Els fets del 3 de març de 1976 han quedat gravats en la memòria dels ciutadans de Vitòria i, en general, del País Basc. Les víctimes, els seus familiars, els treballadors, els sindicats, les mestresses de casa, els historiadors i la ciutadania han mantingut fins avui el testimoni de la matança. Ho saben prou bé Nerea Martínez Aranburuzabal (Vitòria, 1983) i Jon Martinez Larrea (Vitòria, 1983). Ella és membre de l’associació Martxoak 3 i neboda de Pedro Mari Martínez Ocio, mort per la policia. Ell és historiador, investigador i autor del llibre Martxoak 3. Greba, sarraskia, memoria (Txalaparta, 2026). En ocasió del cinquantè aniversari d’aquells assassinats, Berria els ha reunit amb la voluntat de completar el trencaclosques de la memòria.

—Enguany fa cinquanta anys d’aquella matança del 1976. D’aleshores ençà s’ha commemorat cada any, però què en recorda la societat, d’aquells fets, Jon? Què ens n’ha arribat fins avui?
—Jon Martinez [J. M.]: Cada vegada que es parla del 3 de març, diria que sobretot es recorden el dia en si i els fets principals. És a dir, que el 3 de març de 1976 la Policia Armada va matar cinc treballadors. Això recorda principalment la gent, i no tant el context i tot allò que envolta la matança: la vaga prèvia, el moviment obrer, les assemblees… I tot això també és el 3 de març.

—En la tasca de portar la memòria d’aquells fets fins avui ha estat fonamental la feina de l’associació Martxoak 3. Com ho veieu, Nerea?
—Nerea Martínez [N. M.]: Hi estic d’acord. Però precisament això resulta incòmode per a les institucions. Per això es posa l’accent només en els fets. Sovint em pregunten: què li va passar, al teu oncle? I sempre responc que no m’han explicat què li va passar, sinó per què. I crec que això també és important, sobretot pensant en la transmissió: per què van respondre amb tanta duresa a aquella assemblea? Quina era la situació a Vitòria i què reivindicaven els treballadors? Perquè, a més de reivindicar drets laborals, demanaven trencar amb el règim feixista anterior, i per això van carregar durament contra aquella assemblea de treballadors. Això també s’ha d’explicar.

—El 3 de març no es pot entendre sense el context. S’ha perdut?
—N. M.: Fins ara ens han venut que la transició [espanyola] va ser modèlica, i no ho va ser gens. Va ser molt més sagnant que els darrers anys del franquisme. Fins que l’estat no reconegui la seva responsabilitat directa en tot allò que va passar i no es faci justícia, no hi haurà una transició veritable.

—Jon, heu investigat sobre el 3 de març i també sobre els treballadors i els barris d’Àlaba durant la transició. Cinquanta anys després, encara resta molta cosa per a investigar?
—J. M.: S’ha investigat molt i jo no he estat el primer. Però, per exemple, no sabem gaire bé com es va organitzar la policia aquell dia, com es va executar la matança… La versió oficial no ha canviat. La que va donar el govern continua igual. Els documents oficials encara resten sota secret i tenim dificultats per a consultar alguns arxius.
—N. M.: Sí, en teoria, segons la llei de secrets oficials, els arxius s’han de fer públics al cap de cinquanta anys. Però com que en aquest cas encara hi ha responsables vius –per exemple, l’estimat Martín Villa–, probablement l’estat espanyol vol mantenir el seu model d’impunitat. A més, jo hi afegiria els empresaris, en tot allò que queda per a investigar. Sempre es parla de la responsabilitat de la policia o dels polítics, però els empresaris també en van tenir.

—Mentides, negacions, manipulacions… N’hi va haver d’ençà del començament. I precisament per a mostrar-ho, l’associació ha organitzat una exposició. Però quins altres obstacles hi ha avui per a poder completar la memòria?
—N. M.: El principal obstacle és el model d’impunitat de l’estat espanyol. És impossible de jutjar-hi res. Cada víctima entendrà la justícia i la reparació a la seva manera. Per mi no són flors, centres de memòria o homenatges, sinó reconeixements oficials i l’aplicació del dret.
—J. M.: Després de tants anys, serà difícil d’obtenir justícia per la via penal. Però, per a alleujar el dolor i completar la memòria, pot ser útil fer passos en aquesta direcció. Fins ara, l’única via ha estat la querella argentina. Però Espanya només hi ha posat obstacles, aquests darrers anys.
—N. M.: Sí, el meu oncle va dir que declarar a la jutgessa María Servini va ser la cosa més important que havia fet aquests últims anys. Fins aleshores només havíem anat una vegada als jutjats: el 2006, com a acusats. L’equip que feia un documentari va gravar allò que va passar, i sort d’això. A les imatges es veia clarament com els agents de l’Ertzaintza estomacaven Andoni Txasko, membre de Martxoak 3. Ara tenim molt de suport institucional, però durant anys hi ha hagut molta deixadesa. Hem patit deixadesa i repressió. Aquests últims anys, l’Ertzaintza ha carregat amb duresa contra les manifestacions d’aniversari. Això ens ha tornat a victimitzar. Crec que, després de cinquanta anys, cal denunciar-ho. Ara impulsen el centre de memòria, hi deixen flors cada any… i s’agraeix. Però cadascú hauria de reflexionar sobre el seu propi camí.

