“No us sentiu sols, perquè no hi esteu”, l’homenatge de València a les víctimes de la gota freda

Era tan fàcil, i alhora tan difícil, d’oferir un espai de silenci i d’homenatge, que només elles, les víctimes, els damnificats i els familiars podien fer-ho. I ho han fet un dissabte al matí a València. Un dia d’octubre que és estiu rigorós. I és tan difícil de posar-ho per escrit…

El sol enganya tothom i és un recurs per a començar descrivint els turistes que esperen taxis i les influenciadores que passen pel carrer de Sant Vicent amb bosses de botigues cares. Les cafeteries serveixen paelles falses perquè la veritat és dins el teatre Olympia. Allà hi ha el silenci i la contenció dels dignes, d’aquells que saben què representa que el sol i la lluna isquen cada dia i no el puguen assenyalar ni compartir.

Aquest acte d’avui a l’Olympia de València només podia ser un auto-regal d’aquells que saben per què ploren. La resta només som la pinya que, simbòlicament, ens afegim a la de la Nova Muixeranga d’Algemesí, que ha entrat a ritme de tabal al pati de butaques. Han tocat el cel per obrir l’acte, ells ferits també pel fang. Davall la camisa de ratlles verdes i roges, una samarreta blanca, una dedicatòria: “20:11, ni oblit ni perdó”.

A partir d’ací, tot ha fluït al ritme del piano de Vicent Colonques, que acompanya un seguici de noms que ens criden de la pantalla estant. Noms, fotografies i vídeos d’aquell dia i dels que van venir després. El dia de ja fa un any.

El teatre era ple. Les butaques del pati, les de les llotges i les del pis de dalt. Mariló Gradolí, la presidenta de l’associació que ha organitzat l’acte, ha donat les gràcies: “És un homenatge als familiars de les víctimes per tenir memòria. És un acte preparat amb molt de sentiment”, ha dit. I han esclatat els aplaudiments. Les abraçades de tots amb tots les havien fetes al carrer i al vestíbul del teatre. Somriures voluntariosos i nervis, perquè cada dia d’aquesta setmana pesa com una llosa.

Rubén Lima

De tant en tant, els noms de la pantalla s’aturaven per permetre’ns de conèixer la persona que hi vivia dins. El primer, Rubén Lima, el policia local de València, que tenia trenta-tres anys. La seua mort recorda que a la ciutat on avui fa tant de sol, hi van morir disset persones aquell dia d’ara fa un any. Rubén és una de les set víctimes que no van poder sortir del garatge tristament famós d’un bloc de pisos molt nou i modern de la Torre. Lourdes Boïgues, la mare de Núria Aracil, la promesa de Rubén ha posat paraules al record. Núria, una jove forta i decidida, no ha pogut assistir a l’acte per motius psicològics, però ha escrit una carta que Lourdes ha llegit. Què li diríem a una persona si sabéssem que és l’última volta que el veiem? Núria lamenta que el darrer missatge que va escriure al seu promès era massa normal i corrent. Recorda la normalitat d’aquell dia a València, sense pluja, les vint-i-quatre hores terribles, sense saber si era viu o mort. La insuportabilitat de saber que no podia ajudar-lo. I diu, Núria, que té vint-i-cinc anys, que mai no havia experimentat un dolor semblant, perquè el van ficar en un furgó negre i no va ser capaç de dir-li adéu.

Les víctimes del metro

Qui ha patit un dolor semblant per la pèrdua, però també pel menysteniment, per la deshumanització… sap com es mastega tot això i reconeix el sabor de les llàgrimes. És el cas de Beatriz Garrote, la cara més visible de l’associació de víctimes de l’accident del metro. La tesi de Garrote és que les associacions de víctimes no haurien d’existir, perquè el suport i l’atenció que reclamen hauria de ser proporcionada automàticament. Però avui, al costat de Mariló Gradolí, els ha volgut donar ànims. Les víctimes de la gota freda transiten pel camí pedregós que elles van haver de recórrer. “Podeu comptar amb nosaltres sempre que ho necessiteu. No perdeu el focus. Hi haurà molt de soroll. El govern valencià no representa la societat valenciana, ni tan sols els seus votants. No us sentiu sols, perquè no hi esteu”, els ha dit.

I Pau Alabajos ha interpretat la cançó que va escriure sobre aquell accident que va fer 43 morts i 47 ferits el 3 de juliol de 2006.

Miguel Bonilla

Marian, la dona de Miguel Bonilla, ha recordat, encongida per l’emoció, que l’endemà de tot, la vida continua sense ell. I ha contat que el seu fill, que és dibuixant, va passar per moments molt durs i que cada èxit que assoleix té l’ombra fosca de no poder compartir-lo amb son pare, que no podrà veure les il·lustracions que ha fet per al còmic Star Trek. Perquè aquesta és la matèria de què estan fetes les absències.

A l’escenari ha pujat Pablo Torres, que és membre de l’AMPA de l’IES Alameda d’Utiel, i ha contat la part que no sabíem de la història de la suspensió de les classes que tantes vides va salvar. Ha explicat que al poble va començar a ploure molt el vespre anterior i que les famílies estaven neguitoses tot pensant que l’endemà els fills haurien d’anar a classe. Al matí, l’equip directiu de l’institut i les companyies d’autobusos van pressionar l’ajuntament, ha dit, perquè suspenguera les classes. Ha denunciat que l’institut continua destrossat i que alumnes continuen repartits en uns altres centres.

José Martínez Toral

A Xest no es van suspendre les classes i José Martínez Toral, que era el director de l’institut del complex educatiu, va morir quan l’aigua el va arrossegar. Al teatre hem pogut sentir el darrer missatge que va enviar al seu marit, que ha enregistrat un text carregat de sentiment, llegit amb una veu molt profunda. “Tots els vius mereixen respecte, i els morts, la veritat. Encara que les llàgrimes continuen pesant com el plom, les vessarem en pau”, ha dit per acabar.

