La missió Artemis II ha esdevingut una fita aerospacial amb un seguiment que feia dècades que no es veia. Més enllà de l’impacte mediàtic, és un senyal clar d’un canvi d’època, amb el retorn de la cursa espacial. Per primera vegada d’ençà de la Guerra Freda, dues potències amb capacitat real –els Estats Units i la Xina– treballen simultàniament per un objectiu que va molt més enllà de trepitjar la Lluna: establir-hi una presència continuada.

Si les missions de la NASA destaquen per l’espectacularitat, la Xina ha optat per una estratègia molt més discreta i metòdica. El programa Chang’e, creat fa més de quinze anys, segueix una lògica acumulativa: primer òrbites, després allunatges, més tard recollida de mostres i, finalment, la preparació d’una infrastructura permanent.

El punt d’inflexió va ser la missió Chang’e-4, el 2019, amb el primer allunatge de la història a la cara oculta. Això va significar una fita científica, que demostrava la capacitat de realitzar una maniobra fins aleshores impossible. Operar en aquella zona implicava resoldre un problema estructural: la manca de comunicació amb la Terra d’allà estant, que fins aleshores havia limitat qualsevol operació sostinguda. La solució xinesa va ser desplegar el satèl·lit Queqiao, situat en una òrbita que permet retransmetre senyals entre la cara oculta i la Terra, de manera que un territori inaccessible passa a ser operatiu.

Amb la segona generació, Queqiao-2, la Xina ha ampliat aquesta arquitectura fins a convertir-la en el nucli d’una futura xarxa de comunicacions lunar, amb capacitat per a donar servei a moltes missions. La diferència és fonamental per a entendre el moment actual: mentre l’Artemis II va restar incomunicada en passar per la cara oculta, la Xina fa anys que ha resolt aquest problema. De fet, aquesta xarxa hauria pogut evitar aquestes interrupcions en la missió de la NASA, però cap de les dues potències no va tenir interès a col·laborar en un context de competència directa.

El pol sud, la peça central

Si hi ha un punt on convergeixen tots els plans lunars és el pol sud. Tant els Estats Units com la Xina hi tenen la vista fixada per una raó molt concreta: és una de les zones amb més probabilitats de contenir gel d’aigua. I l’aigua no és solament un objecte d’estudi, sinó que és fonamental per a produir oxigen i combustible i, doncs, sostenir la presència humana.

La missió Chang’e-7, l’agost vinent, serà el primer gran intent d’explorar aquesta regió. Inclourà un orbitador per a cartografiar la superfície, un mòdul d’aterratge, un robot explorador i, sobretot, una petita sonda mòbil de tipus “saltadora”. A diferència dels vehicles convencionals, aquest dispositiu es desplaça fent petits salts, cosa que li permet d’accedir a terrenys extremadament irregulars i, especialment, a l’interior de cràters profunds que no reben mai llum solar. Aquests espais, amb temperatures molt baixes, són els principals candidats a conservar gel d’aigua durant milers de milions d’anys.

L’objectiu és clar: entrar en aquestes regions permanentment ombrívoles –inaccessibles a robots convencionals– i analitzar-ne el subsol per confirmar la presència, la quantitat i la distribució del gel. Una informació clau per a qualsevol projecte que inclogui la presència continuada d’humans a la Lluna.

La següent, Chang’e-8, prevista per al 2028, marcarà el pas cap a la construcció d’infrastructura lunar. L’objectiu serà provar tecnologies per produir materials directament a partir dels recursos disponibles. En concret, es vol demostrar que és possible fabricar components estructurals amb la regolita mitjançant tècniques com la impressió 3D. Això permetria de construir instal·lacions sense haver de transportar tots els materials des de la Terra, un dels grans límits logístics de l’exploració espacial.

A més, la missió servirà per a validar sistemes energètics, comunicacions i operacions automatitzades a la superfície. Amb el Chang’e-7 identificant recursos i el Chang’e-8 experimentant com utilitzar-los, la Xina construeix un full de ruta clar.

A diferència del model Apollo, basat en missions tripulades com a objectiu central, la Xina ha prioritzat els robots, i no solament com a exploradors, sinó com a instruments de preparació. De fet, a la missió Chang’e-6, el 2024, va aconseguir de portar a la Terra mostres de la cara oculta, una zona fins aleshores inexplorada geològicament. Aquesta mena de missions no solament aporten coneixement: validen tecnologies crítiques i construeixen una cadena operativa. Els robots identifiquen recursos, validen entorns i preparen el terreny. El següent pas, l’arribada d’humans.

Humans abans del 2030

Aquest és el següent gran objectiu. Segons el calendari oficial, la Xina vol enviar astronautes a la Lluna abans del 2030. Paral·lelament, el programa Artemis ha hagut d’ajustar el calendari. L’Artemis III, previst el 2027, havia de ser el retorn dels humans a la superfície lunar, però els retards en el desenvolupament del mòdul d’allunatge i dels vestits espacials han obligat la NASA a redefinir la missió, que es limitarà a provar sistemes en òrbita. L’allunatge s’ha ajornat, pel cap baix, fins el 2028, amb l’Artemis IV. Per tant, tots dos projectes preveuen d’anar a la Lluna amb molt pocs anys de diferència.

De la mateixa manera que els EUA, el sistema xinès ja es troba en desenvolupament: el coet Llarga Marxa 10, la nau tripulada Mengzhou i el mòdul lunar Lanyue, concebuts per operar amb dos llançaments separats que s’acoblarien en òrbita lunar abans del descens. Tot i que el sistema encara no ha volat en conjunt, la Xina ja ha fet assaigs de motors, proves de reentrada i simulacions de missió. A més, l’experiència acumulada amb l’estació Tiangong ha servit per a validar operacions clau com l’acoblament i les estades prolongades en òrbita.

Amb tot, el programa xinès encara és menys madur que l’Artemis en vols tripulats més enllà de l’òrbita terrestre. La diferència no és tant tecnològica com estratègica. De moment, la Xina ha prioritzat un projecte clarament orientat a llarg termini. No implica més velocitat, però sí continuïtat –i en una cursa que es disputa en dècades, això pot ser clau.

La base lunar: l’objectiu real

Així i tot, el veritable objectiu no és el vol tripulat. La Xina impulsa, conjuntament amb Rússia, l’Estació Internacional d’Investigació Lunar (ILRS), concebuda com el nucli d’una colònia humana fora de la Terra. El calendari preveu una primera fase operativa cap al 2035, però el desplegament començarà molt abans, amb missions robòtiques que instal·laran infrastructures de manera progressiva.

Els plans inclouen mòduls científics, sistemes de producció i emmagatzematge d’energia –inclosa la possibilitat d’energia nuclear per a garantir subministrament continu–, i xarxes de comunicació i navegació per a fer treballar coordinadament robots i missions tripulades. També es preveu de construir instal·lacions amb materials locals, en línia amb les proves de Chang’e-8. D’entrada, la base serà híbrida: controlada sobretot per robots, amb estades esporàdiques d’astronautes.

A llarg termini, el projecte podria incloure una estació orbital lunar i una xarxa logística entre òrbita i superfície, amb la Lluna com a plataforma per a missions cap a Mart. La dimensió geopolítica és evident. La ILRS no és solament un projecte científic: és una eina d’influència internacional. La Xina vol construir-hi un ecosistema propi de cooperació espacial com a alternativa als acords Artemis encapçalats pels Estats Units. Alhora, el programa Artemis també preveu una presència sostinguda a la Lluna, amb una arquitectura més distribuïda. Inclou un camp base a la superfície –l’Artemis Base Camp– i una estació orbital, la Gateway, que actuarà de punt logístic. La pugna política, doncs, no sols es manté a la Terra, sinó que s’estén també fora.