Nicolas Garcia és un dels principals referents de l’esquerra, del Partit Comunista i del catalanisme a Catalunya Nord. Actualment és vice-president dels Pirineus Orientals i ha estat batlle d’Elna durant gairebé dues dècades. Pot reivindicar, per exemple, haver impulsat la recuperació de la Maternitat Suïssa, haver defensat el català als tribunals francesos i haver reforçat els llaços amb la resta del país.

Tanmateix, parlem amb ell en un moment advers, tot just després de la victòria a Elna d’un candidat situat a la dreta del Rassemblement National i que amenaça de desmantellar bona part de les iniciatives impulsades durant els seus mandats.

—Com expliqueu la victòria de l’extrema dreta?
—Hi ha una onada nacional de l’extrema dreta, sobretot a l’àmbit rural. Puja a tot arreu i, encara que no guanyi, sempre és molt a prop de guanyar. I ciutats com la nostra, amb problemes socials, d’immigració o d’atur, són les que típicament voten per l’extrema dreta. A Ribesaltes, per exemple, ha passat exactament el mateix. És una ciutat gran com Elna, amb els mateixos problemes: immigració, inseguretat, pobresa, dificultats d’habitatge… I això és terrible, perquè acabes amb un escenari on només hi ha extrema esquerra i extrema dreta.

—És una qüestió que ve de lluny, doncs?
—Sí, i tant. S’ha de dir que això no és nou. Des del 1992, amb les primeres victòries de Le Pen, a Elna l’extrema dreta sempre ha estat molt forta. A les eleccions, gairebé sempre fan un 30% o més. Parlem de més de trenta anys. I Marine Le Pen aquí ha arribat a fer un 40% o un 45%. És una base molt consolidada. Però fins ara passava que, quan jo era candidat –a les municipals, a les legislatives, a les cantonals–, l’extrema dreta quedava darrere meu. Però si jo no hi sóc, sempre guanya. I ara, no ho sé, potser fa massa temps que em presento o perquè no era cap de llista. Encara no ho tinc del tot clar. Però el fet és que l’extrema dreta ha tornat a prendre la seva plaça.

—També pot ser per la desunió electoral? S’ha arribat al segon torn amb tres llistes.
—Sí, però fins i tot més: hi havia quatre llistes contra nosaltres. Una dirigida per un home d’extrema-extrema dreta, una altra més aviat de dretes, i una tercera que tenia com a objectiu principal anar contra mi, per raons que no tenen res a veure amb la política. El front republicà no ha funcionat perquè la tercera llista en el segon torn no volia impedir la victòria de l’extrema dreta, al contrari: volia que perdéssim. I ha acabat triant de fer guanyar l’extrema dreta.

—En termes pràctics, és gaire preocupant que l’extrema dreta controli l’Ajuntament d’Elna? Pot prendre mesures irreversibles?
—Poden fer el que vulguin, tenen tot el poder. Poden aturar les obres de la Maternitat, poden desmantellar les polítiques socials, poden canviar el ritme de l’habitatge social. Poden fer tot el que vulguin. Ara, em sembla que no faran res immediatament. Tenen una estratègia nacional per a fer guanyar el Rassemblement National a les presidencials del 2027 i, si actuen de manera brutal, perdran vots. Si són intel·ligents, durant un temps es comportaran. Però per sota faran feina. Per exemple, les polítiques del català ja no existiran. Tot això deixarà d’existir.

—Això us volia demanar: creieu que afectarà les polítiques de cultura i llengua catalanes i les relacions amb la Catalunya de sud?
—Considero que serà la primera cosa que es notarà. Si alguna cosa es veurà de seguida és tota la feina transfronterer, tota la relació amb els municipis de Catalunya. En fi, tota la feina. Tot el que fem per la cultura i la llengua catalana serà abandonat. Sense fer soroll, però serà abandonat.

—I la Maternitat…
—Mira, la Maternitat, no ho sé, però em fa molta por. Realment em fa molta por.

—També vau impulsar i defensar als tribunals l’ús del català als plens.
—Això ja s’ha acabat. No val la pena ni pensar-hi. Ja ho fèiem il·legalment. Doncs imagina’t ara, no ho farà ningú.

—Per què decidiu justament ara de no tornar-vos a presentar a la batllia?
—Perquè feia trenta-set anys que era a l’ajuntament. Des de la Revolució Francesa sóc l’electe que ha fet més legislatures a Elna. Dinou com a alcalde. Doncs arribes a seixanta-cinc anys i, encara que siguis en plena forma, transmetre el que saps és una cosa molt maca, no? No agafar-te al càrrec, no aferrar-t’hi. Em sembla que és una cosa que hauríem de fer tots els polítics. Ara es pot dir el que es vulgui, podem dir que la culpa era que no era cap de llista, però jo penso francament que no hauria canviat res. Perquè he fet tota la campanya: no he fallat a cap reunió, ni a cap porta a porta, ni a cap iniciativa. Sempre hi he sigut al capdavant, al costat del candidat que era cap de llista. Potser hauria variat mig punt o un punt, però em sembla que aquí ja estava perdut.

