L’odissea real d’un nen que emigra tot sol

  • A ‘Solito’ (Edicions del Periscopi) l'escriptor salvadorenc Javier Zamora narra els dos mesos que va viure tot sol a nou anys, per a aconseguir d’arribar i travessar la frontera de Mèxic als EUA il·legalment i retrobar els seus pares

VilaWeb
Hi ha àrees de la frontera tan militaritzades com si fossin zones de guerra.
Xavier Montanyà
28.01.2024 - 21:40
Actualització: 29.01.2024 - 10:21
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Avui serà a les llibreries Solito (Periscopi), de Javier Zamora (La Herradura, El Salvador, 1990), un relat autobiogràfic impressionant dels dos mesos de penúries, por, incertesa, dolor i, fins i tot, risc de mort, que va viure l’autor quan tenia nou anys. En aquest viatge iniciàtic de 6.500 quilòmetres, travessant El Salvador, Guatemala i Mèxic, el xaval també descobreix la solidaritat, l’ajuda mútua de coneguts i desconeguts, la convivència i, fins i tot, la possibilitat de crear una família temporal que acaba estimant i necessitant potser tant com la real, que ha deixat entre el passat del poblet de La Herradura i el futur a Califòrnia.

La dedicatòria és una bona introducció: “Per a la Patricia, la Carla, el Chino i tots els immigrants que vaig conèixer en el camí cap als Estats Units i que no he tornat a veure mai més. Sense vosaltres, jo ara no seria aquí.”

És una narració sobre la realitat del viatge dels immigrants clandestins, minuciós, detallat, amb les reflexions i la visió de l’estat de les coses que percep la ment d’un nen tímid i vergonyós que, per valent i decidit que sigui, no pot evitar la ingenuïtat i desconeixement real del món i, en el fons, de les arrels més profundes de l’essència humana, bones i dolentes. Potser és el llibre que ens faltava. El relat d’un nen, la tragèdia i la injustícia vistes amb els ulls i la mentalitat sincera de nen. És un testimoni molt informatiu i corprenedor, narrat amb el cor a la mà i una agilitat de ritme que no et deixa respirar de la primera pàgina fins a la darrera. I en té més de cinc-centes.

Javier Zamora, autor de ‘Solito’, a nou anys, just abans d’emprendre el viatge.

L’autor va trigar gairebé vint anys a poder-ne parlar, fins i tot amb els seus pares. L’experiència el va traumatitzar de tal manera que tan sols amb els pas de molts anys amb l’ajuda d’una terapeuta va aconseguir de desfer els nusos que tenia a dins i li impedien de fer una vida normal i feliç. Primer va escriure el llibre de poesia Unaccompanied, i, després, Solito, que ha estat considerat un dels millors llibres del 2023 per mitjans com ara The New York Times Book Review, The Washington Post i la revista Kirkus. Zamora també ha estat mereixedor de premis i beques d’escriptura i d’estudi.

No és gens fàcil escriure com ho faria un nen, però ací l’autor ha hagut de submergir-se amb sensibilitat en les tenebres del seu passat per recordar dia a dia allò que vivia, allò que veia i quins sentiments tenia. Deu haver estat una feina d’introspecció dura i necessària. Com obrir la capsa dels trons que no el deixaven viure durant vint anys. Per això el resultat és impactant, profund i emotiu. Meravellós. És tota una revelació, d’una sinceritat i veritat que colpeix, alhora que et revolta la tragèdia inhumana que pateixen els emigrants.

També cal elogiar la feina de la traductora Marta Marfany, que ha sabut combinar a la perfecció la versió catalana de la narració sense sacrificar i, per tant, encaixant-los-hi molt bé, tota mena de modismes lingüístics castellans salvadorencs, guatemalencs o mexicans, que el nen va aprenent pel camí. Com també les referències al món de les telesèries, les cançons, els videojocs o les expressions juvenils d’aquells països.

L’autor de ‘Solito’ actualment (fotografia: Gerardo del Valle).

El viatge

Els seus pares s’havien exiliat als EUA a causa de la guerra civil que va assolar El Salvador entre el 1980 i el 1992. Feia anys que no els veia. Del seu pare, ni se’n recordava. Estaven en contacte mitjançant trucades setmanals, cartes i regals, però la il·lusió de tots tres era poder reunir-se. Vivia a casa dels avis. Ajudava l’àvia a vendre en una paradeta del carrer i a l’avi a arreglar el jardí i cremar escombraries. Quan va fer els nou anys, una paraula màgica posseiria la seva vida i les seves il·lusions: el viatge.

Si els seus familiars van haver d’enviar-lo clandestinament fou perquè l’ambaixada nord-americana a El Salvador li va negar el visat dues vegades per anar a reunir-se amb els pares.

