèntica representació del treballador. I a les segones, també es va comprovant que els treballadors s’hi integren, perquè hi veuen la defensa del seus autèntics interessos. Per aquestes dues vies anem arribant a una politització real del treballador. Una politització que va aconseguint de posar en discussió les institucions anant immediatament al fet nacional. Amb motiu de la Diada de l’Onze de Setembre, va sorgir un gran descontentament entre la classe obrera. Va caure molt malament que, en un acte com aquell, no hi hagués cap orador obrer. I tant hi feia que hagués sigut catalanoparlant que castellanoparlant. Va ser un gran error.

C. Els únics que lluiten per l’autonomia de Catalunya són els treballadors. I la majoria de la població treballadora és feta de persones immigrades. N’hi ha que, des de la burgesia, es volen posar banderetes, però no se’ls creu ningú.

(Podeu llegir la primera part de la taula rodona, publicada la setmana passada.)

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.