12.01.2026 - 21:40
“La persona que va tornar del servei militar no era el meu germà, era un altre. Va decidir posar fi a la seva vida.” La primera part d’Et faran un home va servir per a trencar silencis i tabús sobre els maltractaments al servei militar, però aquesta segona, Morts silenciades, revela una realitat encara més brutal: la de tots els joves que van morir o bé en circumstàncies estranyes durant el servei o bé per suïcidis arran de tot allò que hi van viure. Unes històries fins ara tapades pel silenci i l’opacitat de les autoritats, que no van voler investigar res llavors –ja en democràcia– i que tampoc no semblen voler-ho esclarir ara.
Aquest documentari de Nits sense ficció, que s’estrenarà avui, dimarts, a TV3, recull les històries de quatre persones que van perdre el germà arran del servei militar, i deixa ben clar que no són sinó la punta de l’iceberg. Es calcula que 1.900 reclutes van morir fent el soldat, però l’estat espanyol, ja havent mort Franco, no ha seguit pas cap sistema coherent ni transparent per fer aquest recompte; a més, tots els suïcidis en temps de permís o acabat el servei en resten fora.
Un silenci de trenta anys
“El primer reportatge el vam fer a porta freda, però aquest segon l’hem fet a porta calenta”, explica Mireia Prats, directora del documentari, juntament amb Joan Torrents. “Per al primer vam haver d’anar a buscar testimonis de persones que havien patit maltractaments, però després d’emetre’l vam rebre centenars de correus electrònics a la bústia de denúncia, explicant que els havia provocat una sacsejada. Algunes persones ens van explicar que un familiar seu havia tornat de la mili en un fèretre precintat, i que avui encara no sabien ben bé què havia passat.”
Així, doncs, van trobar els testimonis de quatre familiars, quatre germans de reclutes, disposats a parlar-ne públicament i a compartir aquest dolor comú, en una trobada al Montseny en què es van conèixer. “Hi ha un primer silenci que és el silenci de les famílies”, diu Torrents. “El suïcidi durant els vuitanta o els noranta tenia molt d’estigma, i a més les famílies ignoraven totalment l’entorn o els amics que aquests joves tenien allà. Un dia et truquen i et diuen que s’ha mort. En la trobada que vam fer alguns ja ho havien dit, però altres trencaven un silenci de trenta anys. El dolor feia que en algunes famílies ni tan sols es digués més el nom del germà.” Alhora, el documentari es complementa amb l’experiència de gent que va viure de prop alguns suïcidis o morts estranyes de soldats que feien el servei militar, i que per tant corroboren aquesta mena de casos.
Quatre històries, un dolor comú
En Narcís, en Joan, en Martí i en Jordi són les quatre víctimes de què parla el documentari. Unes històries desempolsades amb tendresa com a exercici de memòria i restauració, tot esperant una restauració oficial que no arriba. En Narcís va morir a Ceuta el 1980. La seva família se’n va assabentar per una trucada de telèfon freda i incomprensible. L’havien trobat amb un obrecartes clavat al cor. Les cartes que el noi enviava a la família mostraven il·lusió i ganes de viure, la hipòtesi del suïcidi no semblava plausible. “El meu germà el van assassinar”, diu Francesc Robelló, que fa anys que cerca explicacions i que sempre ha topat amb un mur de silenci i traves. Fins i tot han sabut que es van donar ordres de no dir-ne res, i de fet el pare va arribar a rebre amenaces: “Pensi que l’altre fill seu encara ha de fer el servei militar.”
Els altres casos tenen punts en comú, però també elements diferencials. En Joan i en Martí van morir per suïcidi, el 1982 i el 1983, respectivament. L’experiència del servei militar els havia marcats, però no en van donar detalls, sentien que no en podien parlar. “Quan va tornar se li notava certa por. Un dia em va trucar dient-me que el perseguien”, recorda Berta Gómez, germana d’en Joan, al documentari. Una experiència similar a la de la germana d’en Martí, Mònica Muntada: “Va tornar diferent, amb una mirada que no era la mateixa. Un dia va venir amb ferides i va dir a la meva mare que no podia explicar res, que si parlava li farien un consell de guerra.” Com en més casos, en el d’en Martí plana la sospita de la violència sexual, una mena de violència que, contra els homes, s’empra també en contexts bèl·lics o militars amb voluntat de dominar o humiliar, i encara arrossega tabú, estigma i silenci.
El cas d’en Jordi és posterior, del 1993 i, malgrat que la versió oficial apunta al suïcidi, els detalls de la mort no van ser mai clars. A la família li van dir que s’havia suïcidat amb el fusell durant una guàrdia i no li van permetre mai de veure el cadàver, ni tan sols durant l’enterrament. Aquests cossos s’enviaven amb fèretres precintats per raons sanitàries, però que no es deixessin obrir hi afegeix encara més dubtes. “Ens van robar aquest darrer comiat”, lamenta Cristina Aymerich al reportatge.
Traves inèdites per a la investigació
L’equip de Nits sense ficció ha volgut deixar clar que s’han trobat unes traves inèdites per a investigar aquesta mena de casos, unes traves que ni tan sols els documentalistes més experimentats no havien vist mai. Diuen que al capdavant dels arxius militars hi hauria d’haver arxivers, però que les decisions les acaben prenent militars. Les demandes de l’equip d’investigadors s’han respost amb evasives, amb el pretext dels secrets d’estat, amb respostes com ara “això no ho trobem” o demanant “per a què ho voleu?” Ni tan sols amb els permisos de les famílies els periodistes han pogut accedir a la informació. “Ens hem trobat les portes absolutament tancades”, explica Prats. “Per molt que el govern de Pedro Sánchez hagi dit que s’obriran arxius de memòria històrica i per més que hi hagi una llei de transparència, no ens ha servit de res, i això és molt greu. Costarà molt de trencar el silenci dels estaments oficials, tot i que darrerament el PSOE s’hi ha posat bé per a investigar aquests fets.”
Els abusos narrats en el primer reportatge han tingut un cert recorregut parlamentari, i s’espera que el segon encara en tingui més, tot i que els investigadors pensen que la xifra exacta de morts no se sabrà, de fet ni tan sols hi ha cap bústia oficial creada per l’administració perquè els ciutadans s’hi puguin adreçar. Les víctimes esperen, si més no, unes disculpes del govern espanyol, que en darrera instància és la que durant anys va tenir la tutela dels centenars de joves que van sofrir maltractaments. El Ministeri de Defensa sempre ha dit que no en sap res, d’aquesta mena de morts en democràcia, que no tenen coneixement d’aquesta classe de violència. Una mostra més de la impunitat militar a l’estat espanyol, que no va acabar els anys noranta: ex-tinents com Luis Gonzalo Segura fa anys que n’apleguen abusos recents.
Et faran un home: morts silenciades és un exercici de restauració i memòria històrica en un moment de retorn de certes retòriques bel·licistes i de nostàlgia, per part d’alguns sectors, d’una masculinitat que s’exigia terriblement invulnerable. Tal com remarca Montse Armengou, directora del programa, el reportatge és especialment necessari quan les enquestes assenyalen com s’ha banalitzat el passat més recent. “Arrosseguem anys d’oblit i silenci. Hi ha una anomalia: aquesta reparació no l’hauríem de fer nosaltres. Fem la feina que haurien de fer les polítiques d’estat.”
