El govern de la Generalitat de Catalunya ha fet pena, ràbia i vergonya. Ha amagat el cap sota l’ala i ha practicat la desinformació per sistema. Ha fet tant com ha pogut perquè no se sabés què passava, ha eludit totes les responsabilitats amb una frase que sembla treta d’un esquetx de comèdia barata: “S’ha fet tot el que s’havia de fer.”  Ha donat un missatge confós i enrevessat perquè no s’entengués què passava.

Però això que ha passat és clar: el sindicat de maquinistes (SEMAF) ha fet –o fa– una vaga encoberta en clau corporativa. Aquest és el tema de fons. En un comunicat del 21 de gener, SEMAF ja ho deia: “L’obertura del servei en l’àmbit de Catalunya no es farà si no hi ha prou garanties de seguretat per a fer la circulació.” Potser al govern li feia cosa dir-ho, perquè s’ha fet evident que en la negociació no hi ha tingut cap autoritat, ni cap capacitat per a reconduir la situació. Com tampoc no ha sabut ser prou fort per a fer entendre que calia posar el país i la gent al davant. Si ho haguessin fet, ara sabríem tots els punts que s’han de reparar, hi hauria transparència. Però és que aquesta no és la pel·lícula principal. Això és tan sols part de l’escenografia.

Si no, per què a moltes notícies han inclòs la frase preventiva que el sindicat de maquinistes SEMAF volia deixar clar que això que passa “no té res a veure amb el seu paper en la negociació de l’empresa mixta de RENFE amb la Generalitat”? Perquè això que passa sí que té a veure amb l’empresa que es va constituir el 12 de gener. I tant que hi té a veure i es fa servir. Tot aquest desgavell, amb tanta repercussió sobre tots els ciutadans i el país, es va convertint en una prova de força del sindicat per a acabar manant en aquesta empresa. Tot fa pensar que el sindicat dels maquinistes guanya i capitaneja tota l’operació. I això no es pot tolerar. És clar que el govern no se n’ha sortit, però no podem deixar el futur del país en mans d’aquests incompetents.

S’ha de boicotar aquesta empresa tal com s’ha planejat. No pot ser que ens encolomin un funcionament nefast capitanejat per un sindicat de maquinistes que té com a principal motor el seu corporativisme. Com tampoc no pot ser que s’hagi d’heretar aquesta estructura esquizofrènica d’ADIF i RENFE. Encara que aquest govern socialista català estigui arrasat,  que sigui un desastre, que hagi desaparegut, la societat, a partir de tots els estaments, ha d’entrar en el cor del problema.

No tenim uns trens que funcionen? No tenim els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC)? No són un exemple de bon funcionament? Doncs, què fem, deixant que es mengin la nostra vida uns interessos que no tenen res a veure amb el bon funcionament del país? S’hauria de posar punt final a aquesta mediocritat sense sentit.

En aquest país tenim gent preparada de sobres per a encapçalar aquest canvi. No dic res fora de lloc. El model a seguir és el de FGC. I si volem sobreviure com a país, la societat civil ha de ser inflexible en aquest punt. Volem allò que ens toca, les inversions que no s’han fet, allò que ens deuen. Però també hem de lluitar per gestionar-ho amb el nostre model, que funciona. Que políticament és impensable? De més verdes n’han madurat.

Joan Amorós, president de FERRMED, sempre amb un discurs lúcid i informat, ha avisat de tot i més, però sobretot ha explicat que no serveix de res rebre traspassos si la línia continua essent d’ADIF o si Rodalia i les mercaderies van per la mateixa línia. No és ell sol, és la majoria dels professionals qualificats que tenim. Aquests dies s’ha vist que tenim enginyers, economistes i geòlegs que saben què s’ha de fer, que saben què passa. Per què són bandejats?, per què ens deixem bandejar? Un altre nom de pes, Joaquim Coello, també ha posat èmfasi –en uns quants articles– a vigilar per evitar el cataclisme cap on ens porten.

És a dir, que ens haurem d’espavilar i deixar de repetir tòpics. El govern ens ha deixat a l’estacada i Esquerra fa el paper més patètic de la seva història, que ja n’ha fet prou. Però això no ens ha d’immobilitzar. Hi ha la manifestació el 7 de febrer per a dir prou, però no pot ser una manifestació més de “Madrid ens roba”. Què ens roba, és clar, però s’han de traçar camins nous i consistents, amb el coneixement que tenim, hi ha d’haver un projecte que faci que la sobirania sigui una solució real. Per sort, tenim gent preparada. Redrecem la situació amb determinació.