Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

“Els MIL són un confús grup armat de joves, d’una mitjana d’edat que no arriba als vint-i-cinc anys. Procedents dels més destacats (sic) de conegudes famílies de la burgesia barcelonina (sic), i sense vinculació personal duradora amb el món del treball, són un clar exemple de grupuscle voluntarista. Van pretendre d’oferir-se com a ‘suport’ de la classe obrera realitzant accions armades de ‘expropiacions’ i, alhora, presentant-se com a ‘equip teòric’ capaç d’assenyalar el camí cap a l’‘autonomia de classe’ (rara autonomia, que precisa de ‘alliberats’ dedicats a elucubrar teoria, lluny dels llocs com fàbrica, barris, etc., on són candents els problemes que ells pretenen resoldre). Aquest grup va aconseguir comptar amb dos ‘màrtirs’, perquè dos dels seus membres van morir, un a garrot i l’altre en un tiroteig amb la Guàrdia Civil, els anys 1974 i 1976.”

1. El text que encapçala aquest article forma part de l’hagiografia d’un líder obrerista dels anys setanta –ja finat–, i fa referència al Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) i a les morts dels seus militants Salvador Puig Antich, executat a la Model fa quaranta-set anys, i Oriol Solé Sugranyes, mort per la Guàrdia Civil durant la fuga massiva de la presó de Segòvia el 1976. El líder esmentat era fill d’un jutge franquista i, tot i la seva voluntat d’esborrar aquells orígens fent activisme de base entre els obrers, els seus devots seguidors li han dedicat un text que sembla un atestat de Via Laietana: com sabem, l’infern està empedrat de bones intencions.

2. Aquests dies hem pogut llegir editorials, columnes i altres amenitats de la premsa on es venia a dir, en filigrana, que Pablo Hasel també s’havia comportat “de manera violenta” amb uns periodistes, o sigui, que menys laments per la llibertat d’expressió –que, al cap i a la fi, només serviria perquè circulessin productes que els paladars delicats no aprecien massa. I, per acabar-ho d’adobar, el raper empresonat resulta que és de “bona família”. Entretant, a banda de calcular els percentatges d’italians residents al país que podrien entrar en el barem de possibles terroristes del periòdicament ressuscitat –i exonerat pel TS el 2014– “moviment anarquista” (“coneguts de sobra en l’àmbit policial –diu LV– perquè, des que van arribar, fa aproximadament un mes, havien protagonitzat diversos incidents, com el robatori de material electoral i pancartes dels partits polítics durant la campanya del 14-F” [!?]) i dels “okupes” de costum, l’Ordre ens convida a preguntar-nos, capciosament, què hauria passat si el guàrdia urbà hagués cremat amb la furgoneta per evitar que ens preguntem quants ulls s’haurien pogut perdre amb les 400 bales de foam i escaig disparades pels Mossos quan només cremaven les noves icones de l’Ord(r)e de la Brossa. (Si es poden establir relacions causals entre foam i aparadors del passeig de Gràcia, això serien figues del paner dels “incontrolats”, tan agraïts a l’hora de fugir d’estudi.) En tot cas, posar els ulls en els “anarquistes” italians permet d’amagar el gruix de la qüestió: a saber, el caràcter massiu de la protesta i les raons en què es fonamenta. Que en prengui bona nota el nou govern en pre-formació.

3. Fet i fet, aquest set en el teixit social es voldria recosir amb una dràstica separació entre Economia i Política: menys conflictes polítics i més gestió, o més “pau social per a conservar l’ocupació”. Vegi’s, sobre això, el manifest de 150 associacions empresarials (Cercle d’Economia, Foment, Pimec, Círculo Ecuestre…) que exigeix a les institucions “autoritat democràtica i responsabilitats sense complexos a fi de recuperar la pau i la convivència als nostres carrers”. Un manifest al qual el fil roig de la Història afegeix una lleu coloració (“democràtica”) per dissimular una concepció de la “convivència” grollerament franquista. (Gràcia avall, hi trobareu qualsevol tarda la convivència entre oferta i demanda a les cues de Decathlon del carrer Gran o a les de Zara Home del passeig.) Entretant, diuen els empresaris, comprometem el nostre futur col·lectiu perquè les “terribles imatges” impediran d’atreure “turisme de qualitat” i el carnet internacional de vacunació hauria de “salvar l’hostaleria”… mentre s’esperen els fons europeus per a canviar el model productiu (?!). Aquests empresaris no saben el que volen. O ho saben massa bé –ho volen tot: parats a raig i ERTO que esdevindran ERO acarnissant-se en joves i dones. Aneu parlant de violència.

