08.10.2025 - 21:40
Alguns lectors pensareu que el que ara diré és una anècdota. Procuraré que quan acabeu de llegir l’article, si ve de gust d’arribar fins al final, sigueu partícips del meu diagnòstic: l’anècdota seria el símptoma d’una malaltia cultural que es propaga. A veure si me’n surto.
A mitjan agost vam saber que l’actor Terence Stamp havia mort, a vuitanta-set anys. Ja sé que han passat dies, de vegades els privilegiats que tenim una tribuna d’opinió ens deixem arrossegar per l’actualitat. Però voldria recuperar la sensació que jo, i altres –o altres i jo–, vam sentir arran del traspàs de l’actor britànic. O, més ben escrit, arran de com ens va arribar la informació del seu traspàs.
TV3 va donar la notícia amb aquest titular: “Mor Terence Stamp, l’enemic més temut de Superman.” En realitat, no va ser només la televisió catalana, molts altres mitjans d’aquí i de més enllà van remarcar que l’actor era conegut fonamentalment per haver participat en la saga Superman.
I on hi ha el problema? Que no és veritat. O, més ben dit, només és veritat si ens acollim a la mandra, a concebre la cultura com a indústria, la que fa diners, la que va destinada a les masses, la de l’entreteniment. Però hi ha un cinema –una cultura– que no busca només la riquesa material: hi és ara, encara que de vegades costi trobar-la, i hi era fa temps. I Terence Stamp, abans i després d’interpretar el general Zold en el Superman del 1980, va participar en molts altres projectes cinematogràfics, alguns dels quals demanaven la complicitat d’uns espectadors que volien –volem, també– un cinema diferent, poètic, poc normatiu, que esdevingui un repte, acostumats com estem a les galindaines comercials.
El primer que va fer un crit d’alerta va ser Esteve Riambau, ex-director de la Filmoteca de Catalunya, quan va escriure: “Quan la premsa anuncia que s’ha mort ‘el dolent de Superman’ (El País), es refereixen a Terence Stamp, el protagonista de Teorema, El col·leccionista o Toby Dammit. I així es reescriu la història del cinema. Sant Ramon Moix, prega per nosaltres!”
La ironia final de Riambau explica una part de la qüestió: Ramon Moix és, en realitat, Terenci Moix, que es va canviar de nom després de veure Terence Stamp interpretant el seu personatge enigmàtic al Teorema de Pasolini en un cinema de Roma. Així de forta va ser la influència d’aquella pel·lícula, de la interpretació o, més i tot, de la fotogènia intrigant de Stamp, que va portar Moix a convertir-se en un altre. N’hi ha que no ens vam canviar de nom, però quan vam veure la pel·lícula de Pasolini també vam quedar fascinats, tant pel que enteníem com pel que deixàvem d’entendre.
Aquest és un dels problemes d’enlairar narratives com Superman. O, més que això, d’ocultar-ne altres que, per més minoritàries que poguessin ser, tenen un poder de seducció basal que difícilment podem trobar en el cinema comercial. D’altra banda, això de la cultura minoritària és, en realitat, un concepte equívoc. Tota la història de l’art i de la literatura està concebuda des de criteris d’unes minories i, sovint, sobre personatges fracassats o que, en el seu temps, van tenir una acceptació relativa: Van Gogh, els impressionistes, Joyce, Kafka, l’Orson Welles post-Hollywood, entre més i més.
No us penséssiu pas que jo no sóc assidu d’aquest cinema d’entreteniment. Però no m’he trobat mai que aquesta mena de productes em generessin incerteses com les que el Teorema que va protagonitzar Terence Stamp em van provocar; i ho continuen fent quan la torno a mirar o en projecto fragments a les meves classes. I qui diu Teorema, altres pel·lícules del mateix Pasolini, o de Bergman, Antonioni, Resnais, Kluge i tants més. Entre els quals Federico Fellini, que va dirigir un episodi titulat Toby Dammit, en què Terence Stamp torna a estar desbocat, perquè més que fer veure que és un altre personatge, segons els cànons de la interpretació realista, sembla que faci una performance irracional durant tot el metratge.
Hi ha una cosa indiscutible: són més profitoses les pel·lícules, els llibres, les obres teatrals o les peces musicals que et generen incertes o incomprensions, les quals arrossegues dies, mesos o anys, que aquelles coses que ens poden fer passar una estona divertida, després de la qual no ve més que el buit i l’oblit permanent.
El problema de la notícia sobre la mort de “Terenci” Stamp, que consti, no podem fer-lo caure exclusivament en els joves periodistes que, a les redaccions, en ple estiu, van haver de fer una necrològica apressada d’un actor que, molt probablement, els era ignot. Aquests redactors tenen les seves responsabilitats, és clar. Per exemple, informar-se no només a les enciclopèdies virtuals, o no repetir allò que han dit en una agència de notícies poc amatent a la diversitat cultural. Però no són més que transmissors d’aquesta hegemonia de la cultura de l’ostentació dinerària. Aquesta concepció cultural que ja fa temps que monopolitza els programes de les televisions públiques, també de les nostres, que cada vegada ho són menys.
Es tracta d’un monopoli bestial, amb programes i informatius que només estan atents als esdeveniments dels grans noms; els festivals de masses pagats per bancs i empreses cerveseres; els equipaments que reben més subvencions, però que, inversemblantment, són els més cars per a entrar-hi i on els rics es passegen per a ensenyar-se. Aquesta cultura (música, teatre, literatura…) que, poc després de consumir-la, s’evapora del teu cervell. Aquesta “bestialitat” cultural que s’acosta cada vegada més a la vacuïtat.
Terence Stamp es mereixia una mica més de consideració. Els qui vam assaborir la seva intel·ligència interpretativa en projectes cinematogràfics arriscats, també. I Terenci Moix? Ell potser s’ho mereixia més que ningú.