No es podia imaginar ni en el pitjor dels seus somnis allò que l’esperava. Encara no sabia cordar-se les sabates i li feia por seure a la tassa del vàter. El seu món eren les Tortugues Ninja, James Bond, Super Mario, Bola de drac, les monges del col·legi, el seu gos, els avis, les telesèries i les cançons de moda. Hi ha una frase que sempre recorda de les poques coses que li va poder explicar la seva mare: “Els malsons els has d’explicar de seguida que et despertis perquè no se’t quedin dins el cap. I mai a la cuina, si no t’entraran a la panxa. I tindràs una indigestió.” Un pensament que, més d’una vegada, li deu haver vingut al cap mentre escrivia Solito.

La descripció del seu món de nen és deliciosa. Ho descobreix tot: les paraules, el paisatge, els animals, les persones, en definitiva, la vida. Aquesta tensió entre allò que va descobrint com un nen més es perllongarà al llarg de tota la narració i de tot el viatge, malgrat les penúries, incerteses i riscs que viurà. Literàriament, l’autor encaixa amb una màgia especial la brutal experiència vital del nen clandestí de nou anys amb la descoberta de paraules noves en guatemalenc o mexicà, noves plantes i paisatges, nous animals, nous menjars, noves olors. A l’infern, la seva educació humana i sentimental continua imparable. Com la vida que es resisteix a defallir.

Un grup d’emigrants es renta en un riu mexicà en un moment de descans, l’any passat.

Malgrat la duresa de les condicions de vida i els perills que, potser aleshores tan sols intuïa, les seves impressions d’allò que va descobrint són excel·lents i molt afinades, carregades de tendresa, ingenuïtat i humor. Hi ha els nous paisatges, els colors de la terra i del cel, els personatges desconeguts que l’envolten, les albades i les postes de sol, les estrelles, la mar, el desert… I una llista de coses que en aquells dos mesos va fer per primera vegada, i remarca orgullós. Com ara veure un home fumar estirat a terra, beure orxata mexicana, dormir amb una dona i la seva filla, fer una calada a una cigarreta, cordar-se les sabates o rentar-se els calçotets.

Té una admiració per tot allò que és nou. Especialment, les paraules, que defineix amb una gràcia especial, no és en va que de gran és poeta i escriptor. De petit a l’escola va guanyar un premi de gramàtica. Per exemple: “M’agrada que em diguin tontito. És una paraula que sona com la pluja que s’escola pels forats de la teulada de casa i cau als poals de llauna que posem a terra perquè l’habitació no s’inundi.” També li agrada la paraula “cel-lu-li-tis”, que ha sentit a les dones que compren a la parada de l’àvia. “Sembla que és una cosa que les preocupa com si fos una plaga.”

Gran grup d’emigrants haitians a la frontera americana.

El descens a l’infern

Per fi, arriba el dia del viatge. El primer tram el fa en autobús, acompanyat pel seu avi, que el va instruint sobre com s’haurà de comportar durant el trajecte. Els guies clandestins, anomenats coyotes, van traslladant el seu grup de poble en poble, d’autobús en autobús, fins que arriba el dia de passar la frontera de Guatemala en barques, de nit. La mar és tempestuosa, tothom vomita, però ell, potser per enganyar la por, no pot deixar de contemplar el paisatge, les estrelles, els peixos voladors, les cares i els gests dels altres companys. És el seu primer pas clandestí.

Sempre durà documentació falsa i cada vegada s’haurà d’aprendre nous noms i llocs de naixement. Com també algunes paraules habituals en mexicà, el nom del president i l’himne nacional, per si de cas la policia l’interroga. Viuen uns quants ensurts amb la policia. Els coyotes els deixen en cases de seguretat, algunes en un estat higiènic lamentable, fins que uns altres els vénen a recollir. No saben mai quan. No poden controlar el temps. Van passant de mà en mà com si fossin un sac de patates. Cada vegada més instruccions, més perills, més penalitats.

El relat dels tres intents de travessar la frontera de Mèxic als EUA són d’enjòlit. Passen de nit, en fila índia, com un immens centpeus, diu, grups de cent persones. No es coneixen. Tots tenen el mateix destí. I no saben mai què passarà l’hora següent. El desert no és gens fàcil de nit. Els helicòpters d’immigració són a punt de descobrir-los més d’una vegada. Finalment, la policia els deté i els tanca en una presó, tot esperant de ser deportats.

Una vegada a Mèxic es tornen a organitzar. Els coyotes i els polleros, els guies del desert que els condueixen com si fossin pollets, van cobrant dels familiars, a qui truquen unes quantes vegades demanant més diners via Western Union. Ell viu el drama tancat en el seu món, juntament amb la seva família adoptiva, que tantes vegades l’ajudarà a tirar endavant i que potser li va salvar la vida, tal com diu al començament.

Uns quants emigrants surten de Tapachula, a Mèxic, l’any passat.

Després d’haver abandonat el seu grup un coyote a Oaxaca, Mèxic, Javier Zamora va arribar a Arizona gràcies a l’ajut d’uns altres emigrants. Finalment, al tercer intent ho aconsegueixen. Un matí, mentre jeia amuntegat entre desenes de desgraciats bruts i pudents com ell en un magatzem clandestí de Tucson, a les fosques, en un ambient irrespirable, va passar el miracle. Tres tocs a la porta. El vigilant de dins l’obre i apareixen dues ombres al portal. Són els seus pares, de qui mai més no se separarà.

