Nostàlgia climàtica

La pregunta planiana sobre la lluminària de Nova York, “tot això qui ho paga?”, agafa en aquest altre segle una altra dimensió: ara, avui, ja sabem que tot això ho paguem tots, i qui menys, el gran consumidor que té la factura domiciliada

Marta Rojals
25.07.2022 - 21:40
Actualització: 26.07.2022 - 11:43
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Diu que l’estat francès prohibirà l’ús de l’aire condicionat als establiments que tinguin les portes sempre obertes. Abocar aire climatitzat al carrer –que, per cert, aquí ja és sancionable i no ho sanciona ni Déu– és una d’aquelles pràctiques del passat que al futur ens en farem creus, com quan la gent tirava els fems per la finestra, passava consulta amb el cigarro penjant del llavi o llençava les neveres al riu. La mesura, que forma part d’un pla per a reduir el consum innecessari d’energia, també preveu fer apagar aparadors i cartells publicitaris de matinada, limitar la temperatura de la calefacció dels comerços i fer tancar els llums quan també tanquin els locals. Sembla tan lògic, tot això, tan enraonat, que per força fa pensar en quantes absurditats més estem tolerant per la força del costum –el costum del capital.

La pregunta planiana sobre la lluminària de Nova York, “tot això qui ho paga?”, agafa en aquest altre segle una nova dimensió: ara, avui, ja sabem que tot això ho paguem tots, i qui menys, el gran consumidor que té la factura domiciliada. Amb mesures com les franceses, que justament se centren en un dels sectors que més energia consumeixen, ens podríem imaginar que occident al final s’està conscienciant sobre el malbaratament dels recursos. Però la naturalesa humana no la canviarem ara, i ens ha calgut una onada de calor planetària i una guerra paramundial que amenacés el circuit energètic –dos inferns que es poguessin tocar amb els dits– perquè comencéssim a creure’ns que la ira del clima anava de veres. Que la veuríem amb aquests ullets, em vinc a referir, i no es quedaria en l’amenaça permanent de quatre hippies apocalíptics i una comunitat científica amargada.

En aquest context, els meteoròlegs han esdevingut com els metges en pandèmia, els entrevistats més cotitzats. Volem saber què està passant i què passarà, o més ben dit: ho volem tornar a sentir, però aquesta vegada parant-hi atenció. I mentre escoltem el rotllo de sempre amb orelles noves, també esperem la pregunta que no falla i que concentra una nova por: és massa tard, doctor? Perquè, en el fons, allò que ens interessa, interessats com som, és si hi ha esperança, ja no per als nostres besnéts, que no els ha vist ningú, sinó per a naltros i els estius que ens queden. Si podem revertir la distopia que estem vivint en aquest moment, que sí, que d’acord, que ja ho hem entès, ja n’hem fet el tast i no ens ha agradat gens, i ara digui’ns si us plau què ens espera.

Doncs diu l’oracle que a partir d’ara la primavera i la tardor tendiran a ser vistes i no vistes, cosa que els nostres armaris ja feia temps que sospitaven. Diu que els extrems s’ensenyoriran del calendari, i això significa que dependrem cada vegada més de la maquinària per a mantenir el confort de la nostra espècie, que tindrem més mesos d’aparells roncant a les façanes durant uns estius interminables, que haurem de dedicar més energia per a reconstruir els nostres formiguers amb l’increment de temporals i llevantades. Amb el canvi climàtic no valdran argúcies com les de la UE quan va convertir l’energia nuclear d’avui per demà en “energia verda” i vet aquí un gos, vet aquí un gat. No, el clima no està per bromes i la nostra etapa de passar-nos de llestos s’ha acabat.

Quan ens diuen que ens mentalitzem que els estius ja seran així sempre, costa de no quedar-se badant un moment, amb el dedins encès i apagat alternativament per la llum d’un projector: les nits d’estiu amb els braços esborronats; les fulles que queien quan tocava; posar-nos el primer abric per la castanyada. Sol, solet, vine’m a veure que tinc fred. I és que el canvi climàtic podria fer aflorar una nova branca de la nostàlgia, la nostàlgia climàtica, consistent a enyorar no només el temps de quan érem joves, sinó el temps del temps de quan vam ser joves. I és clar que la meteorologia d’abans tenia els seus preceptius arravataments de mal geni, de sequera i de gelades, però els últims vint anys han trasbalsat totes les estadístiques i tots els mapes. Mentalitzeu-vos, mentalitzeu-vos, diu l’oracle.

No, tampoc en aquest cas el passat no va ser millor. Mentre cada estiu mudàvem la pell com les serps, feliços i imprudents, ja foradàvem la capa d’ozó amb els CFC, els rius treien escuma per les vores com ous ferrats i les aigües dels tolls eren irisades dels fuels; i mentre les abelles brunzien als marges a centenars, ja intoxicàvem tot el que tocàvem, terra, mar i aire, com si no hi hagués endemà. I res, que l’endemà ha arribat, i ara correm-hi tots amb la transició energètica, tirant-nos els “i tu més” pels caps. Amb els mateixos aprofitats de sempre mirant de fer-se d’or amb la pressa, la desesperació i la falta de coratge dels governants. Amb el petit consumidor culpabilitzat i el gran malbaratador fent la viu-viu, quan tothom sap que si els petits canvis són poderosos, els grans són més poderosos en proporció.

En tot cas, mentre la responsabilitat té graus, el canvi de mentalitat és cosa de tots i ha de ser general. En això, diria que ja estem ben coberts per les noves generacions, que qualsevol escolar ja ens dóna mil voltes als vells. Pel que fa a naltros, tant de bo visquem prou per a poder explicar amb incredulitat que vam veure coses que els nostres besnéts no es creuran: botigues abocant aire climatitzat al carrer, neveres obertes als supermercats, estufes de gas a les terrasses dels bars, senyors amb americana i corbata imposant 17 graus d’aire condicionat, cobertes i teulats sense plaques solars. Si la por és l’únic idioma que entenem, climàticament parlant, potser encara serà bo aquest toc d’atenció per veure si a la que fa mil n’aprenem.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes