L’any 2021, en ple apogeu del nou progressisme nord-americà, Netflix va estrenar Don’t look up (“No miris cap amunt”), un film en què uns científics descobreixen que un cometa impactarà contra la Terra i les autoritats fan veure que no passa res. Es tracta d’una al·legoria sobre la capacitat de la nova dreta trumpista de negar la realitat, sigui el canvi climàtic o els vaccins, però no funciona perquè al capdavall és feta per una colla de milionaris amb un nivell de vida molt superior al de la gent que critiquen.

Avui “no miris cap amunt” és la consigna que ens imposen les elits de Catalunya davant l’ensorrament accelerat de la nació. I la conseqüència és la creació d’un país fictici, molt allunyat d’aquell que els ciutadans veiem cada dia al carrer. El caos ferroviari no s’ha resolt, però el tractament mediàtic es va apagar fa temps i la pressió sobre el govern i la consellera Paneque ha desaparegut. S’escriuen articles que parlen dels problemes de l’habitatge, la llengua o la pobresa, i llavors no s’hi menciona enlloc la immensa onada immigratòria que vivim. Els mitjans públics van celebrar amb entusiasme el famós acord educatiu amb Comissions Obreres i la UGT, un pacte que va néixer mort i que té l’oposició de la majoria de professionals. La consellera Parlon explica que la pressió policíaca a Barcelona ha fet marxar molts delinqüents cap a la Catalunya Central o a Girona i no passa absolutament res. El desallotjament del B9 de Badalona va obrir els informatius durant deu dies i va tenir una enorme presència d’activistes, però quan el batlle de Barcelona, Jaume Collboni, va fer el mateix amb el campament de la Zona Franca, el ressò va ser gairebé nul. El projecte polític espanyol encapçalat per Gabriel Rufián ocupa un temps molt per damunt de la importància electoral d’aquest espai decrèpit. Els telenotícies ens mostren legionaris espanyols cantant “el novio de la muerte” com un tema d’interès. I continua el silenci eixordador sobre el desviament de fons de la DGAIA, més de 160 milions d’euros que encara no sabem on són.

Aquesta negació constant de la realitat és la que practiquen les nostres elits político-mediàtiques, més dedicades a perseguir la dissidència –o a separar els justs dels pecadors– que no pas a explicar o solucionar els problemes del país. Quan parlo d’elits em refereixo a la bombolla –hermètica, endogàmica i profundament barcelonina– que ha remenat les cireres durant molts anys. Hi incloc el PSC i el seu procés de pacificació nacional, tan groller com fictici; les ruïnes del procés independentista, plenes d’éssers derrotats que circulen sense rumb; l’esquerra que va abraçar tota mena d’identitats i que ara veu com el seu discurs ha caducat a tot Occident; els periodistes nostàlgics del monopoli de l’altaveu i els tertulians que no diran mai ni una paraula fora de lloc; i la xarxa d’activistes subvencionats i d’experts a sou dels poders públics.

Dit això, hi ha esperança als marges de la bombolla. Queden reductes de bon periodisme a Catalunya i els quadres municipals dels partits coneixen la realitat del país –només cal comparar el discurs arran de terra dels batlles de Girona i Figueres amb la política estrambòtica dels seus partits al parlament. De fet, la impostura fa aigües pertot arreu i el millor exemple han estat les eleccions del Futbol Club Barcelona. Els grans mitjans, els periodistes de prestigi, el kommentariat, gairebé tots es van situar al bàndol de Víctor Font, però la victòria de Joan Laporta va ser indiscutible.

Tanmateix, la cosa més destacada és la capacitat de molta gent d’aprofitar o de construir nous espais de dissidència. Twitter Catalunya, malgrat els problemes que acumula aquests últims anys, encara és una àgora de llibertat per on circula moltíssima informació destacada i permet una crítica oberta del poder. El Menjòmetre, que ha hackejat els tramposos portals de la transparència (en realitat, de l’ocultació), ens descobreix noves dades cada dia i demostra que és una estructura d’estat. A WhatsApp o Instagram, la gent comparteix vídeos sobre el col·lapse ferroviari, els problemes locals que no tenen espai als mitjans o els abusos lingüístics. I TikTok és el nou instrument de politització dels joves.

Les elits catalanes han alçat uns grans murs protectors i quan els ciutadans piquen a la porta i exigeixen saber què hi ha a dins, la resposta és bramar que els ataquen els bàrbars. És una actitud suïcida perquè, tal com hem vist arreu d’Europa, la gent conserva el dret de vot i el farà servir per a venjar-se de tanta hipocresia. Fins el dia que arribin els bàrbars de veritat, i llavors correm-hi tots.