A l’homenatge hi ha hagut espai per a agrair la tasca als bombers, als sanitaris, als cossos de seguretat i als voluntaris, és clar. Teo Javaloies, bomber de l’Ajuntament de València i de l’ONG Bombers pel món, ha explicat com va viure el dolor dins el dolor. Sa mare va faltar el 15 de novembre i no va poder estar amb ella els darrers dies perquè treballava sobre el terreny, i sa mare li preguntava per què no hi anava. Ha dit, serè, que va fer el que havia de fer.

Miguel i Sara Carpio

Avui, a Toñi Garcia l’han acompanyada el seu cunyat, Josep Carpio, la seua neboda Ana i la mare d’una amiga de la seua filla, Sara. Tots han parlat de Sara i Miguel, la història dels quals potser és la més coneguda per la persistència de Toñi a contar-la. Perquè contant la seua vida, ella suma vida a la seua vida esberlada. Miguel tenia seixanta-tres anys i la jubilació a tocar. Sara en tenia vint-i-cinc i acompanya els malalts crítics a l’UCI de la Fe. Reien, viatjaven i llegien junts en una vida tranquil·la i lluminosa.

Javi Colomer

A Javi Colomer el van rescatar uns llauradors quan la seua situació era desesperada. I en nom de tots, ha parlat Vicent Alegre, de Burjassot, que ha remarcat que els més importants avui són les víctimes que van patir per culpa de la negligència dels governants. “Vam traure fang, canyes, merda de les fàbriques. Van ser els dies més durs de la meua vida, no podia assimilar tanta desgràcia, cada dia tenia la sensació que no fèiem prou fins que vaig entendre que havíem fet tot el que podíem. Disculpeu per no haver fet tot el que necessitàveu.”

Ha estat això, aquest acte, un homenatge d’anada i tornada. Agraïments i peticions sinceres de disculpes d’aquells que ho van donar tot sense tenir cap altra responsabilitat que la cívica. Que és, en realitat, la que compta, la que ens alimenta. La que no abandona la gent quan més ho necessita.

Xavier i Pilar Sanchis Palop

Rafael Sanchis ha recordat, de Londres estant, els seus germans Xavier i Pilar. Tots dos van morir perquè no van veure venir l’aigua. Ell els va avisar, però tenien problemes de mobilitat i alguna cosa els va impedir de pujar al pis de dalt. Estaven jubilats, aprenien anglès, cuinaven i miraven el bàsquet.

Hui Sun Xiao

Tiffany fa més de deu anys que viu a la finca de Benetússer, on hi ha el bar dels pares de Hui Sun Xiao, explica que una onada ho va trencar tot i que només hi havia crits, cordes, escales i mans que cercaven altres mans entre la por. I que els veïns van deixar de ser desconeguts i ara són la família que comparteix el dolor de l’absència de Hui. Ella, que era llum i alegria i tenia ales, diu Tiffany entre llàgrimes, i que no ha marxat del tot perquè els il·lumina des de l’altra banda.

Carlos González Castany

La filla de Carlos González Castany, de cinquanta-cinc anys de Benetússer, li ha escrit una carta per posar-lo al dia de tot el que s’ha perdut aquest any, de tot el que ha passat en la família. Ella es casarà, diu. La germana de Carlos ha pujat a l’escenari a explicar que va morir intentant de rescatar una dona que havia quedat atrapada dins un cotxe, i que per això era un heroi.

Núria Martínez Sanchis

Núria Martínez Sanchis, també tenia cinquanta-cinc anys, era de Paiporta i tenia els cabells rinxolats. A l’escenari, Pep, el seu company, ha unit en una frase dues paraules: responsabilitat i dana, per dir que són els mots que els han separat. I la filla de Núria ha explicat com era d’expansiva sa mare: “Era un crit enmig del carrer, pura emoció, platja, natura, llàgrimes d’emoció, a tota hora, alegria a l’hospital la Fe. El significat de la paraula viure”, ha dit.

Crits de “Mazón dimissió”

Hi han cabut tots, en aquesta càpsula del record i l’homenatge a les víctimes. Miquel Gil ha cantat la cançó “Sense avisos”. “Ningú no ens va avisar de la maldat que venia barranc avall, mentre la mort s’estenia i ningú no ens va avisar”. Eva Romero ha cantat “Jo vinc d’un silenci”. L’actor Alfred Picó ha ofert els professionals de les arts escèniques per a tot allò que la gent necessite. S’han emès vídeos de periodistes que han treballat sobre el terreny i fotografies dels reporters. La poetessa Imma Manyez ha posat paraules a la reflexió. Feliu Ventura ha cantat que se’ns ha fet de nit als ulls per donar les gràcies als Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció i tota la gent que hi ha darrere.

I per a acabar, ha sonat “Lladres de sobretaula”, la peça que Panxo, del grup Zoo ha escrit per a l’ocasió i que ha enregistrat amb tot de col·legues i que ha servit per a unir en comunió tots els assistents que han alliberat la tensió amb aplaudiments i amb crits de “Mazón, dimissió”.

En aquesta crònica potser ha aparegut massa poques voltes la paraula “llàgrimes” que, en totes les modalitats, ha estat, entre moltes més coses, el que ha unit els assistents.

De tornada a casa per escriure això, l’autobús 32 és ple de turistes que cerquen la platja. La gent fa el vermut a l’Albereda d’una ciutat conscient que aquesta vesprada no pot fallar. No els pot fallar. No ens podem fallar.