naturalistes
Imatge d’una excursió de la Institució Catalana d’Història Natural per la comarca de la Selva a la fi dels anys 1940. En la primera fila, després dels nens asseguts en terra podem reconèixer alguns dels botànics i naturalistes catalans més notables del segle XX: d’esquerra a dreta, Eugeni Sierra Ràfols, Josep Vives, Creu Casas, Pius Font i Quer, Josep Ramon Bataller, Ramon Margalef, Antoni de Bolòs, Oriol de Bolòs i Pere Montserrat. / Pere Montserrat / Arxiu de la Fundació privada Carl Faust de Blanes

Entre els segles XVI i XVII, científics, erudits o simplement persones de variada condició interessades pel saber van començar a travar, mitjançant les correspondències que mantenien, xarxes de comunicació que, en el seu conjunt, es conegueren com a República de les Lletres.

Sovint aquests ciutadans es reunien en tertúlies que, a vegades, buscaven el recer de mecenes per a donar un caràcter més formal a les seues reunions i constituir-se en acadèmies. La primera que pot ser considerada de caràcter científic va ser la napolitana Academia Secretorum Naturae (1560), prompte perseguida per la Inquisició però també imitada per altres ciutadans de la República de les Lletres (Van Miert, 2016). Entre ells els fundadors en 1660 del College for the Promoting of Physico-Mathematical Experimental Learning, un grup de filòsofs naturals anglesos que, una vegada aconseguit, un any més tard, el patrocini real, van prendre el nom de Royal Society, encara que van mantenir zelosament la seua independència del poder polític. Ben diferent seria el cas de la Académie Royale des Sciences de París, creada per iniciativa reial en 1666 i els membres de la qual rebien un estipendi de la corona.

No totes les tertúlies aconseguien aquest grau de formalització. Espais molt diversos, des de cafès a salons aristocràtics, passant per rebotigues i fins i tot convents, van acollir moltes reunions informals de persones interessades per les ciències. En els territoris de la monarquia hispànica, per exemple, poden referir-se la que al voltant de 1700 es reunia a Palerm entorn de Francesco Cupani i Silvio Boccone, o la Venerada Tertulia Hispalense, Medica-Chimica, Anathomica y Mathematica, que per les mateixes dates es reunia a Sevilla, convertida en 1700 en la Regia Sociedad de Medicina de Sevilla. Tertúlies de rebotiga van ser en origen la que va mantenir Jaume Salvador i Pedrol (i més tard el seu fill Josep Salvador i Riera) a la seua apotecaria del carrer Ample de Barcelona, almenys des de 1705, o la de José Hortega a la seua del carrer de la Montera, a Madrid al voltant de 1730.

La de Jaume Salvador va tindre durant la guerra de Successió, entre 1705 i 1713, un caràcter cosmopolita perquè la van freqüentar no sols tertulians locals sinó també metges, cirurgians i apotecaris dels exèrcits aliats del pretendent austríac. La tertúlia va tenir continuïtat en la que es reunia a la rebotiga d’Antoni Sala, escenari de la creació en 1764 de la Conferencia Físico-Matemática Experimental, origen de l’actual Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB).

La de José Hortega també tindria brillant continuïtat perquè, després de cristal·litzar en 1733 en la Tertulia Literario-Médico-Quirúrgica-Farmacéutica, es convertiria un any més tard en l’Academia Médica Matritense (avui Real Academia Nacional de Medicina de España), encara que les seues activitats van continuar excedint àmpliament el camp de la medicina estricta.

La majoria d’aquestes tertúlies, i més encara les acadèmies, dedicaven la seua atenció a les ciències en un sentit ampli, però algunes, almenys des de finals del xvii, van tenir interessos més especialitzats. Així, en 1689 es fundava en un cafè de Londres el Club de Botànica del Temple Coffee House, possiblement la més antiga societat de naturalistes, o almenys la primera que ha deixat rastre. Poc després també els londinencs aficionats a la lepidopterologia s’organitzaven en la Societat d’Aurelians.

