Ni bonisme ni dolentisme, personisme

Dos dies i Nadal: aquesta vegada no és una manera de parlar. Demà passat, les cultures incompatibles amb la nostra i alguna més no tindran el goig de celebrar que el fill de la Verge Maria fou nat en una establia. No patiu que no entrarem en la caricatura que si fos avui, al nen Jesuset el desnonarien per compartimentar l’establia en habitacions. Això sí, per ser justos, tampoc no hauríem de caure en la demagògia contrària, aquesta que diu que si tant us agraden els immigrants, fiqueu-vos-els a casa. Tot i que hi ha gent que ens ho fa difícil, com la metge jubilada de Badalona que no se li ha acudit altra cosa que acollir dos delinqüents d’aquests del B9 i afegir sengles plats a taula.

Un floc de neu no fa hivern, direu, i amb raó. Segurament eren més els veïns que amb la seua tenacitat van aconseguir que una parròquia no en pogués acollir cap. Amb crits de “No van a entrar” (‘No entraran’), van rebre la benedicció del capitost de la ciutat, que els va tranquil·litzar: “Esta noche ya no vendrán” (‘Aquesta nit ja no vindran’), i tot seguit els va convidar a tornar a casa. Perquè ells sí que en tenen, no com d’altres. Així de primeres hom diria que s’ha de ser molt desgraciat per a dedicar un diumenge a impedir que algú més desgraciat que tu tingui on fer nit, però no ens precipitem, perquè l’odi al veí cadascú el viu com el viu: qui no ha fantasiat mai a tirar avall la porta del que et mortifica amb la màquina de foradar, lligar-lo de mans i peus i enviar-lo a Sibèria a fer forats? A vegades, la línia que separa el dit del fet és si tindràs o no l’autoritat al teu costat. Ara bé, tanta solució és enfrontar pobres amb més pobres com veïns amb trepants amb més veïns que posen trash metal per tapar el sorollam.

Tot això no passaria si no fos per aquesta mania que té la gent de necessitar un cau per als quefers del viure, un impuls primitiu que de les cavernes ençà es va anar sofisticant i va donar lloc a l’arquitectura, als API i a les desavinences testamentàries. I tant s’ha sofisticat la cosa, que avui els catalans de tota pell ja ens dividim com més va més segons com tinguem coberta aquesta primera necessitat, si vivim en cases o de les cases; si n’heretarem o no n’heretarem cap; si ens hem fet amos de la nostra o si ni és nostra ni ho serà mai. Però, per lluny que ens trobem de qui no té on caure mort, la necessitat d’aixopluc ens iguala a tots, com ens iguala la sang quan ens punxen amb un punxó.

Sense context, és clar, d’aquestes obvietats en podem tirar un bon tros a l’olla. Des dels qui redueixen el conflicte de Badalona a un problema delinqüencial, fins als qui allotgen els sensellar per un sentiment últim d’humanitat, la mirada de cadascú depèn dels metres quadrats de context que estem disposats a assumir. Hi ha qui es queda en les batusses internes de la zona zero i ja en té prou per a prendre partit; hi ha qui necessita arribar fins a la corona de la realitat socioeconòmica del barri o encara una més, la que abasta la tensió demogràfica propiciada per l’estat i el model econòmic català; hi ha qui encara ha d’obrir més el cercle per veure-hi clar, a escala meridiana, fins als conflictes d’origen dels desplaçats per una explosió migratòria mundial; n’hi ha que a l’espai hi afegeixen la dimensió històrica del temps, en el sentit d’un efecte rebot poètic de tots els segles de domini i explotació colonials. N’hi ha que ho veuen tot i ho doblen i ho inscriuen en l’epidèmia deshumanitzadora que arrasa a Occident amb l’auge de les ideologies racistes i xenòfobes. N’hi ha que a més a més, i aquí m’hi afegeixo jo, el quadre no els quadra del tot sense la capa de la tintura de gènere.

A partir d’aquí, les hipotètiques solucions també es compliquen a mesura que ens allunyem de l’epicentre dels fets. Des dels remeis pretesament simples del tots fora del meu ranxo i que el problema se’l mengi el del costat, fins als de la mirada freda, llarga i multifocal que no sé si coneixerem mai, perquè tenen tots els elements del nostre temps en contra. Per tant, a falta d’intel·ligència a l’altra banda, els xèrifs del comtat estan d’enhorabona: els seus numerets són ideals per a aquest moment de la història en què el públic no vol complicacions: les coses clares; els culpables, identificables; les solucions immediates. “Què hem de fer?”, declamava el batlle-desocupador: “Donar-lis [sic] un pis a tothom?” Sensacional! El públic aplaudeix i es posa dret. Un altre grapat de vots al sac.

Quina és la vostra solució?, ens exigeixen sempre als lents, fent petar els dits: vinga, vinga, un, dos, tres! Moooc, eliminada, bleda assolellada, que passi el següent. No és només el fet que alguns necessitaríem parar el món un any o dos per pensar, és que la inhumanitat, vista de cara, aclapara. És allò que dèiem de l’efecte comparsa dels bullies, la manera que tenen els febles de tastar contra uns altres febles ni que sigui una punteta del gust que té el poder. Com aquesta amenaça als qui no estem per cultivar l’odi al diferent, que ens preparem per a l’odi del semblant: us passarem per sobre, bonistes, profetitzen envalentits, de moment hem de suposar que amb un buldòzer electoral. “Si el contrari del bonisme és el dolentisme”, deia la metge de Badalona, “jo trio els bons”. Si podem sortir del blanc o negre, si us plau, per favor, amb ser personistes n’hi ha prou.

En fi, aquests dies de trobades familiars, el debat a les taules catalanes pot ser que ja no sigui tan cordial com abans. Esperem que la divisió que no va aconseguir el procés per a decepció de Madrid, no l’aconsegueixi aquest verí destil·lat del postprocés per a goig de Madrid. Els canelons que sobrin en seran testimonis i ja ens ho sabran dir.