Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Una de les frases que aquests temps s’han fet més recurrents per part de les autoritats és la de “no tenim diners”, en un moment en què la necessitat d’ajuts directes a les empreses i els autònoms més afectats per la pandèmia és un clam generalitzat. I això ho han dit tots, els d’aquí i els de Madrid. I no és del tot cert. A Catalunya, per exemple, és veritat que no podem sortir a l’exterior a demanar crèdits, però en canvi el 2020 no vam fer servir (fins al novembre) el marge del 0,6% del PIB que es podia utilitzar de dèficit. Són uns 1.200 milions que no s’han fet servir. Són pocs, atesa la necessitat existent, és veritat, i cal pensar que la Generalitat ha cregut que ja està prou endeutada i no vol anar més enllà.

Aquest plantejament, que sembla evident, salta pels aires quan pensem que cada any el dèficit fiscal amb l’estat espanyol és del 8% del nostre PIB, els famosos 16.000 milions que van i no tornen, dels quals crec que en parlem massa poc. Només amb una situació de concert com la del País Basc, o si voleu la meitat que tenen, aquí s’hauria pogut ajudar moltes empreses i millorar la sanitat. Però això, ara com ara, no és una possibilitat real.

El cas del govern de Madrid ja és una altra qüestió. Són conscients del volum de deute que té l’estat, al voltant del 120% del PIB, i que ha de créixer enguany. I puc entendre la recança a endeutar-se més. Però si ho pensessin bé, veurien que no té sentit. Parlo amb Joan Ramon Rovira, cap d’estudis de la Cambra de Barcelona, qui em recorda que habitualment el deute públic es mesura per la seva relació amb el PIB, no pel seu volum. Doncs bé, l’opció de no demanar més i que es destrueixi teixit productiu farà baixar el PIB (com ha passat el 2020), que és el denominador, i augmentarà la relació que té el deute, de manera que s’entrarà en un cercle molt perillós. En canvi, si s’augmenta el deute per a donar ajuts directes a les empreses i es manté el teixit empresarial, quan passi la pandèmia podrà créixer més el PIB i la relació amb el deute millorarà.

Avui som en el primer cas, llevat dels diners que es manlleven del Fons SURE, que es fan servir per pagar els ERTO. Però no n’hi ha prou. Necessitem més diners. Pensem, per exemple, que només per compensar les noves restriccions anunciades aquesta setmana per la Generalitat, l’estat espanyol hauria de destinar a les empreses catalanes com a mínim 800 milions d’euros i, a més, caldria afegir com a mínim 3.000 milions acumulats durant el temps que dura la pandèmia, segons que ha estimat la Cambra de Comerç de Barcelona aquesta setmana. Aquest càlcul correspon a una compensació del 50% de les pèrdues que han tingut, que se situa per sota de les compensacions que han fet altres països com França (del 60%) o Alemanya (del 75%).

El raonament que fa la Cambra és de sentit comú. Sense aquestes mesures, s’obrirà una bretxa entre el nostre país i la resta de països europeus que ens convertirà en un país de tercera, amb una recuperació econòmica molt més llarga i dolorosa que no caldria. A més, posa en relleu la contradicció que representa que l’estat hagi traspassat a les autonomies la gestió sanitària de la crisi, però que no els hagi traspassat la facultat d’ajudar econòmicament les empreses. La nota de la Cambra també afirma que la diferència abismal entre el suport que reben les empreses als diferents països de la Unió Europea i el suport mínim que reben les nostres causarà una situació de crisi econòmica que ens posarà a la cua d’Europa durant molts anys.

En aquest sentit, Rovira diu: “Cal avançar-se i establir un pla clar i contundent de mesures d’ajut per a compensar les empreses, seguint l’exemple d’altres països europeus.” I per fer-ho, insisteix en el fet que l’estat espanyol ha de recórrer a noves vies de finançament, “ja sigui mitjançant un crèdit MEDE (Mecanisme Europeu d’Estabilitat) o bé mitjançant l’emissió de deute públic amb tipus d’interès més favorable, una tendència que ja s’observa al mercat”. Aquestes mesures permetrien a moltes empreses de suportar la situació actual i, un cop superada la crisi, tindrien més solvència per a reanimar l’activitat.

Cal afegir, en aquest sentit, que la darrera emissió de deute va ser a tipus d’interès negatiu, la qual cosa fa més atractiva encara aquesta via de finançament que el MEDE. Un MEDE, tot s’ha de dir, que no volen utilitzar per la por que els “homes de negre” tornin a treure el nas –encara que Europa hagi dit que no ho faran– en els comptes públics (que no seria pas del tot dolent) i fiscalitzin l’actuació del govern.

En definitiva, subscric al cent per cent l’exigència de la Cambra sobre la necessitat que l’estat espanyol s’endeuti i ajudi les empreses. No té diners, però té les vies obertes per a aconseguir-los a un preu molt assequible. Sempre serà menys car i dolorós que haver de reparar els estralls que deixarà la pandèmia a tota la societat. Per això ara és hora de pensar només a salvar empreses i llocs de feina, demà ja ens preocuparem de negociar el que calgui i amb qui sigui.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.