4. Arribats fins aquí, s’hi podria introduir el tema recurrent: de quina burgesia parlem quan parlem de la burgesia catalana? Els comuns ens hi podrien ajudar aclarint-nos de quina banda es posarien: de la dels 150 empresaris, per exemple, o de la que està en rebel·lia contra l’estat? De la del “ja n’hi ha prou! Centrem-nos en la recuperació” o de la que vol formar part d’un govern de concentració independentista? És clar que sempre podem acudir a la mai prou consoladora convicció que en són una i la mateixa, la burgesia subordinada i la burgesia que està per la independència: al cap i a la fi, la socorreguda Història demostra que és una classe prou hàbil per a posar els ous en tantes cistelles com calgui per conservar els privilegis. I el paper galdós de Miquel Sàmper, voluble conseller d’Interior, ho consentiria. Però el cas és que les classes dirigents estan tàcticament i estratègicament dividides, i la mera anàlisi de classe potser no basta per entendre de què van les coses. Sigui com vulgui, si les forces populars que volen fer la independència no aprofiten l’avinentesa d’aquesta divisió per carregar de combustible el moviment, demostraran un cop més que la verbositat revolucionària pot ser l’excusa perfecta per a no moure’s de lloc. I si no es vol que els interessos estratègics de la burgesia –signifiqui això el que signifiqui, en termes merament econòmics, atès que hi ha empresaris que voten CUP i obrers que voten Junts– guanyin la partida, les forces alternatives hauran d’oferir la seva i convertir-la en poder real per a crear una nova classe dirigent.

5. Se’n parla molt, de la nova escomesa repressora –recursos, querelles, judicis– per a interferir en la formació de govern i de la mesa del parlament (ai, aquests partits que “han legitimat la violència”!, segons el Cercle d’Economia, que, en lloc d’analitzar per comprendre, prefereix l’anatema per confondre), però una mica menys, en termes polítics, pel que fa al carrer, que és on ens juguem ara mateix els quartos. O, si ho voleu, es va formant una pinça des de l’estat, l’unionisme parlamentari (PSC, comuns i companys de viatge més o menys indesitjats), els mitjans de comunicació i el desgavell dels Mossos, per impedir, un cop més, l’aliança institució-poble, o, si ho preferiu, la de Generalitat (govern+parlament) i moviment autoorganitzat. L’independentisme no es pot distreure ni un segon. S’han acabat els temps de les desfilades i de les marxes ex-posades, que ara semblen tan llunyanes: si se n’han de fer de noves, hauran de ser d’im-posició. De poder real i poc detectable a simple vista. Sense contrapoder civil difús, constant i estructurat, no hi ha res a pelar.

6. I aquí entren les funcions del futur nou govern. Que haurà de gestionar, és clar, només faltaria. Però que ha d’evitar ingenuïtats d’altres temps, si és que vol ser honest i no una mera combinatòria del partidisme més ranci –que ara no toca– per no haver d’ensenyar les vergonyes. A l’escomesa sense disfressa de l’estat –executiu, legislatiu, judicial, policial–, caldrà oposar un contrapoder sense mirar prim. Ens esperen nous temps d’enfrontament i de repressió, estem avisats i no s’hi val a enganyar-se. Com que la iniciativa haurà de partir, en termes formals, de la institució (govern+parlament), aquí hi haurà la primera baula feble de la cadena. El moviment, doncs, no pot esperar a reaccionar quan el mal estigui fet: s’ha d’organitzar per portar políticament al carrer allò que ara es voldria reduir a simples aldarulls, però que porten amb ells el signe de futures resistències que el futur govern haurà d’entomar i fer-se-les pròpies, en lloc de mirar-les com un decorat, un obstacle, o un adversari incontrolat. En aquest sentit, la institució ha de prendre bona nota que no podrà esdevenir, en cap cas, instrument repressor contra el seu poble i, en conseqüència, haurà de fer orelles de mercader a les crides a l’ordre banal per desenvolupar un concepte d’ordre que resolgui l’eix social-nacional en favor de les classes populars. I, és clar, en cap cas, no podrà fer de politja de transmissió de la cadena de comandament repressiu de l’estat: la majoria de vots i d’escons no hi és, aquí, per a res. Així, doncs, potser no n’hi ha prou de “reformar” segons quines esferes institucionals, sinó que podria caldre dissoldre’n unes quantes i no aixecar novament parets entre la institució i el poble que no siguin posades mà a mà i maó a maó (v. article de Resina dilluns passat).

7. En tot cas, el nou govern no podrà ser merament un “govern de gestió”, sinó un “govern de transició”, val a dir, que totes les mesures que emprengui hauran de portar la marca inconfusible de l’estratègia de llibertat nacional i de justícia social que ara sí que toca.

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.