Oleguer Presas: “És un partit històric, que va molt més enllà del futbol”

Dimarts la selecció catalana de futbol tornarà a l’acció, en un partit molt especial i amb molta força simbòlica. Catalunya s’enfrontarà a la selecció de Palestina a les 18.30 a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Montjuïc, a Barcelona. Serà el segon partit de la selecció masculina enguany, després de la victòria per 2-0 contra Costa Rica a l’estadi Johan Cruyff el maig passat. Aquell dia, es van aplegar 5.353 persones al recinte de Sant Joan Despí (Baix Llobregat). Ara els organitzadors n’esperen molts més, a conseqüència del doble component reivindicatiu de la cita: per una banda, exhibir el suport a les seleccions catalanes i, per una altra, mostrar el rebuig al genocidi contra el poble palestí.

El partit és organitzat per l’entitat Act x Palestine, juntament amb la Federació Catalana de Futbol, amb la col·laboració del Departament d’Esports de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona, Districte 11 i Ciutats de Palestina. La recaptació anirà destinada íntegrament al poble palestí i es dividirà en tres apartats: ajuda humanitària i reconstrucció a Gaza; justícia i fi de la impunitat; i cultura com a resistència.

Per a parlar de què significa el partit i de les dificultats d’organitzar-lo, parlem amb Oleguer Presas, ex-futbolista del Barça, activista i un dels portaveus d’Act X Palestine.

—Com va el ritme de venda d’entrades pel partit de dimarts?
—No et puc parlar de xifres concretes, perquè no ho segueixo gaire, però sí que puc dir que n’estem satisfets. Se’n van venent i, a poc a poc, anem omplint l’estadi. Ara som conscients que ens enfrontem a un obstacle important: hem disposat de molt poc temps per a vendre aquestes entrades. Evidentment, això ens condiciona. Per aquest motiu, ara portem un ritme frenètic d’organització, perquè tots els actes de comunicació i de campanya que volíem fer no els hem pogut tirar endavant fins que no s’ha confirmat la seu, i ara els hem hagut de comprimir. Això fa que hàgim de treballar fort tots per poder omplir l’estadi.

—Quin és l’objectiu de públic que us heu marcat perquè el partit sigui un èxit?
—Les xifres són indiferents. Això és un partit històric, que va molt més enllà del futbol. És una oportunitat de demostrar una vegada més que el poble català, cada vegada que s’ha hagut de mobilitzar en defensa de la pau i els drets humans, ho ha fet. Tenim infinits exemples, com el “No a la guerra”, o el “Volem acollir”… És una oportunitat més per a mostrar aquest suport en l’àmbit l’esportiu, que sovint queda al marge d’aquestes posicions.

—Quin poder simbòlic té un partit com aquest entre Catalunya i Palestina?
—D’entrada, el futbol és un element que arrossega moltíssima gent, que arriba a capes de la societat a les quals sovint costa d’arribar amb manifestacions o maneres de protestar diverses. Per tant, creiem que és una manera d’ampliar el rebuig contra tot allò que passa a Palestina i per fer visible la situació que hi viuen. Per això hem volgut organitzar el partit.

—La setmana passada, la plataforma organitzadora, Act X Palestine, va criticar públicament que algunes institucions, que de primer havien mostrat bona predisposició a organitzar el partit, no feien els passos necessaris per a tirar-lo endavant. Què va passar?
—No puc parlar amb gaires detalls de les negociacions, perquè no en vaig formar part activa. Però sí que sé que el País Basc jugarà contra Palestina diumenge i les entrades es van posar a la venda un mes abans del partit. Nosaltres només hem tingut una setmana i mitja i això ens ha forçat a organitzar-ho tot de pressa i corrents. Toca fer una mica d’autocrítica. No sé exactament què ha passat, però amb la vista posada a ocasions vinents caldria llimar aquestes coses per a poder anar tots a l’una i que el partit es pugui organitzar de manera més fàcil.

