No només la taigà

M’ha agafat per pensar com influeix en la nostra lectura l’ordre en què llegim els llibres. No sé si s’ha escrit sobre això, però no deu ser el mateix llegir, no ho sé, La mort i la primavera després de llegir La magnitud de la tragèdia que després de Solitud. Llegir Pla després de la Roig o la Roig després de Pla. Etcètera. I sovint, si més no a mi em passa, no saps per què després d’un llibre en llegeixes aquell altre, o no és que no ho sàpigues, sinó que l’ordre de lectura no obeeix cap decisió, vas triant mig pel que et ve de gust mig pel que t’urgeix per la raó que sigui –i aquí ja hi hauria motius per entendre aquest ordre: des de la urgència perquè l’has de tornar a la biblioteca i ja n’has fet totes les renovacions que es podien fins a la pressa per llegir una novetat que tenies moltes ganes de saber com enfilava.

El país dels sabirs, d’Oriol Canosa, va arribar a les llibreries dimecres i ja l’he llegit. Tenia pressa per llegir el nou Canosa, un autor admiradíssim a casa, per tots, que ens ha regalat moltes hores de bona lectura i bona conversa posterior, autor de la meravellosíssima novel·la epistolar L’illa de Paidonèsia, mereixedora del premi Folch i Torres de 2016. Des que vaig saber que Canosa s’estrenava en la literatura per a adults –ho he de dir: per mi ja escrivia per a adults abans– que la urgència era màxima. I de vegades quan un autor que admires, quan un col·lega que admires, treu un llibre també et ve una mena de por al cos, a la pell, per si el llibre no et convenç, perquè això et farà patir, però amb Canosa ni aquesta por no tinc, de tant que hi confio, i no m’ha fallat.

Però jo primer us volia parlar d’això de l’ordre en la lectura perquè la setmana passada precisament vaig presentar un llibre i entre el públic assistent hi havia Oriol Canosa, i hi era perquè li vaig dir “has de venir, aquest llibre és per a tu”, i el llibre era Geografia de l’oblit, d’Eduard Niubó. Necessitaria cinc tardes senceres, ja ho vaig dir aquell vespre, per explicar bé el llibre de Niubó, però us en faré cinc cèntims perquè val molt la pena i no entenc com és que no entrevisten en Niubó per terra, mar i aire, perquè ha escrit un llibre enorme, s’hi ha estat un munt d’anys i és una obra tan documentada com viatjada per explicar la història de tot d’exploradors i aventurers silenciats.

Tots els sentits que pot tenir el verb descobrir són dins Geografia de l’oblit: hi ha descobridors que no saben que descobreixen, descobridors que es pensen que descobreixen un lloc i en descobreixen un altre, descobridors que descobreixen llocs que ja han sigut descoberts, llocs que són descoberts més d’un cop, descobridors que descobreixen descobridors… I hi ha moltes expedicions, aventures, naufragis, morts, patiment, injustícies. És un llibre d’història escrit amb ambició literària, i quan el llegeixes, sabent que l’autor també escriu ficció, no et pots estar de demanar-te si tot el que hi surt és cert, perquè aquelles històries són les millors de les ficcions. Però Niubó assegura que tot el que hi diu ho ha documentat, i llavors el que et ve al cap és: quantes novel·les en podrien sortir d’un llibre així? Jo per exemple frisaria perquè algú s’engresqués a escriure una bona biografia de Mary Bryant, descobridora australiana que he conegut gràcies a Niubó i que no entenc com és que no és mundialment coneguda.

I preguntant-me encara quantes novel·les es podien escriure a partir de la recerca de Niubó sobre els exploradors de l’Àrtic, l’Antàrtic, Amèrica, Austràlia…, em va arribar a les mans la novel·la de Canosa amb una aura lluminosa d’oportunitat que enlluernava. El país dels sabirs és la història d’un explorador que se’n va a explorar un lloc concret del món, la taigà, és una novel·la que respon a les preguntes que crec que tothom es fa quan llegeix històries reals d’exploradors: com és el seu dia a dia?, com els afecta, com els canvia la vida tot allò que exploren, que descobreixen?, com es relacionen amb la gent del lloc?, com tracten l’entorn?, què pretenen?, com tornen després a casa, si hi tornen?, etcètera fins a l’infinit. Canosa ho respon, tot això, i ho fa amb una novel·la que llisca com una faula –i aquí no vull cap arrufada de nas dels que col·leccioneu prejudicis sobre la literatura infantil, que hem quedat que Canosa ja escrivia per a adults abans, el que passava és que no us n’havíeu sabut adonar, alguns–, i tot i que pel títol sembla que ens vulgui retratar aquesta terra remota que viu al marge de la “civilització” (cometes obligades), el que fa també, i jo diria que sobretot, és un retrat humaníssim dels somnis, aspiracions, èxits, fracassos i frustracions de l’explorador que la protagonitza, Ivan Vània.

A la taigà, al país dels sabirs, es triga molts dies a arribar-hi, i en el primer viatge de Vània, el 1904, ens extasiem només posar-hi els peus: “Quan van deixar enrere l’última posta, Vània va notar com el cor se li alleugeria. A partir de llavors, només la taigà.” A partir de llavors només la taigà: podria ser el títol del llibre si Canosa fos un autor pompós, que no ho és gens; el text he dit abans que llisca i ara he d’afegir que tot i que la vida que s’hi narra és lenta, la lectura (la primera lectura, ep) va més de pressa, i el xoc entre aquests dos ritmes és la mesura justa per viure dins de Vània aquest descobriment que, ho puc dir, li canvia la vida, tot i que no us diré com. Només us diré que hi anirà i en tornarà durant uns anys i que cada viatge l’anirà modificant, com modifiquen els rius el seu curs a la taigà cada primavera, i que en aquell lloc tan remot serà on menys s’oblidarà d’ell mateix, perquè “no hi ha cap lloc prou aïllat al món ni podem fugir mai de nosaltres mateixos”.

I per què la taigà, per què els país dels sabirs? “Dibuixava el país dels sabirs perquè era casa seva i perquè sabia que era la primera vegada que un llapis traçava el contorn d’aquelles muntanyes i aquelles valls que ja existien molt abans que la destral de l’home tallés el primer arbre, i que seguirien allà quan els grans imperis que governaven el món no fossin més que un record vague. Dibuixar és entendre.” Dibuixar és entendre i escriure dibuixant com ho fa Canosa també ho és, ho és tot i que se’n vagi tan lluny per parlar-nos de nosaltres mateixos, per fer-nos veure que no podem fugir de qui som, i que en el racó més remot del planeta, si mirem d’entendre’l, si el dibuixem, si l’escrivim, ens hi trobarem.

Tornant a l’ordre de les lectures, però, ara se m’acut que potser tindria més gràcia llegir primer la novel·la de Canosa, perquè amb l’experiència de Vània encara a les retines, entrarem al llibre de Niubó amb les preguntes resoltes i aquelles històries que no són ficció ens seran més properes gràcies, precisament, a la ficció de Canosa.