“No seré jo qui entre en conflicte”, la frase premonitòria de Vicent Marzà sobre la seua eixida del consell

La dimissió de Vicent Marzà com a conseller suscita incògnites sobre la solidesa interna de Compromís

VilaWeb
Esperança Camps Barber
11.05.2022 - 21:40
Actualització: 12.05.2022 - 16:29

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

“No seré jo qui entre en cap conflicte amb cap altre company o companya del Botànic.” Ho deia Vicent Marzà dissabte a Castelló, somrient, vestit de manera informal perquè assistia a la manifestació del 25 d’Abril que commemorava el norantè aniversari de les normes de Castelló i el quarantè d’aquell “Ara o mai” de Joan Fuster. Va desfilar amb la pancarta d’Acció Cultural i als partits de la dreta i de la dreta extrema els va faltar temps per a demanar-ne la destitució o la dimissió o el que fos que apartàs Marzà de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports.

“No seré jo qui entre en conflicte amb cap altre company o companya del Botànic.” Marzà es referia, és clar, a Gabriela Bravo, la seua companya de govern, la consellera de Justícia i Administracions Públiques que ha fet mans i mànegues per a evitar que els funcionaris valencians hagen d’acreditar la capacitació lingüística en català per a accedir a un lloc de treball pagat amb diners públics. No hi ha cregut mai, en el requisit lingüístic, Gabriela Bravo. Sempre ha donat suport públic als col·lectius que n’abominaven. La segona legislatura del Botànic s’acabarà amb una llei de la funció pública coixa i cega i muda al català. L’excepció valenciana es perllongarà vuit anys després del canvi. Cal recordar que quan s’acabe la legislatura ja farà vuit anys que el PP no governa al País Valencià. 

El conseller Marzà no s’enfronta, els sindicats ho critiquen i les entitats, també, sense fer gaires escarafalls tampoc, diuen que és inadmissible. Sempre intentant de negociar amb aquest lliri que de tant dur-lo a la mà ja s’ha marcit i que s’ha fet verinós.

Un informe decebedor

La crisi del requisit lingüístic va esclatar dilluns dia 2 de maig, quan es va saber el contingut de l’informe dels experts. Vicent Marzà deia això de no voler enfrontar-se amb la consellera Bravo el dissabte 7 de maig, i el dimecres dia 11 de maig abandonava la conselleria responsable de la política lingüística. Nou dies i molt poca batalla. No serà ell qui entre en conflicte amb cap companya del Botànic. Ni tan sols per a intentar d’arribar al final de la segona legislatura amb una creu verda més al seu full de serveis.

Marzà s’ha doblegat als desigs del PSOE de Ximo Puig i de Gabriela Bravo. El tàndem és indestriable, ara ja. Set anys en el càrrec. No presenta batalla. Se’n va. Aprofita que Ximo Puig vol obrir una crisi de govern, s’hi avança i fa el primer clevill. Es retira al palau d’hivern de la plaça del Pilar a enfortir el partit. “Fa falta enfortir l’instrument”, va dir dues vegades. Manté l’acta de diputat i promet que treballarà per a fer créixer Compromís tant com puga. L’objectiu és que a partir del 2023 hi haja un tercer govern del Botànic. Durant tota la roda de premsa no va verbalitzar en cap moment que Compromís aspira a ser la pota més forta d’aquest Botànic que ha d’impedir que la dreta i la ultradreta arriben al poder. Tot d’agraïments als companys de les altres dues potes, amb referència especial a Miguel Soler, el socialista que ha estat secretari d’Educació. Sí que va demanar que molta gent faça el pas i milite ara que, a Més Compromís, per exemple, els postulats sobiranistes són sensiblement més aigualits d’ençà del congrés del mes de juny de l’any passat.

La incògnita de la candidatura

A la conferència de premsa, Vicent Marzà no va dir si seria o no candidat a la presidència de la Generalitat a les eleccions del 2023. “Quan siga hora, regarem”, va dir, tot recordant les frases fetes que tant agraden a Joan Baldoví. I va recordar que ell és un home d’estricta obediència al partit. “Si he d’agafar la granera, si he d’organitzar una manifestació, si he de ser conseller, faré allò que em demane el partit.” Això ja ho havia dit el mes de desembre quan Fran Ferri va deixar la sindicatura a les Corts. El partit li va demanar que es quedàs a la conselleria, encara que ell volia fer una altra cosa. Estava cansat d’aquests set anys de gestió i de les propostes que no acaben d’eixir, de les crítiques cada volta menys sordes de determinats col·lectius de docents…

