20.11.2025 - 21:40
Avui s’estrena als cinemes L’Olívia i el terratrèmol invisible, film català d’animació que ha estat nominat als Premis de Cinema Europeu com a millor film europeu –hi competeix amb Sirat i Tardes de Soledad— i com a millor film d’animació. La directora, Irene Iborra, hi relata amb tendresa i enginy la vida de l’Olívia, la seva mare Íngrid i el seu germà Tim, que són desnonats i han de començar des de zero en un barri de la perifèria de Barcelona. Una història que retrata la pobresa i la precarietat des de la mirada innocent d’un infant, i que demostra que la imaginació i la solidaritat són les eines més poderoses que hi ha per a no esfondrar-se quan la vida sofreix un terratrèmol.
Pioners en ‘stop-motion’
L’Olívia i el terratrèmol invisible és el primer llargmetratge català fet en stop-motion, la tècnica d’animació que consisteix a capturar fotografies consecutives d’un objecte, tot movent-lo una mica entre fotografia i fotografia perquè, en visualitzar-ho ràpidament, faci la sensació que l’objecte es mou. “Tant a Catalunya com al País Valencià hi ha molta tradició de stop-motion, però sempre s’ha fet en petit format de deu o quinze minuts, perquè un dels grans problemes que té l’stop-motion és que és molt car”, explica a VilaWeb Mikel Mas, productor del film.
Per filmar amb stop-motion, cal disposar d’uns dies de filmació concrets, amb un grup de gent determinat, perquè és un procés molt complex. Segons Mas, qualsevol film que es vulgui fer amb aquesta tècnica necessita, com a mínim, tres anys per a confeccionar-se. En el cas de L’Olívia i el terratrèmol invisible, han necessitat dos anys. De fet, Mas subratlla que no és gens fàcil d’aconseguir el pressupost necessari per a enregistrar films amb stop-motion: “Hem pogut tirar endavant, en gran part, gràcies a una aposta molt forta de la Generalitat de Catalunya, per mitjà de l’ICEC, de donar suport a les pel·lícules i sèries d’animació.” És una coproducció entre companyies d’Espanya, França, Bèlgica i Xile, entre les quals destaca la col·laboració d’À Punt, 3Cat, i RTVE.
La pobresa vista amb els ulls dels infants
El film adapta la novel·la La pel·lícula de la vida, de Maite Carranza, que ha estat traduïda a vuit idiomes. Iborra es va enamorar d’aquesta història el 2016, i de llavors ençà han calgut set anys per a enllestir el film. “És molt bonic, perquè hem tancat el cicle. Vam començar parlant de la pel·lícula al Festival de Cinema d’Animació d’Annecy, i ha estat aquí on finalment l’hem estrenada”, detalla Mas.
El tema sobre el qual pivota la història és la pobresa infantil, i de com es pot mantenir l’esperança i la humanitat en les situacions més precàries. És un film dur, que explica de manera simple i didàctica la crueltat d’un sistema que expulsa als marges aquells més vulnerables. Mas explica que la directora va voler tractar un tema tan delicat com aquest en un film per poder ensenyar a la seva filla com és la realitat de moltes famílies que sofreixen un desnonament. Iborra té, casualment, una filla que es diu Olívia i que té dotze anys, igual que la protagonista del film. “El problema dels desnonaments i de la pobresa infantil el tenim al nostre país de fa molt temps. I el film ensenya la importància de tenir una comunitat que col·labori perquè la gent que és expulsada de casa seva pateixi el mínim possible”, explica Mas, que conclou que la millor manera de combatre aquest problema social és parlar-ne i mostrar-lo a la pantalla gran, tant als adults com als més petits de la casa.
