L'ex-primer ministre escocès Alex Salmond, fundador del nou partit Alba

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

L’independentisme escocès arriba amb un regust agredolç a les eleccions del 6 de maig, que haurien de ser el punt d’inflexió per a aconseguir un nou referèndum d’independència. L’expectativa de placidesa que li pronosticaven uns sondatges més afavoridors que mai s’ha estroncat amb una forta crisi interna, que aquestes últimes setmanes ha fet trontollar el govern i l’hegemonia del Partit Nacional Escocès (SNP). A l’eix de la crisi hi ha el retorn a la primera línia d’Alex Salmond, dirigent històric de l’independentisme escocès i primer ministre durant set anys, enfrontat públicament amb la seva successora, Nicola Sturgeon, en una batussa molt més personal que no pas estratègica.

Salmond va dimitir de president de l’SNP el 2018 per diverses acusacions d’assetjament sexual. D’aleshores ençà, s’havia mantingut allunyat del debat polític: el gener del 2019 va ser arrestat i acusat d’una dotzena de càrrecs d’agressió sexual, inclòs un intent de violació. Va ser jutjat finalment el març del 2020 i en el judici va resultar absolt de tots els càrrecs. El gener d’enguany, va acusar obertament Sturgeon d’haver ordit una campanya contra ell amb la intenció de dur-lo a la presó i erosionar la influència que encara té sobre el moviment. Segons ell, el marit de Sturgeon –alt càrrec de l’SNP– i el cap de gabinet de la primera ministra van maniobrar per destruir la seva reputació amb acusacions inventades.

L’argument principal de Salmond és que Sturgeon va nomenar responsable de la investigació parlamentària sobre el seu cas un funcionari que havia parlat prèviament amb les denunciants, cosa que el protocol no permetia. Sturgeon ja ha admès que va cometre “un error terrible i catastròfic” amb aquest nomenament, i el parlament escocès va publicar un informe que descrivia errors i irregularitats sistemàtiques en la gestió que el govern havia fet del cas Salmond. La primera ministra, així i tot, ha refermat que la versió de Salmond és “una absurditat” i s’ha disculpat amb les dones denunciants pels errors comesos. Però a final del mes passat, Salmond va moure, finalment, la primera fitxa més enllà dels retrets, i va anunciar que un nou partit, Alba (‘Escòcia’, en gaèlic escocès), es presentaria a les eleccions.

De moment, Sturgeon ha refusat que l’SNP pacti res amb Alba fins que Salmond no s’hagi disculpa amb les dones que l’han acusat d’assetjament, i ha dit que l’ex-primer ministre no és apte per a governar després de les acusacions.

Però, més enllà d’aquest litigi, quines diferències estratègiques hi ha entre tots dos? Fins on pot fer forat, exactament, el projecte de Salmond? Es troba en condicions de disputar l’hegemonia a l’SNP?

“Un referèndum no és pas l’única opció”

Salmond havia estat el mentor polític de Sturgeon durant molts anys, i aquest recel recíproc és recent i eminentment personal. Tanmateix, també hi ha diferències estratègiques de fons. Diversos portaveus d’Alba asseguren que el seu partit pressionarà Sturgeon perquè es confronti amb molta més fermesa contra el govern britànic. Els dos diputats de l’SNP que han abandonat el grup parlamentari arran de la creació d’Alba, Kenny McAskill i George Kerevan, critiquen que l’estratègia de Sturgeon de prioritzar un referèndum pactat amb el govern britànic no fa sinó reforçar la posició del primer ministre, Boris Johnson, que de moment s’hi oposa. Per Kerevan, cal que Alba sigui fort per a poder exercir “una pressió contínua” contra Sturgeon.

Salmond també ha dit que un referèndum és una opció possible, però que no es pot presentar com si fos l’única, i n’ha proposades més, com ara unes eleccions plebiscitàries, accions legals internacionals i manifestacions multitudinàries. El programa d’Alba, de fet, diu que una supermajoria independentista seria un mandat vàlid per a negociar directament la independència. Aquests darrers mesos, el Brexit ha dut l’independentisme a màxims històrics als sondatges. A l’agost, una enquesta va assenyalar la xifra d’independentistes més elevada d’ençà que se’n registren: el sí arribaria a un 55% en un nou referèndum, i el no romandria a deu punts de distància. En tots els sondatges posteriors, tot i la picabaralla de Sturgeon i Salmond, l’independentisme ha consolidat una majoria sòlida.

