19.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 20.10.2025 - 08:15
Milions de ciutadans dels Estats Units han eixit aquest cap de setmana al carrer per advertir el risc immediat que corre la democràcia sota la presidència de Donald Trump. El moviment No Kings, amb més de 2.600 concentracions simultànies arreu del país, s’ha convertit d’aquesta manera en l’oposició real que el Partit Demòcrata no ha sabut –o no ha volgut– exercir de fa anys. Tanmateix, el problema és que arriba tard.
Arriba tard perquè la democràcia és una arquitectura extremadament fràgil. No és un edifici de pedra; és un hàbit, una disciplina, una pràctica civilitzada que s’ha de mantenir viva. Per això, quan la tractem –com l’hem tractada– com una conquesta irreversible, la deixem sola, fins que un dia descobrim, espantats, que algú ens l’ha presa en silenci i ja no existeix.
El món, per desgràcia, s’ha acostumat a considerar la democràcia prescindible. Les potències autoritàries –la Xina, l’Aràbia Saudita, Turquia, Rússia…– ho proclamen, això, fins i tot, amb orgull, i a Occident com més va més gent hi ha disposada a escoltar-les. El relat dominant és que la democràcia és un luxe car, un robatori, un destorb per a la prosperitat econòmica.
Alhora, la complexitat ha passat a ser percebuda com una nosa. La idea que cal entendre tots els factors –no solament les aparences– és ridiculitzada. La idea que cal argumentar –i no solament sentir– és vilipendiada. La idea que cal debatre amb arguments sòlids –i no amb la primera cosa que et passa pel cap– és contestada. Tot sembla excessiu. Tot sembla car. Innecessari. I torna aquella concepció segons la qual “pensar massa” –quan es pensa massa?– és perillós.
I pas a pas, d’aquesta manera, el pensament crític, la ciència, el periodisme de qualitat, el debat intel·lectual, la valoració dels arguments, es redueix, tot, a una excentricitat elitista. Com si raonar –quin verb tan explícit– fos una extravagància. Com si reclamar arguments i no desqualificacions personals fos un insult. Com si dubtar i explicar-ho en veu alta fos un pecat.
És sobre aquestes premisses que l’autoritarisme creix i avança, i desmunta de mica en mica les estructures que permeten la llibertat de les societats. No entren el primer dia, tot desfilant amb botes altes i fent el pas de l’oca –això ja han entès que és contraproduent. Entren i rebenten de dins estant les bases de la convivència.
I la resta la fa la ingenuïtat de la gent, dels mateixos demòcrates, gràcies a aquesta frivolitat de pensar que “algun límit hi deu haver”, que “això no passarà”, que “no s’atreviran”, que “aquestes coses no es poden fer”. I que, per tant –com que el perill no és real–, cal tractar els autoritaris, del municipal al global, com si fossen demòcrates. I donar-los, en conseqüència, veu i legitimitat i asseure’ls a taula; la mateixa veu i legitimitat que ells –quan puguen i estiguen en condicions de fer-ho– ens prendran sense dubtar-ne ni un instant.
Sembla, per tant, que no vulguem aprendre del passat, i per això cada onada autoritària ens sorprèn com si fos la primera i renunciem a aprendre’n les lliçons. De manera que –pensant en el passat més fosc que els catalans i els europeus hem viscut– sostinc i sostindré que cal abandonar la ingenuïtat estètica, la posició de bona persona, l’infantilisme cec enfront del perill. I assumir que la democràcia s’apaga si ningú no hi posa llenya i, sobretot, si ningú no la defensa dels enemics. I cal, també, entendre que reaccionar –com ens han ensenyat els nostres amics demòcrates americans aquest cap de setmana– ja implica arribar tard. Perquè quan has d’eixir al carrer, indignat, a cridar “No Kings”, això vol dir que el rei ja seu al tron i que les seues polítiques ara sí que fan por.
A Europa encara és a les nostres mans d’impedir que els nostres kings no hi arriben. Però la lliçó americana ens hauria de fer pensar.