—En aquest estira-i-arronsa, es va impulsar una campanya de pre-reserva d’entrades per a fer pressió a les institucions. Aquesta pressió popular ha estat clau?
—Les negociacions es van desencallar gràcies a la mobilització de la gent, amb aquestes mostres de suport. Per tant, que el partit es jugui a l’Estadi Olímpic Lluís Companys és una victòria de la gent, i tant de bo que el públic respongui i el puguem omplir.

—Heu sentit una certa enveja de com s’ha gestionat el partit al País Basc?
—Sens dubte. Ens hauria agradat d’organitzar el partit i donar-li la importància que té remant tots a l’una i fent una campanya amb previsió. A tots ens agrada fer les coses amb més tranquil·litat. Ara, també m’agradaria veure-hi el cantó positiu: hem aconseguit de fer el partit a Montjuïc, que per nosaltres era fonamental per a dignificar-lo. Tenim l’estadi, tenim els jugadors, tenim la gent, que ha demostrat el seu suport… El Catalunya-Palestina és un partit històric. Sobretot perquè ve la selecció palestina, amb la situació que hi ha allà, però també perquè és un moment en què el poble català pot tornar a gaudir d’una selecció catalana en un estadi amb el prestigi que té l’Olímpic. Per tant, som-hi tots, aboquem-nos amb aquesta selecció, enviem tota la solidaritat al poble palestí i omplim l’estadi!

—Aquests darrers anys, la selecció catalana de futbol ha perdut pistonada pel que fa al públic. Creieu que aquest enfrontament contra Palestina pot ajudar a revifar-la?
—Crec que és un partit atractiu, i això feia molt temps que no passava. Tant de bo recuperem l’esperit que hi havia en els grans partits de la selecció catalana i que vaig tenir la sort de poder viure en primera persona. Amb el Camp Nou ple en partit contra seleccions com la del Brasil, l’Argentina o el País Basc… Partits que engrescaven, que arrossegaven la gent. Tant de bo el partit de dimarts sigui com aquests.

—Recordeu aquestes grans nits de la selecció durant la primera dècada dels 2000. Per què creu que hi ha aquesta mena de desconnexió entre la gent i la selecció catalana?
—Sens dubte, hi ha un component molt important relacionat amb la importància que donem a aquests partits. Per aquest motiu vam batallar perquè es fes a Montjuïc. Un partit jugat a l’Olímpic és diferent d’un que es jugui a qualsevol altre estadi del país, amb tots els respectes. Pocs recintes tenen la significació i la capacitat que té el Lluís Companys. El segon element és aquesta idea de buscar partits que engresquin i arrosseguin l’afició de la selecció catalana. Pensar partits amb aquesta òptica és fonamental per a recuperar la identificació de la gent amb la selecció catalana i que es converteixi en un element més de vertebració del país.

—La selecció catalana serà formada per una barreja entre futbolistes professionals i  jugadors representatius del futbol català. Per què?
—Per una banda, la selecció catalana ha de prestigiar-se i dignificar-se. Per tant, ha de convocar els millors jugadors seleccionables. I per això hi haurà futbolistes de primera divisió. Ara, com deia abans, és un partit que no és normal. Va més enllà del futbol. És una mostra de suport del futbol català cap a la situació que viu el poble palestí. Així doncs, aquesta representació del futbol català s’havia de manifestar amb els jugadors i equips representats. Per aquest motiu, ens semblava que era important que hi hagués figures importants del futbol català, també per cridar les afeccions d’aquests clubs a venir i donar suport a la selecció i al partit en general.

—Quina mena de selecció ens hem d’esperar per part de Palestina?
—La majoria de jugadors vénen de lligues que no són la palestina. El genocidi es comet a Gaza i segurament podríem dir que també a Cisjordània, però hi ha territoris que no es troben aquesta situació.

—Aquests darrers mesos, s’ha criticat molt l’equidistància del Barça respecte del conflicte. També ha circulat per les xarxes una fotografia on es veu el president Joan Laporta amb una bandera d’Israel. Quina opinió us mereix?
—Entenc que és una posició personal del president i, en tot cas, no hi vull entrar. Una entitat com el Barça no es pot manifestar a favor d’un estat que comet un genocidi. Quant al partit, que jo sàpiga no hi han tingut un paper important i la resta són actituds personals amb què puc no estar d’acord.