El partit, de moment no li pot demanar que siga el candidat de Compromís a les eleccions. El partit, la cúpula, està lligat de peus i mans a unes paraules formulades per diversos dels seus dirigents. La síndica Papi Robles, per exemple: “Encara que l’encausen, si Mónica Oltra ho vol, serà la candidata de Compromís.” Ahir ho va tornar a recordar Àgueda Micó. I, de passada, ella sí, va enviar un missatge enverinat a Gabriela Bravo que fa un parell de dies havia recomanat a la seua companya de gabinet que fes un pas arrere.

Però Mónica Oltra no diu res. D’una banda, festeja amb la idea de formar part de la candidatura d’esquerres ampla i espanyola de Yolanda Díaz. De l’altra, té l’encausament a tocar perquè un jutge investiga si va intentar encobrir els abusos sexuals del seu ex-marit a una menor al centre on treballava d’educador. Una qüestió que la dreta atia i engreixa tant com pot per a desgastar la vice-presidenta i, de passada, el Botànic.

El llegat de Vicent Marzà

Vicent Marzà, que encara no ha fet quaranta anys, és mestre i fill de mestres, i educat en ambients nacionalistes i “fill” de l’Entitat Escola Valenciana. Ahir va recordar en el seu missatge de comiat que és el nét d’un home que vivia en un mas al Penyagolosa que no sabia ni llegir ni escriure. I que, gràcies al sistema públic d’ensenyament, ell ha pogut ser el conseller que, per exemple, ha eliminat la majoria de mòduls pre-fabricats, ha contractat onze mil docents, ha implantat la gratuïtat dels llibres de text i la gratuïtat de les aules a partir de dos anys.

Va ser el cap de llista per Castelló a les eleccions del 2015 i, diu, no s’esperava arribar a ser conseller. Era el perfil més nacionalista del consell. La dreta l’ha acusat de sectari i radical. Però una part dels seus també li retrauen el fet de no haver aconseguit el propòsit de fer que el català siga la llengua vehicular a les aules del País Valencià. L’aplicació de la llei de plurilingüisme a certes comarques on el valencià és predominant ha tingut uns efectes secundaris que no s’han vist compensats pel possible augment d’alumnes amb un percentatge superior de classes en la llengua pròpia. El resultat és que, amb l’abolició de les línies, s’han perdut hores lectives en català a l’ensenyament obligatori.

El paper del partit

La conferència de premsa per a anunciar la renúncia al càrrec de conseller, Vicent Marzà la va fer a la seu de Compromís, no a la conselleria. S’hi van desplaçar alguns funcionaris i alguns dels càrrecs que l’han acompanyat en aquest camí, com ara el director general de Política Lingüística, Rubén Trenzano, o qui serà la seua substituta, Raquel Tamarit. També hi havia el director de l’Institut Valencià de Cultura i més càrrecs del partit. Abraçades, besades i somriures. Poques llàgrimes en públic. De les que s’han vessat en privat, els serveis de premsa no n’informen. Res que puga demostrar que hi ha esquerdes en el si d’un partit amb tantes ànimes ara que té la base tan ampla.

A la tarima de la sala de premsa, Marzà va estar tothora acompanyat de la secretària general de Més Compromís i coportaveu de Compromís, Àgueda Micó. Com per a reforçar el missatge que està al servei del partit, que és el partit qui el posa i el lleva quan vol i on vol. Va ser ella qui va prendre primer la paraula. Va ser ella qui va repassar la tasca feta per Vicent Marzà i va ser ella qui en va justificar l’eixida del govern. “És el moment que tot el bagatge que ha arreplegat durant aquests anys de gestió el pose a disposició del valencianisme polític. Som en un any clau i volem que Vicent ens ajude, que el cicle electoral que ve siga un cicle guanyador.”

Els periodistes van preguntar a Marzà si havia parlat amb Mónica Oltra. Ell va mirar Micó i va dir que sí, despús-ahir, pràcticament al mateix moment que ho comunicava al partit. Marzà se’n volia anar. No li ho deixaren fer per Nadal. Ara sí, ara ha vist la finestra de la crisi insinuada per Puig i se n’ha anat. Però el discurs, allò que ara s’anomena el relat, l’han escrit a la plaça del Pilar. El lloc on va anar a dimitir Marzà, en compte de fer-ho a Campanar.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies