El nou focus espiritual

“Quan un estat d’esperit vell s’evapora i comença a formar-se’n un de nou, és vertaderament sorprenent com el canvi esdevé universal –i com molts pensadors i escriptors d’estils, motius i orígens diferents comencen a reagrupar-se i convergeixen al voltant d’un nou focus espiritual.”  Aquesta observació de Richard Hofstadter és del 1963, però es refereix als anys posteriors a la fallida de la borsa i l’inici de la depressió dels anys trenta. A la meitat d’aquella dècada, l’alienació de la generació literària dels anys vint, bona part de la qual havia bescanviat l’Amèrica filistea per l’Europa de postguerra, començava a esvair-se en una atmosfera diferent. Alguna cosa hi tenia a veure el New Deal de Roosevelt, però el fet és que la crisi semblava energitzar les persones amb noves inquietuds. Els mateixos autors que havien criticat la vulgaritat americana –Edgar Lee Masters, Sherwood Anderson, autors que vaig haver de llegir a l’escola en una altra època de frustració nacional– ara trobaven més atractiva la seva societat. Els expatriats tornaven a casa, i poc després els seguien molts intel·lectuals europeus fugitius dels feixismes.

Avui l’estat d’esperit que dominava les societats occidentals d’ençà de la Segona Guerra Mundial s’evapora i un esperit diametralment oposat comença a prendre cos. Que esdevingui universal o si més no predominant és una qüestió de temps, del temps que es trigui a arribar al punt d’inflexió, que previsiblement serà un punt de no-retorn. Les transicions són èpoques de molta tensió entre les forces que pugen i les que baixen; són èpoques de reequilibris en què la balança oscil·la entre els extrems.  En aquestes cabotades hi ha qui hi veu l’espectre d’una guerra global. Afirmar-ho seria posar la teoria davant de l’evidència, pensar deductivament i no pas inductivament. Considerant sòbriament les amenaces, les provocacions i el rearmament dels països, ningú no pot saber de cert si anem cap a un altre gran conflicte armat que involucri tota la capacitat destructiva de què el món disposa. Els qui de joves vam veure el film Els jocs de la guerra hem confiat, potser ingènuament, en el poder de la dissuasió. És possible que la fe candorosa en la raó com a ratio ultima sigui un residu liberal, vestigi d’una filosofia il·lustrada, i que a l’hora del perill la raó no aguanti les escomeses de la irracionalitat constitutiva de la vida.

No hi ha cap dubte que el risc de deflagració és més alt avui que fa deu, cinc, tres anys, perquè la tecnologia s’ha abaratit, o, si voleu dir-ho així, s’ha democratitzat. I perquè les democràcies són lentes de reflexos i a diferència dels règims imperials viuen en el present i obliden la història. Avui contemporitzen amb una Rússia agressiva tal com ho feren amb Alemanya als anys trenta, fomentant el conflicte amb un excés de prudència. Si parlem de guerra en el sentit clàssic, clausewitzià, de la paraula i no en sentit figurat, com quan es parla de guerra freda, guerra econòmica, guerra digital o guerres culturals, és més plausible la multiplicació de guerres subsidiàries que no pas una guerra d’immolació general simultània. Però això sols és una opinió. Ningú no podia preveure l’esclat de la Primera Guerra Mundial arran d’un assassinat polític en una província de l’imperi Austro-Hongarès, en principi un afer intern, o de la Segona per causa d’un tractat de pau redactat per cretins.

Quan la marea s’enretira afloren les restes de vida subaquàtica escampades per la sorra. La ressaca de la globalització deixa a la vista la mística nacional abans ocultada o maquillada. D’Espanya no cal parlar-ne, perquè ni després d’ingressar a la Unió Europea no ha mostrat gens de pudor en aquest sentit. Per a mi l’indicador definitiu d’aquesta alienació exhibicionista fou trobar-me una nit un individu que amb el mòbil a tot volum feia sonar l’himne espanyol pels carrers buits de Venècia. L’europeïtzació va exacerbar la fatxenderia espanyola –ja famosa en segles anteriors, i poso Nietzsche de testimoni– fins a uns extrems d’arrogància desconeguts durant el franquisme.

Per contra, els catalans, que políticament acostumen a anar amb el peu canviat, són en una fase de desnacionalització molt aguda. La resta de països europeus encaren la fi de la globalització amb els governs fustigats per una població que havia confós democràcia amb benestar i ara que el benestar ha esdevingut insostenible desesperen de la democràcia. En uns espais polítics fragmentats fins a la ingovernabilitat, la gent cerca un desllorigador que, com sempre i arreu, requereix un boc expiatori. L’acritud dels debats ideològics actuals ve de la disputa per decidir qui serà sacrificat.

A escala continental les coses no van pas millor. La Unió Europea és una organització en què la suma és menys que els factors, una entitat que segresta la voluntat dels pobles i legisla amb la irresponsabilitat de qui gaudeix d’immunitat davant els electors. Queda molt lluny l’ideal d’una ciutadania europea que havia d’acoblar les ciutadanies nacionals i afluixar gradualment la camisa de força dels estats. Enfront d’aquest paradigma de governança racionalista, d’un jacobinisme estrident, assistim al retorn d’allò reprimit. Molts no aconsegueixen d’explicar-s’ho, convençuts que inhibint i negant els impulsos irracionals, entre els quals la necessitat de comunió i de transcendència, tot està “lligat i ben lligat”.

La dicotomia religió-ideologia de què em vaig servir la setmana passada he de matisar-la arran del funeral de Charlie Kirk a Arizona. La imatge d’Erika Kirk cercant consol i protecció en l’abraçada de Donald Trump és la materialització simbòlica i eficaç del nou focus espiritual. Poc abans, la vídua de Charlie Kirk havia proclamat que perdonava l’assassí del seu marit mentre el públic gaudia d’un moment de comunió pentecostal. A l’acte d’Arizona la mística era en part evangèlica però era sobretot nacional. Kirk, el màrtir de la dreta, es deia cristià, però pels seus seguidors era un croat de l’Amèrica santa.

Algú podria dir que sense la fórmula cristiana del perdó la cerimònia hauria esdevingut un vulgar acte polític. Un altre podria respondre que el perdó era l’escenificació que més convenia a l’ocasió i al context. Però no era pas qüestió de la veritat o ficció de les llàgrimes i la veu trencada d’Erika, sinó dels valors que posaven en escena. Allò que es feia valer en aquell acte era una fidelitat i no pas una fe. I la valoració d’una fidelitat, o més ben dit d’una lleialtat, depèn de la relació que tingui amb la veritat dels fets, d’allò que s’esdevé en la realitat. I en aquest cas la relació l’aclarí Trump rebutjant el deure cristià de perdonar i desitjant tot el mal possible als seus adversaris. Lluny d’introduir una dissonància irreparable en la cerimònia, al final el conflicte entre el perdó i la venjança quedava abrogat per l’abraçada d’Erika amb Trump. El gest consagrava la lleialtat al líder i alhora suspenia els valors que teòricament (o teològicament) propiciaven el perdó. La cerimònia esdevenia un culte mundà fixat en la instantània d’una transfiguració kitsch d’alta pressió emotiva. Si sagrat és allò que contrasta amb la quotidianitat, el funeral, que en totes les religions és un ritual saturat de transcendència, esdevenia una cerimònia dedicada a una passió immanent de fe i de ràbia política.

Aquesta “nova” espiritualitat pot semblar patètica i ser-ho, però no és necessàriament impostada. El subjecte de drets i deures universals correlatiu de la globalització ha descobert que també necessita comunitat i l’escalfor dels que parlen un mateix llenguatge i semblen solidaris perquè estimen i detesten les mateixes coses. Per això el culte de la nació, reprovat i bescantat durant dècades, torna a atreure voluntats i, com el déu gelós d’Israel, exigeix lleialtat i acatament absoluts. La nació procura un interès ontològic a persones que se senten desarrelades. Make America, o França o el Regne Unit o Alemanya great again vol dir: torna’m a casa, posa un sostre sobre el cap, reverteix l’alienació i dona’m escalf compartint les meves creences i si cal els meus pecats. Ens endinsem en una època mística i passional, intensa i fosca com totes les èpoques místiques. La raó ja no podrà subjugar les passions; en realitat mai no ha pogut fer-ho. A tot estirar, podrà aspirar a afeblir-les examinant críticament les veritats petrificades. Fa temps que som en una edat fosca i no ens n’havíem adonat, perquè confoníem la irracionalitat amb el progrés. Com altres vegades a la història, caldrà vetllar per rescatar els fets de la boira passional que els distorsiona i treballar pacientment per desgastar les creences cegues, com ho han fet sempre els qui han conservat encesa la flameta de la raó, que no consisteix a tenir raó sinó a cercar-la incansablement. 

Hofstadter acabava el seu llibre amb una previsió que s’ha fet realitat: “És possible, per descomptat, que en les condicions modernes les possibilitats de decidir quedin blocades i la cultura del futur sigui dominada per homes obstinats d’una persuasió o altra.” Però a aquest presagi luctuós afegia que, si es posa la voluntat a la balança de la història, es pot viure amb la convicció que les coses no han pas de ser així.