Aviat sabrà que durant set setmanes els seus familiars no han sabut on era. Els coyotes feien la feina, però no n’informaven les famílies, tan sols els trucaven per demanar més diners. Els seus pares, a Califòrnia, no en sabien res, no podien dormir resant i pensant que potser era mort. Molts emigrants han mort o han desaparegut al desert de Sonora. Fins que els van trucar de Tucson perquè l’anessin a cercar i paguessin mil dòlars més. I aquí va començar la nova vida de Javier Zamora als Estats Units amb els seus pares. Però va haver de passar vint anys més fins que va poder explicar-se als altres, escriure Solito i deslliurar-se del trauma que l’angoixava d’ençà de nen.

Va obtenir el títol de batxillerat en arts a la Universitat de Califòrnia, Berkeley, i el màster de belles arts per la Universitat de Nova York. Va ser membre del Wallace Stegner Fellowship de la Universitat de Stanford entre el 2016 i el 2018. Avui escriu i col·labora voluntàriament en una associació d’ajut i acollida d’immigrants salvadorencs a la frontera sud.

Finalment, l’amarga experiència l’ha convertit en un bon escriptor en el país d’acollida, encara que va haver de jugar-se la vida i la ingenuïtat infantil per entrar-hi. I vint anys per a recuperar-se.

Milers d’emigrants van cap a la frontera provinents de Chiapas (fotografia: Reuters).

Trump: “Els immigrants enverinen la sang dels EUA”

L’odissea de Javier Zamora va durar dos mesos l’any 1999. Més enllà d’allò que explica all llibre, recordem que, després seu, d’aleshores fins avui, milions d’emigrants s’han arriscat a travessar clandestinament la frontera dels EUA per retrobar-se amb familiars o cercar una feina i una vida digna. Alguns han travessat, uns altres han estat empresonats o deportats. S’han mort al desert o han estat víctimes de violacions, robatoris i abusos. Els països centreamericans, El Salvador, Hondures, Guatemala, són destruïts per la violència, el narcotràfic, les bandes mafioses i la corrupció. Un deteriorament del qual els americans són molt responsables. La gent fuig per salvar la vida.

A El Salvador, els EUA van tenir una participació important a la guerra civil (1980-1992) i en la deportació de pandilleros, que van crear les maras juvenils criminals en un país devastat per la guerra. La guerra, la violència, la inestabilitat política i la manca d’oportunitats, els motius pels quals la gent com Javier Zamora i els seus pares es van veure forçats a marxar, també són responsabilitat dels EUA, que els reprimeixen, empresonen i deporten avui.

És inevitable en llegir el llibre i anar descobrint aquella crua realitat, per contrast, recordar l’evolució de la política americana al respecte. L’enduriment i la privatització dels mètodes de control i detenció dels immigrants ha estat la norma. L’estat policíac mundial s’ha perfeccionat en matèria de repressió, amb vigilància, murs, empresonaments i deportacions. La frontera entre els EUA i Mèxic és una de les zones terrestres més militaritzades del món. Hi ha àrees semblants en zones de guerra.

El professor William I. Robinson, al llibre que comentava la setmana passada, Mano dura. El estado policial global, los nuevos fascismos y el capitalismo del seiglo XXI (Errata Naturae), constata com ha augmentat el negoci privat del control de fronteres als EUA i, de retruc, a Europa.

L’empresa Corecivics, l’empresa de presons i d’internament d’immigrants amb ànim de lucre més gran dels EUA, va tenir amb Donald Trump un 40% de creixement del preu de les accions. Una altra del mateix ram, GeoGrup, va triplicar el preu de les accions en els primers mesos del mandat de Trump. L’empresa havia aportat 250.000 dòlars per a la seva campanya i, després, va ser recompensada amb un contracte de 110 milions de dòlars per a construir un nou centre d’internament d’immigrants a Califòrnia.

El govern Trump també reclamava una “zona de suspensió constitucional” de cent seixanta quilòmetres d’amplada, dins la frontera americana, per controlar els immigrants al marge de cap fiscalització legal. És una àrea que conté uns dos-cents milions de persones. Així podrien fer allò que volguessin i assajar mètodes nous de vigilància, control i repressió. Actualment, ja és una zona reservada per al desenvolupament d’alta tecnologia militar i industrial de seguretat, amb foc real, i els immigrants hi fan de conillets d’índies.

Quan Donald Trump va qualificar de “forats de merda” els països centreamericans, i va anunciar deportacions en massa i la construcció del gran mur, en realitat pensava a multiplicar al màxim els beneficis de les grans empreses transnacionals de control, militarització, vigilància i seguretat privada. I així ha estat. Ara fa un mes, en campanya electoral, Trump es va superar. Amb voluntat d’encapçalar, com sempre, l’onada racista i xenòfoba mundial que ell, entre més gent, va impulsar, va dir: “Els immigrants enverinen la sang dels EUA.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any