Nosaltres, els paternalistes

Aquesta idea, tan paternalista, que tots els mals del món són culpa dels occidentals. Nosaltres, els grans culpables, també és una manera, potser inconscient, potser partint de la bona fe, potser partint del sentiment de culpa, de dir nosaltres, els omnipotents, els omnipresents, els únics actors. És allò tan habitual dels europeus i nord-americans: l’eurocentrisme, l’americentrisme, creure’ns que tot passa a través nostre. Alguns ho fan quan parlen dels grans avenços de la humanitat: només nosaltres n’hem fet. Uns altres ho fan quan parlen dels grans mals del món: només nosaltres n’hem causat. Tots dos, en el fons, tenen una mirada ben semblant, i que falta al respecte a milions de persones, tractades com nens ignorants que necessiten la nostra il·luminació o nens innocents que necessiten la nostra ajuda. Són dues mirades incapaces de veure l’altre de tu a tu, com a igual. Si els veuen incapaços de fer el bé, o de fer el mal, els veuen incapaços de fer. A seques.

Josep Termes, el sempre enyorat historiador Josep Termes, parlava del cristiano-leninisme occidental: la culpa és sempre meva, tesi defensada per la moral cristiana i per la moral marxista. Quina manera tan capellana de veure la vida. Per als laics com jo, el món no és ple de culpables, el món és ple de responsables. La gent i els països no són culpables del seu destí. En són responsables. I poden cometre errors. Però si l’altre mai no és responsable d’allò que li passa, el redueixes a nen incapaç.

No hi ha res com el conflicte al Llevant per a veure aquest mecanisme en acció. I com els ajuda Donald Trump! Gràcies a ell, aquesta mirada (la culpa és d’Occident!) viu moments de glòria, ara mateix. I amb grans dosis de raó. La intervenció dels Estats Units és vergonyosa, cruel, i se suma a dècades d’intervenció forana a la zona. Pocs llocs com aquest per a veure les brutes grapes de l’imperialisme americà, anglès o francès. Occident amb la seva pitjor cara. Recordem que el 1953 el primer ministre de l’Iran va voler nacionalitzar el petroli, i americans i anglesos van orquestrar un cop d’estat. Setanta anys després, ja veieu on som. Culpar Occident no surt del no-res, es basa en realitats, i neix de les bones intencions (volem ajudar!), però sovint redueix tots els actors de la zona del Golf a titelles. I al Llevant hi ha actors amb dinàmiques pròpies, històries pròpies, afinitats pròpies, tensions i guerres pròpies, encerts propis… on, pobres de nosaltres, no hi pintem res.

La competició per a veure qui és el guardià de la Meca; la guerra oberta entre l’Iran i l’Irac; la guerra freda entre l’Iran i l’Aràbia Saudita; l’incident del 1979 amb desenes de morts a la Meca; la tensió entre el món xiïta i el sunnita; la història de l’islam, amb els seus moments culminants (far de la ciència segles enrere) i els seus moments decadents (talibans al segle XXI); les esperançadores Primaveres Àrabs; la societat laica a l’Iran; la concepció del préstec en la tradició musulmana; l’imperialisme àrab a la zona; el tracte als kurds; el pes dels laics en aquests països… Tot això també hi juga i hi té un pes, al Llevant. Són un món riquíssim, un món que no escriu el seu destí només per mitjà de les accions de Trump. Veure’ls només com a víctimes, o com a ignorants, és faltar-los al respecte.

Hi ha gent que només es mira el Llevant amb dues mirades, i sempre són les mateixes: jutjant moralment la intervenció nord-americana, jutjant moralment la intervenció israeliana. I com que veuen Israel com un agent occidental, un implant colonial (una altra vegada, la importància excessiva que ens donem a nosaltres mateixos), les accions d’Occident es multipliquen. Estranya colònia, per cert, amb milers d’anys de presència a la zona, sense metròpoli al vell continent, i on la majoria d’israelians tenen arrels a països àrabs, musulmans i no europeus. Israel és filla del Llevant, però ells et diran que falòrnies, Israel és colònia europea. I no badis, que també et diran que el règim dels aiatol·làs també és cosa nostra, perquè són els francesos els qui van ajudar Khomeini el 1979. Jo, jo, jo i només jo. Això et vénen a dir.

I sabeu què passa, si dius que només tu n’ets el culpable de tot el que hi passa? Doncs que dius que només tu ho pots solucionar. Nosaltres, únics salvadors? Només Trump ens ha de salvar o condemnar? Quina poca esperança en la resta d’actors. Quina manera de creure’s el centre del món. El pes d’Occident és com més va més petit i culpar-nos de tots els mals és un refugi per a creure’ns, encara, omnipotents. Les accions de Trump no són les d’un actor fort, són les d’un gegant feble. No el fan fort, l’afebleixen. I el sentiment de culpa que el segueix amaga aires de grandesa.

Quan dijous una dotzena de països de majoria musulmana van emetre un comunicat conjunt per avisar l’Iran que no admetrien més bombes, aquesta mirada l’única cosa que hi va veure eren dotze titelles dels Estats Units, els vassalls de sempre. No veuen els interessos creats més enllà dels nostres. L’animadversió entre els governs de l’Iran i Israel, amb gran pes en aquesta guerra, no compta, es veu. Només el petroli. Dos veïns regionals que volen imposar-se a la zona no té pes, es veu. El Llevant no té agenda pròpia. Ni esperança tampoc: l’afinitat entre israelians i iranians, no parlo de cúpules, sinó de la gent del carrer, que fa segles que dura, i és anterior al naixement d’Israel i de l’Islam, no la veuen. No tinc esperança en Trump. No gens. Sí que tinc esperança en el Llevant. Tanco els ulls i hi veig un Kurdistan lliure. Digueu-me naïf.

Us imagineu que de fora estant diguessin que els catalans han estat sempre, i només, peons de la intervenció forana? Que som sempre innocents, o ignorants, en mans d’imperis estrangers que controlen els fils que ens mouen? I que experts estrangers, per entendre el nostre destí, només parlessin del paper dels borbons i els anglesos el 1714, dels alemanys i els aliats el 1939, sense tenir en compte nyerros, cadells, les guerres carlines, el Consolat de Mar, Martí l’Humà, la revolució industrial, Francesc Cambó, la CNT i la Taula de Canvi catalana i valenciana? Ai sí: quan tot s’explica de fora, tot s’empetiteix a dins.