El Nobel i l’anglès

  • Un cas de la correcció política de sempre

Mercè Ibarz
16.10.2021 - 21:50
VilaWeb

La correcció política i la seva derivada, la política de la cancel·lació, té un inrevés xocant, ridícul, d’una hipocresia ben convençuda dels seus drets atàvics. Persones i situacions han anat a la picota en els últims tres o quatre anys en els àmbits de l’espectacle i de l’acadèmia per raons de gènere i de raça: el MeToo en el cine i el teatre, el programes d’estudis culturals de l’acadèmia. Shakespeare pot ser considerat racista i la filosofia de l’antiguitat misògina, els alumnes manen. Execrable és el mínim que se’n canta per totes bandes: ho diuen els acusadors dels acusats i ho diuen dels acusadors aquells que es posen les mans al cap per la gosadia. Un mal de cap, sí. Doncs ara tenim un cas a la inversa: hem celebrat el premi Nobel de literatura a un escriptor en llengua anglesa presentat pels mitjans com a africà pel seu origen indoceànic. De segur que val la pena llegir-lo (no el tenim disponible) però escriptor africà no sé si se’n pot dir ben bé. No són pas els temes que fan la literatura. Si convenim que la literatura la fa la paraula, la llengua, Abdulrazak Gurnah és un escriptor anglès, pertany a la literatura anglesa.

Per què costa tant de dir-ho, és cosa de la correcció política canònica. La de sempre, que els dictats culturals no vénen pas de fa poc. Hi ha una correcció política encastada en cada cultura de segles, com a mínim d’ençà dels temps de Gutenberg i la impremta que va començar a fixar els cànons. Uns protocols i manaments culturals rígids vestits de nocions “universals” enrocades. Quan els que n’han estat deixats fora  i viuen en els marges reclamen la seva part, la troca s’embolica, és clar. Llavors, la correcció política de sempre, potenciada pels mitjans, ha de dissimular.  Així en aquest Nobel de literatura, que en comptes de dir que el guardó torna a recaure en la llengua anglesa “universal” llegim i sentim que ha premiat un escriptor africà. Ja se sap, les llengües imperials manen, com ha de ser: en aquest cas, si véns dels confins i vols ser reconegut has d’escriure en anglès. I ens agrada que vinguis dels confins perquè així passem per inclusius etc. 

Una corrupció cultural de llarga tradició. No parlo de Gurnah i les seves raons. Parlo de qui paga, que és qui mana.

Extremo la cosa, sí. De fet, moltes actituds de les minories culturals justicieres les entenc i alhora les considero desbocades i males de fer servir. M’ho miro amb interès com a signes dels temps i quan escric procuro atendre les dues cares de la cosa per veure-hi més, copsar-hi detalls eloqüents. És interessant de saber que Abdulrazak Gurnah, que viu en una casa de jardí envejable i ben cuidat,  no se salva de les reaccions que provoca el seu aspecte físic, la seva cara li continua causant problemes racistes pel carrer. No ets un britànic simplement perquè en tinguis la nacionalitat i faci dècades que hi vius, hi treballis, tinguis pensió de jubilació i hagis fet una obra literària anglesa que acaba de ser distingida amb el premi més ben dotat i de més abast del planeta. La teva cara et delata, no ets d’aquí. Com es deu sentir llavors, britànic o africà? Persona o autor? 

Gurnah ha estat fins a la jubilació professor de literatures postcolonials a la Universitat de Kent, i també això em sembla rellevant. Desconec si ho va triar o li ho va adjudicar la universitat pels seus orígens i els temes de la seva obra. Abdulrazak Gurnah escriu dels desplaçats, dels exiliats, dels desarrelats africans com ell mateix. En exiliar-se a Londres als anys 60 i decidir d’escriure en anglès i no en el suahili natal, es va situar en el que després se’n diria literatures postcolonials. La fi del colonialisme blanc és un dels temes majors de la seva obra, ho és en tota l’expressió artística de l’Àfrica contemporània. Però em temo que les colònies, les antigues colònies, fan servir “postcolonial” d’aigua de colònia. Gurnah hauria guanyat el Nobel en la seva llengua natal? L’hauria pogut fer si s’hagués quedat a Zanzíbar en aquells temps espantosos de la seva joventut? Va esdevenir un escriptor anglès. D’origen índic, cert. No hauria de fer cap vergonya dir-ho així i si ho diem a la inversa potser és per la correcció política més vella i colonial

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any