06.11.2025 - 20:50
|
Actualització: 07.11.2025 - 20:15
Visiblement emocionada, l’escriptora Núria Cadenes (Barcelona, 1970) ha rebut el setè premi Proa de Novel·la per l’obra Qui salva una vida, que atorga l’editorial Proa, segell del Grup 62. El lliurament del premi, dotat amb 40.000 euros, s’ha fet durant un sopar al Museu Tàpies de Barcelona, amb més d’un centenar de convidats. L’obra arribarà a les llibreries la setmana vinent.
Poques hores abans de rebre el premi, Cadenes explicava apassionadament a la premsa aspectes destacats de la novel·la guanyadora. I començava pel començament: “Jo tenia un besoncle que era capellà, es deia mossèn Joan, que tenia una història, en realitat més d’una, però una història que m’ha perseguit durant molts anys. No sé per què no l’he escrit fins ara. Potser per pudor, perquè formava part de la meva història familiar, per respecte, perquè l’admirava molt… Tampoc sé gaire per què l’he escrit ara.”
Continua Cadenes: “Però el cas és que mossèn Joan, des de la seva posició de rector de Puigcerdà, als anys quaranta del segle XX, en plena postguerra i durant la Segona Guerra Mundial, va organitzar una xarxa d’evasió que ajudava a travessar la frontera des de la Cerdanya a gent de tota mena, sobretot jueus, aliats perseguits pel feixisme, aviadors… La xarxa era formada per persones normals i corrents, que en una situació extraordinària van fer coses extraordinàries, jugant-s’hi la vida: la Rosita, per exemple, una dona que els que la van conèixer diuen que feia olor de bombons i a qui deien Betty Boop, perquè era presumida. Ella, baixeta, rodoneta, venia les entrades del cinema de Puigcerdà i amagava gent perseguida dins el cinema. També hi havia un estudiant de medicina, un conductor de trens, en Melitó, que era comunista, i la seva dona Dolors, que era creient, amb els seus fills, també l’escriptor Antoni Cayrol, que signava Jordi-Pere Cerdà…”
“La novel·la vol parlar d’aquesta gent normal que en els moments més difícils fan el que toca fer, per senzilla humanitat, sense esperar res a canvi, cap reconeixement. La majoria no el van tenir, el reconeixement, i d’alguns se n’ha perdut el rastre. Aquesta novel·la explica una part de les seves vides i de la duresa d’aquells anys terrorífics, amb el camp de concentració de Ribesaltes, amb infermeres com la Freidel, que va salvar tots els infants que va poder del tren de la deportació. Per això és una obra que pren la forma de fils entreteixits.”
És una obra coral, continguda, que se situa entre la ficció i la no-ficció i de la qual el portaveu del jurat, Xavier Pla, ha dit: “Qui salva una vida és una novel·la lírica, vibrant, guiada per una pulsió ètica que la identifica de la primera a l’última pàgina. També és una reflexió sobre la responsabilitat individual i la força de la compassió enmig de la tragèdia. […] Homes i dones, vells i joves, capellans i estudiants encarnen una manera honesta d’actuar en comú, una conducta decent que consisteix a trobar el sentit de compartir les coses. Hi emergeix, també, una desconfiança total envers l’autoritat.”
Precisament, la novel·la comença amb un episodi colpidor protagonitzat per mossèn Joan: l’any 1950, mossèn Joan és brutalment agredit per un antic membre de la Gestapo. Són a Organyà, dins l’església. Aquest acte de violència genera preguntes: qui és aquest home i per què desperta una animadversió tan sinistra?
El fet és que mossèn Joan Domènech havia estat traslladat de la parròquia de Puigcerdà a la d’Organyà (el bisbe de la Seu el volia fora de Puigcerdà i va escenificar el canvi com una manera d’ascendir-lo). Un home que era capaç de no donar la comunió a un general perquè es vantava d’haver torturat, i va acabar anant-se’n a l’exili, a la República Dominicana, on va continuar lluitant contra les injustícies, contra la dictadura de Trujillo. Ja gran, va tornar a Catalunya, però tal com explica Núria Cadenes, aleshores ja no encaixava enlloc i la gent només el veia com un capellà vell amb sotana.
En relació amb la novel·la, Cadenes se sentia incòmoda amb un personatge de tanta bondat. “No m’agrada fer hagiografies dels personatges, per això he construït una novel·la coral, que parla més de què fan aquests personatges que de qui són.” Xavier Pla també ha destacat el treball de llengua que ha fet l’autora, perquè ha posat al relat un cert color de la llengua de la Cerdanya, evitant el costumisme.
Núria Cadenes diu que en el llibre relata una escena real colpidora: a la Dolors, una dona creient, li han matat el marit al camp de concentració, i davant de tant patiment i tanta crueltat, acaba despenjant el Crist que tenia penjat a la paret. “La novel·la vol contribuir a fer que les vides d’aquestes persones perduri una mica més en el temps. Perquè aquesta història es va esdevenir als anys quaranta, però és completament vigent, davant d’un món on es fomenta d’una manera salvatge l’individualisme. La novel·la explica que la gent en moments difícils s’ajuda. I és així, encara que ens vulguin fer creure el contrari. Jo vinc de València. En moments de perill, la gent s’ajuda.”
Qui salva una vida és la sisena novel·la de Núria Cadenes, que va debutar en la literatura el 1990 i que compta amb més d’una desena d’obres publicades, entre les quals destaquen la celebrada Guillem, sobre el tràgic assassinat de Guillem Agulló; El banquer, al voltant de la figura de Joan March; i Tiberi Cèsar, que va publicar a Proa el 2023 i que ha gaudit del favor del públic. L’escriptora també és periodista i coneguda dels lectors de VilaWeb, que en poden llegir els seus articles d’opinió.