—Creieu que la divisió també pot explicar la victòria contundent d’Aliot a Perpinyà?
—Aliot probablement hauria guanyat igualment, però potser no en la primera volta. Ara, és cert que la divisió de l’esquerra ha donat una imatge catastròfica. I això també té a veure amb el sistema francès, que hi empeny. Aquí no tenim un sistema proporcional integral: tenim dues voltes i una prima per al guanyador, i això ho condiciona tot. Per exemple, a Elna, amb un sistema com el d’Espanya, avui les altres candidatures tindríem més regidors que l’extrema dreta. En canvi, ells en tenen 22 i nosaltres, tots plegats, en tenim 7, tot i haver fet més percentatge. Això ho canvia tot, perquè influeix en totes les decisions polítiques, en tota l’estratègia. A Perpinyà també hauria estat diferent amb una altra cultura política. A Catalunya o a Espanya tampoc hi ha unitat, cadascú es presenta i després pacta. A França això no existeix: t’obliga a unir-te abans, i això condiciona tota la pre-campanya i la campanya.

—Més enllà de dinàmiques concretes d’aquestes eleccions, parlem d’un moviment més de fons contra els partits tradicionals?
—Sí. A França es diu dégagisme: fer fora els que són en plaça, siguin de dreta o d’esquerra. I és l’extrema dreta que replega la ràbia de la gent sobre els problemes socials i econòmics que hi ha a França, però també la inestabilitat internacional, de guerra, de terrorisme. Tot això genera por, i l’extrema dreta replega gent que té por.

—La situació no sembla gaire encoratjadora. Què haurien de fer els partits d’esquerra i de dreta democràtics per capgirar-ho?
—El problema és que avui els partits funcionem sobretot a través de les xarxes socials i les televisions. Tenim líders nacionals i provincials, però de menys en menys militants als carrers. I això només es pot revertir des de baix, marxant als carrers. I de militants en falten en tots, eh? Cal tornar-se a organitzar: crear col·lectius, sumar gent d’on vingui –ciutadans sense carnet, militants, sindicats, associacions, partits progressistes– i construir un contrapoder. Un espai que serveixi per a defensar el que es posi en perill i, alhora, per a preparar el futur.

—Creieu que aquest resultat és el preludi d’una possible victòria de l’extrema dreta a les presidencials franceses de l’any vinent?
—Naturalment, naturalment. L’esquerra està dividida, la dreta també, i avui no veig cap candidat que generi unanimitat en cap dels dos camps. I així anem fent camí real cap a la victòria de l’extrema dreta.

—I què pot significar que arribi al poder?
—L’extrema dreta al poder seria una catàstrofe, perquè seria un país dividit, amb violència. És terrible, terrible, terrible. Perquè el problema és que guanyen a tot Europa. Si fos un fet aïllat, encara. Però veus a Espanya com Vox puja, tens països com Hongria o Itàlia. Quan hi ha països aïllats no es mouen, però si tenen força, majoria en molts països d’Europa, Déu sap què pot passar. Amb Trump a la Casa Blanca, Déu sap què pot passar.

—El panorama és força pessimista.
—Sí, però no ho podem deixar aquí. Hem de lluitar. Al final, són els pobles que han de lluitar, que han de dirigir els polítics, que han de dirigir els pobles. Els pobles han de sortir de la delegació passiva del poder. Això no és negar el paper dels partits ni la tasca dels partits, però aquesta ha de ser dictada pels pobles, pels militants. I avui els militants, què fan? Doncs deleguen el poder als dirigents dels partits. I això s’ha de canviar, s’ha de posar el món al revés. És la ciutadania que ha de marcar la reivindicació, la lluita. Els partits tenen dret a existir; no, de fet, han d’existir, però si escolten la base. Si no, no val la pena. La nota d’optimisme és que es pot fer.

—Veieu exemples que això sigui possible?
—Sí. A final dels setanta o vuitanta, els americans volien posar uns míssils que es deien Pershing a l’Alemanya de l’oest i els russos els SS-20 a la de l’est, i va haver-hi mobilitzacions multitudinàries. Tots els pobles, el jovent d’Alemanya, de França, d’Espanya, ens vam mobilitzar. Hi havia manifestacions terribles i es va aconseguir aturar-ho. Avui, en canvi, qui es mobilitza per la pau? Quanta gent surt al carrer contra la guerra o la nuclearització? Aquesta és la diferència. Si el poble no es mobilitza, no s’organitza, no reflexiona i no actua, no ho faran quatre polítics.

—Ho veieu reversible, doncs!
—I tant! Jo mateix vaig perdre el 2014 i vaig tornar a guanyar el 2020. Ara jo no hi tornaré, però uns altres ho faran.