Ciència, conservació i ecologisme

Però més que seguir la pista de tota la plètora de societats científiques modernes i especialitzades fins al final del segle XX, cosa que consumiria un espai del qual no disposem, pot ser interessant acabar aquest breu assaig amb una última connexió entre ciències naturals i associacionisme. Aquesta connexió, ja en la segona meitat del segle, serà l’ecologisme. Primer com a conservacionisme i després en les diferents modalitats de l’ambientalisme contemporani, les associacions ecologistes, en sentit lat, són un tret comú a les societats modernes arreu del món. Baula entre l’associacionisme científic i l’ecologista va poder ser la Sociedad Española de Ornitología, fundada en 1954 per Francisco Bernis i un grapat d’entusiastes repartits inicialment entre Madrid, Catalunya i Andalusia (Fernández, 2004). Estudi i conservació dels ocells apareixen units des del principi. La connexió internacional, a través de casos com Doñana, és també important, i en 1968 es crea ADENA, secció espanyola d’una entitat d’abast mundial com el Fòrum Mundial per a la Naturalesa (WWF en les seues sigles en anglès).

Ja en els anys darrers de la dictadura franquista, entre 1968 i 1975, apareixen no poques associacions de defensa de la naturalesa o del patrimoni natural, sovint d’àmbit territorial o temàtic limitat: per exemple, la protecció de l’os a la serralada Cantàbrica a càrrec dels Amigos de la Naturaleza Asturiana (ANA), o la promoció de reserves de flora i fauna per l’Asociación Navarra de Amigos de la Naturaleza (ANAN).

En aquest context es va refundar en 1972 l’ICHN, que, després de llargs anys de discreta clandestinitat, a penes enterrat el dictador, protagonitzaria una fita clau en l’emergència de l’ecologisme: la publicació de Natura, ús o abús? Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans (1976) que, fruit de més de dos anys de treball de més de vuitanta autors, es va convertir en capçalera i guia de les desenes de grups locals que en els primers anys de la Transició es van llançar a salvar espais i ecosistemes amenaçats (Camarasa, 2007) i que va servir d’exemple per a reivindicacions similars en altres territoris.

El canvi polític i social en els seixanta i setanta, accelerat després de la mort de Franco en 1975, donarà protagonisme creixent a grups, associacions i plataformes més ambiciosament ecologistes, en el ple sentit polític i social del terme, encara que sense perdre aquest vincle original amb les bases científiques. El moment exigeix una presència obertament reivindicativa, just quan les grans qüestions ambientals de l’energia, la contaminació i l’extinció d’espècies han emergit amb força arreu del món.

La reduïda dimensió de moltes d’aquestes entitats i la seua escassa duració en molts casos és una característica comuna d’un moviment que tix i desfà xarxes al voltant de problemàtiques tant generals (centrals nuclears, mines a cel obert, crisi climàtica) com particulars (embassaments com el de Riaño; abocaments de cru com el del Prestige en 2002, amb la subsegüent plataforma Nunca Mais; sismes ocasionats pel projecte Castor davant les costes de Castelló…). Com també ho és la ferma militància i l’agilitat en l’ús de les xarxes socials d’aquesta nova forma d’associacionisme naturalista en el qual la majoria de les velles societats, almenys les més actives, s’han integrat amb tota naturalitat.

Tractar de seguir la pista de societats i associacions sorgides entorn de la naturalesa a través de més de cinc segles d’història, i en tot just un grapat de pàgines, pot semblar una obstinació fútil, i potser en part ho és. Però l’amplitud de la perspectiva permet confirmar que el nivell col·lectiu de treball i intercanvi creat per l’associacionisme és un genuí fenomen històric, rellevant per a tot el qui indague en el desenvolupament de l’interès científic i cultural per la naturalesa en el món modern.

Aquest és un fragment de l’article «Naturalistes en societat: De la República de les Lletres a l’activisme ecologista», de Josep M. Camarasa i Santos Casado, publicat en el número 109 de la revista Mètode (2021). Llig l’article complet ací

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.