Nosaltres, els intolerants

Els veig a venir de fa temps. Els tracto de fa anys. Són dos germans que formen part del mateix cercle social i que, per tant, van a les mateixes festes, trobades i aniversaris. Són dos germans que poden seure a prop, fins i tot al voltant d’una taula, però que, en canvi, no es dirigeixen mai la paraula. No es diuen ni mu, literalment, des de fa anys. I quan dic anys no dic dos ni tres. Potser parlem de dècades. Quan me’n vaig adonar em vaig trobar tan còmode, tant com a casa, tan segur de viure una escena que m’era familiar i coneguda. “A casa això també ho hem fet!”, deien els meus llavis per a mi.

Jo tenia un avi que no es va parlar amb el seu germà fins al llit de mort. Aleshores, sí, van fer les paus. Però van estar anys, dècades, sense parlar-se. Eren l’avi Jaume Barnils, llauner de Sant Cugat, i el seu germà, el batlle de Sant Cugat, Josep Barnils. La generació dels seus fills va repetir la jugada, i dos dels germans no es parlaven gaire, per no dir gens. No van arribar a una situació tan extrema, i no van esperar el llit de mort per reconciliar-se, però van passar anys sense veure’s. A la meva generació hem fet el mateix, i tinc dos cosins, que són germans, que amb prou feines es parlen, i de fa anys. I si faig ara la llista mental de més casos que conec, de germans que amb prou feines es parlen, arribo a la conclusió que aquest és un dels trets que caracteritzen les famílies catalanes.  A tota família trobareu germans que no es parlen entre ells. No hi ha debat.

Hi ha un home que ha teoritzat aquesta situació i l’extrapola fora de l’àmbit familiar. Es mira la societat catalana, la manera com ens tractem els uns als altres, i arriba a aquesta conclusió: som una societat que ens creiem oberta i tolerant, i no és així sinó al contrari. No sabem debatre. I ho argumenta així:

“Hi ha tres grans debats en què els catalans no hem participat, i per això sostinc que, encara que ens creguem el contrari, la societat catalana és poc tolerant. Aquí no ens arriba cap principi de la reforma i s’imposa el pensament únic: tots catòlics. El segon debat que no fem és com la burgesia tomba l’Antic Règim amb la Revolució Francesa. No sols no el fem, sinó que té un efecte bumerang i torna l’absolutisme. Probablement és l’únic país d’Europa on, després de la Revolució Francesa, es torna a instal·lar l’absolutisme, amb la Inquisició. I el tercer debat, que aquí tampoc no va arribar, és el debat entre Sartre i Camus. Què és més important, la llibertat o la justícia? Som als anys cinquanta, aquí hi ha una dictadura i no s’hi discuteix res. I per això tenim aquestes esquerres tan curioses. I per això tenim de les dretes més boges de tot Europa.” (Antoni Gelonch)

No volem veure ni en pintura comentaris a la contra? Eliminem-los. No volem veure ni en pintura arguments a la contra? Insultem-los.

Ara que ens tirem els plats pel cap, més que mai, sobre qualsevol tema, però sobretot  quan parlem dels quatre grans temes (Israel, l’Islam, l’extrema dreta i qüestions de gènere) penso sovint en Antoni Gelonch i la seva teoria. Alt funcionari de la Generalitat durant anys i alt directiu al sector privat, va viure anys a París, on va aprendre com es pot debatre civilitzadament, sense que tot ens ho prenguem de manera personal. A mi em va passar quan vivia als Estats Units. Vaig viure debats molt durs, fins i tot cruels, en què un dels dos destrossava l’altre, però que no queien mai en atacs personals. Aquí, això, costa de trobar (però es troba, es troba, que els Països Tolerants, minoritaris, la gent que pot trobar plaer en el debat, existeix).

“Sempre lamento”, diu Gelonch, “que a les escoles no hi hagi oratòria. Avui defenses A, demà B. T’obliga a buscar raons en coses en què no creus. No estem acostumats a debatre i ens fa por el debat de les idees lliures. Hi ha societats on si t’equivoques, demanes perdó. I on fer el ridícul un dia no t’acompanya tota la vida. Aquí et persegueix per sempre. Per tant, millor no preguntar res. I quan es fa, aleshores, és amb una certa impertinència”.