Sturgeon va comprometre’s el gener passat a canalitzar aquest suport històric en l’organització d’un nou referèndum. La primera ministra sempre ha estat més partidària d’un referèndum pactat, però darrerament algunes veus dins l’SNP la pressionaven perquè assegurés l’intent d’organitzar-ne un igualment. Aquestes veus defensen que un referèndum validat pel parlament i pel lord advocate escocès (una mena d’advocat de l’estat escocès, proposat per cada primer ministre del país) ja seria “un referèndum competent i legal”. Sturgeon ha acabat subscrivint parcialment aquesta opció, i ha dit que si no hi ha acord amb el govern britànic, l’SNP registrarà i aprovarà un projecte de llei que permetrà un “referèndum legal” una vegada superada la pandèmia, i s’oposarà a qualsevol desafiament legal de Londres.

La primera ministra ha assumit part del relat dels crítics del seu partit, però continua sense veure prou clara l’estratègia “sense permís” i les propostes més confrontistes de Salmond. Després de la creació d’Alba, ha afirmat que la independència s’ha d’aconseguir “sense jocs ni trampes”.

L’opció electoral de Salmond: un efecte escombra complicat

A Escòcia, el sistema electoral és mixt: cada ciutadà pot emetre dos vots diferents. El primer serveix per a triar el diputat que representarà cadascuna de les setanta-tres circumscripcions en què es divideix el país. En aquest cas, el candidat més votat és elegit, igual com en les eleccions generals britàniques. Però aquest sistema no reflecteix proporcionalment la varietat d’opcions votades pels electors, i fa que tots els ciutadans que no han votat el candidat guanyador quedin sense representació directa. Per a compensar-ho, els escocesos poden emetre un segon vot.

A banda els 73 diputats que s’escullen per circumscripció, doncs, n’hi ha 56 (set per a cadascuna de les vuit regions d’Escòcia) que es trien tot seguint la llei d’Hondt, el sistema que es fa servir al nostre país. Per a compensar la desproporció, d’aquests 56 diputats se n’exclouen els partits que ja han obtingut representació en les circumscripcions que formen part de la regió en qüestió. Per exemple: si un partit ha obtingut tres diputats en les circumscripcions d’una regió i, a més, la llei d’Hondt li’n concedís tres més dels 56 regionals, aquests tres darrers no els sumaria i es repartirien entre les altres formacions.

Aquesta és justament l’estratègia d’Alex Salmond amb el seu nou partit: fer d’escombra de l’SNP i recollir-ne els diputats que perdria entre els 56 que es trien a les regions. Seria una manera de mantenir els vots al camp independentista. El 2016, per exemple, l’SNP va arrasar a les circumscripcions, amb 59 escons de 73. Però en les llistes regionals només en va arreplegar 4 dels 56 que hi havia en joc, tot i haver obtingut el 41,7% dels vots. Si aquells vots, en lloc d’anar a l’SNP, haguessin anat a un nou partit, aquest hauria obtingut 28 escons, i no pas 4. La majoria independentista hauria passat dels 69 escons que van obtenir (63 de l’SNP i 6 dels Verds) a una “supermajoria” de 88 escons, 23 més que la majoria absoluta.

L’opció de Salmond és que Alba sigui aquest partit, el partit escombra que permeti la “supermajoria”. Per això no presentarà candidat en cap de les 73 circumscripcions, però sí en les vuit regions. Tanmateix, és una maniobra complicada: perquè funcionés, els independentistes haurien d’estar totalment coordinats perquè ningú no votés l’SNP a les regionals. I les desavinences entre Salmond i Sturgeon poden debilitar l’estratègia. Això sí: en les circumstàncies actuals, els sondatges pronostiquen que Alba podria obtenir prop d’uns 6 escons, sense que això perjudiqui l’SNP ni els Verds.

D’ací a un mes, si fa no fa, les urnes poden decantar la balança entre l’estocada d’Alex Salmond o la primera fuita en l’hegemonia històrica de l’SNP. No és pas gens clar quin efecte poden tenir cap d’aquestes dues possibilitats en el full de ruta de l’independentisme escocès. Ara com ara, el vent continua bufant a favor.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.