Heus aquí tres drames en tres actes: un tuitaire denuncia a X la castellanització dels topònims a les carreteres del país, la queixa es fa viral i al cap d’uns dies ens llevem amb el titular que el govern espanyol fa marxa enrere i comença a canviar els rètols afectats; el segon: un altre usuari ens descobreix unes webs de l’Ajuntament de Barcelona on figuren tots els barris i carrers castellanitzats (Pueblo Seco, San Andrés, Sans, Plaza de los Astilleros…), es desencadena la indignació xarxaire i poques hores més tard la comissionada d’Ús Social del Català anuncia que s’han posat en marxa per esmenar l’“error”, perquè “és obligació de l’ajuntament normalitzar l’ús del català en les seves competències”; el tercer: una exposició de l’Institut Català Internacional per la Pau equipara aprendre català amb atacs racistes i xenòfobs, la denúncia de la Plataforma per la Llengua explota a les xarxes i en poques hores retiren el text de la sala i fan circular un comunicat: “Compartim el compromís amb el dret de fer vida en català i el deure moral de tothom de fer-ho possible”, bla, bla.

En aquest punt us llegeixo el pensament, perquè no seríem catalans si ens creguéssim del tot les bones paraules per a calmar el galliner. Però fets són fets: davant dels atacs quotidians, continus, sistemàtics a la llengua que ens fa ser, cada vegada hi ha menys parlants disposats a parar l’altra galta. En poden donar fe les Vasallo de torn i els qui els riuen les gràcies, obligats per la pressió social a titubejar una mena d’explicacions exculpatòries i giragònsiques, replegats en la pròpia trinxera per a sostenir l’insostenible, aquesta esquerra trista que, com a premi per titllar-nos de feixistes, ha acabat consolada i agombolada per feixistes de debò.

Vull dir que ja ha passat prou vegades perquè sigui un patró: algú es fa ressò a les xarxes d’un acte o altre de catalanofòbia, la reacció dels usuaris fa bola de neu, els mitjans en fan notícia, l’oposició veu el rèdit de demanar explicacions al govern i alguna cosa canvia: s’anuncia la rectificació, s’emet el comunicat de l’esmena, s’esdevé la recollida de cable de gust o a disgust. No és màgia: són les xarxes i que la broma amb la llengua s’acaba. En concret la xarxa X, que continua essent la plataforma per on naveguen més periodistes i polítics i, per tant, la més influent per a activar aquest efecte dominó.

Sap greu per a qui li sàpiga greu, però el català simpàtic que ens reclamen els bilingüistes no serà. I una altra bona notícia: als seus parlants cada vegada ens rellisca més si caiem bé o no als qui ens volen submisos i arronsats, castellanitzats en definitiva. La paciència se’ns ha acabat, i, per a aquestes batalles del dia a dia, el carrer se’ns ha fet lent i obsolet. En canvi, com a nació sobrerepresentada a internet, hi tenim un poder i l’hem après a fer servir. Deixats a la intempèrie per les institucions, la mania de sobreviure ens obliga a un activisme individual que a internet esdevé sobtadament col·lectiu. Ara bé, no sortim d’una que ja en tenim una altra –mentre escric aquestes ratlles, m’arriba el cas de catalanofòbia del dia d’un restaurant barceloní–, i en aquesta guerra que no ens deixa treva, l’últim que ens faltaria és que el bombardament constant fos aprofitat pels qui els governen com un element de distracció del seu paper.

Més enllà del comunicat, de les disculpes, de les recollides de cable, de les esmenes a cuita-corrents, si no hi ha conseqüències que en previnguin la reincidència, és com voler buidar el mar amb una cullereta de cafè. Segur que recordeu la vegada que vam girar el món damunt davall pels gags catalanòfobs en un acte d’un observatori contra la discriminació: mesos més tard, hem hagut de suportar la mateixa paradoxa vexatòria, aquesta vegada amb textos que atiaven la guerra contra el català en una exposició d’una entitat per la pau. Això vol dir que, sigui per droperia, sigui per incompetència, sigui per esquerranisme fraternal, el discurs d’odi anticatalà continua passant filtres tècnics i administratius, essent sufragat amb diners públics, avalat institucionalment fins al punt que se’ns fa contribuents dels atacs que rebem. Allò de pagar el beure, i que una ronda darrere l’altra encara t’hagis de sentir dir garrepa.

Hem de saltar de nivell. Perquè un grup de teatre catalanòfob, una etnicista professional, un sanitari castellanista, un gelater italià, només són gotes malaies en un oceà. La veritable batalla és la que apunta a les institucions, les entitats, els mitjans de comunicació, les conselleries de Política Lingüística, els comissionats d’ús del català i tots els qui han tingut la sort que les ONG per la llengua s’embrutessin les mans per ells. Hem de poder posar-los contra les cordes com a responsables primers de la nostra desprotecció, començant per les administracions que ens han tornat carn de canó contra un odi que ja no pararà de créixer, perquè ara ens troba de cara. I per a això, en l’efecte dominó que dèiem, hem d’aprofitar el fet que la classe política catalanista resulta més valenta des de la barrera de l’oposició que tots els anys que han tingut responsabilitats de govern. Que ja és trist, d’acord, però també hem d’estalviar energia amb les lamentacions.

Mentrestant, i fora de les xarxes, és natural que ens demanem com es pot viure d’aquesta manera sense acabar tocats del bolet. Si ho pensem bé, la ràbia que ens corseca ve de la desesperació de voler tindre el que tenen els espanyols –o els francesos, o els portuguesos–, però mentalitzem-nos: això no podrà ser. Ens ha tocat ser a l’altre bàndol, el dels pobles en lluita, com tants d’altres que hi ha al món i naltros què en sabem. Llavors, la pau interior que tant anhelem no ens vindrà pas d’anar contra corrent, sinó d’assumir el nostre destí: no tindrem mai la pau d’un espanyol, no és aquesta la nostra sort a la història. I us ho asseguro: fer-se el càrrec d’aquesta certesa t’allibera i t’empodera. A propòsit d’això, us recomano enfervorida les parts intemporals de l’última Tertúlia proscrita: “Prou de demanar perdó pel fet de parlar català, com respondre a la catalanofòbia”, amb Estel Solé, Sebastià Portell i Pau Vidal, testimonis vius d’aquest estadi superior. En un moment donat, Solé ens parla d’assolir un nivell de calma interior, una actitud “budista”, que ens ha de fer amos de les nostres reaccions: no hi puc estar més d’acord. És poder dir ara i cada dia del món, amb la veu de vellut del préssec més dolç, no mos fareu espanyols.

PS: Aprofito l’ocasió per recordar que fer pressió per la llengua no havia estat mai tan fàcil com ara que, si ens agafa la mandra, sempre podem donar suport a l’activisme organitzat amb dinerets o amb difusió a les xarxes. I pel que fa al debat públic, siguem també conscients de com invertim les energies, perquè l’insult i l’estirabot és de les febleses nostres que resulten més barates i més explotades pels adversaris. És clar que cadascú se sap l’educació que ha mamat a casa i la manera d’honorar-la, però si es tracta de fer viral una denúncia o un atac, sempre són un goig les rèpliques dels qui fan l’esforç de perdre la simpatia amb mordacitat i elegància, apujant el nivell de la nostra indignació col·lectiva.