—“La memòria hegemònica del 3 de març és avui dominant, però continua essent conflictiva.” Ho dieu al llibre, Jon. Per què?
—J. M.: Perquè encara fa mal. Durant molts anys la lluita per la memòria ha estat en mans dels sindicats i de l’associació. Quant a les institucions, hi ha hagut sobretot silenci o repressió. Però aquests darrers anys no han tingut més remei sinó reconèixer què va passar. Ara ningú no vol quedar fora de la foto. I això, en gran part, és gràcies a la feina de l’associació. Però encara queda camí per a fer: cal recordar no sols els fets, sinó també tot el procés dels dies previs.
—N. M.: Precisament aquesta és la nostra lluita amb el centre de memòria. No volem una fotografia fixa d’aquell dia: volem un centre que expliqui què va passar abans, com eren els conflictes laborals i què demanaven els treballadors. Volem una cosa digna. Sé que no serà còmode per als partits, però tots hem de fer autocrítica. I un espai de memòria no es pot fer sense tenir en compte les víctimes.
—J. M.: La memòria no és estàtica, es construeix amb el pas del temps. I això es veu clarament, per exemple, amb la participació de les dones. Abans no els donaven importància i ara en reconeixen el paper. Però han calgut anys: ha arribat quan el moviment feminista ha pres força.
—N. M.: És veritat. Aquí ens vam equivocar, ens toca reconèixer-ho. Ara intentem de posar-les en primera línia. És honest fer autocrítica.

—A qui correspon completar la memòria del 3 de març?
—N. M.: La memòria és col·lectiva. Per tant, la responsabilitat també és de tothom.
—J. M.: Sí, hi estic d’acord. Tot i això, la feina de l’associació ha estat fonamental.
—N. M.: Fa poc em van preguntar: “Si no hagués existit l’associació Martxoak 3, s’hauria oblidat què va passar?” No, és clar que no. Nosaltres només som una eina més. És cert que, quant a la transmissió, unir-nos com a associació ens ha ajudat molt. Però a Vitòria hi ha tota una generació que sap què va passar el 3 de març de 1976. Això no es pot silenciar.
—J. M.: Els sectors mobilitzats sempre ho han recordat, i en són exemples els actes i les manifestacions anuals, a més d’unes quantes expressions artístiques. En cançons, llibres, films… el 3 de març ha quedat recollit. En tots aquests àmbits, la cronologia ha estat semblant: van sorgir els anys posteriors a la matança i, després d’un temps, van reviure a amb el començament del segle XXI. Crec que va ser un estímul la creació de l’associació Martxoak 3 i l’expansió del moviment per la memòria històrica.
—N. M: L’associació també ha organitzat visites guiades i ha elaborat unitats didàctiques. En aquest camí, per a nosaltres ha estat fonamental establir xarxes. Formem part del grup Memoria Osoa i col·laborem amb Sanferminak 78 Gogoan… I això ens dóna força.

—És a dir, que la memòria del 3 de març s’ha construït de baix a dalt.
—J. M.: Sí, i n’és un exemple el mateix monument. El 1982 el van col·locar treballadors de Forjas Alavesas a Zaramaga, però la policia el va retirar. Dos anys després el van tornar a posar, la vigília de l’aniversari, i d’aleshores ençà que hi és. El van col·locar sense permís, però avui representants de partits i institucions hi deixen flors. Això té una força enorme.
—N. M.: La memòria sempre es construeix de baix a dalt, perquè si els de baix no empenyen, els de dalt no es mouen. I aquí és molt evident. L’any passat, el PP va deixar flors al monument. Alguns diuen que és ofensiu: potser sí, però també és una conquesta nostra. En la recerca de justícia, sovint ens enceguem i no donem valor als petits avenços. En reconeixement i reparació no hem avançat gaire, però la veritat ha fet el seu camí. Potser no la veritat oficial, però la veritat ja és al carrer, i això no es pot canviar.

—Cada any, el 3 de març s’ha recordat amb reivindicacions del moment. Quina importància té?
—N. M.: Això és recordar el 3 de març: vincular-lo al context. El 1976, els qui lluitaven ho feien pels drets dels treballadors, però també per posar fi al règim franquista. I precisament aquells que feien vaga llavors avui són al moviment de pensionistes, al moviment feminista, al moviment ecologista, ajudant persones migrants… Aquesta gent és qui recorda el 3 de març, qui marca en vermell al calendari el dia de mobilització cada any.
—J. M.: Has esmentat els pensionistes, i és cert. Molts d’ells van fer vaga aquell any.
—N. M.: El nostre camí és unir-nos a les lluites socials actuals, i continuarem així. Com a portaveu de l’associació, a vegades he de viure situacions dures. No és fàcil. Però quan veig aquesta gent, penso: no pots rendir-te. Només cal veure l’assemblea: és diversa, cadascú ha treballat i ha lluitat en el seu àmbit, i tots hi continuen.

—Per a què ha de servir el cinquantè aniversari?
—J. M.: Per a mirar enrere i entendre millor el context. Però també per a mirar endavant.
—N. M.: Per a continuar lluitant. Per a continuar combatent totes les injustícies actuals, el sistema capitalista i la gran campanya de privatitzacions. Però també per a donar les gràcies al poble de Vitòria pel suport i l’ajut durant aquests cinquanta anys. I per a sentir-nos orgullosos d’aquella generació.

—Pensant en el futur, us preocupa la transmissió?
—N. M.: Crec que la transmissió està garantida. Com a mínim, si continuem treballant com fins ara.