Ho he viscut unes quantes vegades en la meva trajectòria docent. Una noia de família musulmana es creu tot allò que li hem explicat durant els anys d’escolarització i decideix de comportar-se com una noruega qualsevol. Té la colla d’amigues, es vesteix a l’última moda i un dia comença a sortir i potser a allitar-se amb un noi que no es diu Ahmed, sinó Eirik. Això la fa entrar en una col·lisió directa amb el seu entorn familiar –és a dir, amb el pare. Crits, agressions, abusos. A l’institut avisem la policia i els serveis socials, i tots plegats mirem de trobar una solució que defensi els drets de la noia i en garanteixi la seguretat. Li busquem un habitatge, muntem protocols perquè pugui caminar tranquil·lament pel carrer. A vegades s’arriba a un acord negociat, unes altres hem d’enviar l’alumna a una ciutat de l’Àrtic per evitar que la trobin.

Ara que ha revifat el debat sobre el vel islàmic a Catalunya, penso molt en aquestes noies. N’admiro la voluntat de ferro, perquè és molt difícil de trencar amb la família i la comunitat, i encara més quan encara ets adolescent. Hi podeu afegir les que denuncien un matrimoni acordat amb un cosí del país d’origen, les que renuncien a la religió o es neguen a seguir el dictat del pare. La nostra feina –la dels docents, serveis socials, policies, polítics– és ajudar-les, però sobretot garantir que els seus drets com a ciutadanes no seran trepitjats. Els menors d’edat estan al càrrec dels progenitors, però no són propietat seva.

Explico tot això perquè, en aquesta mena de debats, oblidem sovint el concepte clau de ciutadania per a abraçar idees molt més difuses com la identitat. Hi ha una prova ben senzilla: acceptaríem per a una noia que es diu Mireia allò que acceptem per a una noia que es diu Amina? A vegades llegeixo l’argument que, si es prohibís el vel islàmic, “hi ha dones que no podrien sortir de casa”. En aquests casos, la religió o l’origen són irrellevants. Parlem d’un delicte de segrest i cal actuar segons allò que indica el marc legislatiu. Passa el mateix en el cas d’una possible desescolarització.

Part de l’esquerra de les últimes dècades ha comprat el marc del “respecte cultural”, la idea que d’Occident estant no podem criticar les pràctiques execrables d’unes altres societats, encara que impliquin arrencar un tros del cos de les nenes o fer-les anar pel carrer tapades de cap a peus. El problema d’aquesta visió és que interpreta les cultures com si fossin immutables i, per tant, es posiciona de la banda dels sectors més conservadors i deixa desemparats els activistes que combaten per a una millora social. Ara imagineu-vos què hauria passat si, quan les nostres avantpassades van lluitar per alliberar-se del jou del catolicisme, uns estrangers benintencionats (i ben subvencionats) haguessin proclamat que calia respectar l’opressió. Això també ho hem vist aquests dies als mitjans públics: quan han convidat una feminista musulmana que denuncia que el vel és una imposició masculina, han cregut convenient de fer-la debatre amb algú que pren una posició conservadora. A cap periodista se li acudiria de fer el mateix amb una feminista autòctona.

El punt més perillós el trobem quan l’esquerra cau en el dogma. Aquest cap de setmana l’escriptora i ex-diputada d’ERC Jenn Díaz va aconseguir un cert ressò quan va acusar de racistes, estigmatitzadors, feixistes i oportunistes aquells que volen prohibir el vel islàmic. Ara, no va aportar arguments. Cap ni un. Jenn Diaz es va enfilar a una talaia moral i va separar els rectes i els impurs, sense cap opció de discussió. En el segon bàndol, per cert, hi ha les feministes musulmanes.

Aquest conflicte, per tant, no el puc veure com un debat teòric fet de l’acadèmia, sinó a partir de l’experiència de les meves alumnes, unes noies que viuen a l’adolescència una situació que no haurien hagut de viure mai. Es mereixen que les ajudem a alliberar-se de l’opressió de la família i la comunitat perquè, si no ho fem, el missatge que els donem és clar: són ciutadanes de segona categoria.