Mónica Oltra, Vice-presidenta de la Generalitat
Mónica Oltra. (Fotografies: Prats i Camps)

Entrevistem la vice-presidenta del Consell, Mónica Oltra, just quan fa una setmana que es va escenificar la reconciliació política amb el president Ximo Puig. Van ser setmanes de desavinences sorolloses que, segons que ens diu, no li han deixat cap ferida personal. En l’àmbit polític defensa la cogovernança i l’intercanvi públic de les idees. Defensa que l’esperit del Botànic és això, aportar des de la discrepància per enriquir el debat.

Oltra, que també gestiona la cartera d’Igualtat i Polítiques Inclusives, admet que han estat, i encara són, mesos molt durs. L’entrada de la covid a les residències de gent gran ha estat un dels grans drames de la pandèmia, però també ho ha estat per a altres persones en situació de vulnerabilitat.

Com us trobeu?
—Bé. Aprenent molt d’aquesta crisi. No deixem de formar part d’una societat que va aprenent a viure una situació inèdita per a tots. Des de la responsabilitat del govern, a estones es viu amb molt de dolor, perquè a la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives tractem amb els col·lectius més vulnerables, que també són els més vulnerables al virus, tant des del punt de vista sanitari com social. Treballem cada dia i totes les hores per intentar pal·liar-ho.

Si l’episodi de desavinença amb el president Puig no fora tan recent, continuaríem parlant dels efectes de la crisi, però abans us hem de demanar si ja us heu guarit les ferides.
—No ho visc des del punt de vista emocional. Les ferides es fan quan l’àmbit en què et mous és bàsicament emocional. En aquest cas, som en un pla polític i en aquests nivells sóc dialèctica. Faig una anàlisi molt més cerebral. És de veres que hem tingut un moment de diferències d’opinió que s’havien d’encaixar, però ho hem resolt des de la política, i tornant al que són les senyes d’identitat del Botànic, que és diàleg, que és escoltar-se, que és partir de la base que ningú té les veritats absolutes i que, per tant, sempre pots aprendre de l’altre. La visió de l’altre sempre construirà més sobre la teua visió que la teua visió única. I com se soluciona, això? Asseient-se i parlant. Parlant la gent s’entén.

Qui n’ha pagat un preu polític més alt, d’aquest episodi de desavinences públiques?
—En aquests casos, la clau de volta està en com ho resols. I segons com ho resols, se’n pot eixir perjudicat o se’n pot eixir enfortit. Crec que d’aquesta eixim enfortits, perquè ho hem solucionat bé.

La política de consum ràpid, com el menjar ràpid, és democràticament indigesta

Calia esbombar en públic aquestes diferències?
—Les diferents mirades, la pluralitat, són consubstancials en un govern de coalició. En eixe sentit, la gent ha d’acostumar-se a una cultura política deliberativa, que les diferents opinions no són sinònim de divisió, fins i tot dins un mateix partit, perquè això de pensar que en un mateix partit tot el món pensa igual és molt antic. Vivim en un món on la política, l’expressió, els àmbits de discussió política són frontistes. Cadascú manté la seua posició. Les tertúlies, els debats, sempre són molt frenètics, molt de titulars. No es baixa a un nivell d’anàlisi profunda on, potser, calen més de tres paràgrafs per a explicar-se. Tot ha de cabre en un tweet… I tot no cap en un tweet, i menys la reflexió política. Em sembla que això no és un bon camí, perquè al final anem a una política de consum ràpid. La política de consum ràpid, com el menjar de consum ràpid, com les notícies de consum ràpid, són indigestes. Democràticament indigestes.

Això que dieu queda molt bé en el pla teòric, però em fa l’efecte que els temps no corren per ací.
—Anem un poc contra corrent en aquest sentit, sí. En l’àmbit europeu sí que hi ha debats més profunds, amb més rigor, amb més anàlisi. Només hem de veure com aquests dies la cancellera Angela Merkel ha comminat els lander a prendre mesures més restrictives, i ho ha fet des de la posició de cancellera. Acceptant la cogovernança i l’horitzontalitat que té l’estructura territorial a Alemanya, ha expressat una opinió diferent. A mi em pareix que això és molt bo.

Arran de la reunió, vós com a vice-presidenta i el conseller Marzà us heu incorporat al CECOPI. Aquesta és la cogovernança que demanàveu al president?
—D’una banda, hi ha la Interdepartamental, que és un òrgan creat per decret per a gestionar la crisi de la pandèmia i que no s’havia reunit des del 28 de març, fins dissabte passat, que ens tornàrem a reunir. L’altra cosa que vam demanar és la integració de la Conselleria d’Educació i la de Polítiques Inclusives a l’òrgan de coordinació de les emergències, el CECOPI. Ara som a l’espera que es reunisca.

Era un problema de visibilitat, per tant.
—No. Per a mi, la política no és un problema de visibilitat, sinó de la qualitat de les decisions que es prenen, i de com es prenen eixes decisions. Per a mi, en política, l’important és què es decideix i com es decideix. Això, òbviament, té un corol·lari de qui ho decideix. Si es decideixen les qüestions de manera unipersonal o es decideixen col·lectivament, el com. I el qui, doncs, qui hi ha en eixe col·lectivament i es representa la pluralitat. El què és encertar les decisions. No és una qüestió de visibilitat. És una qüestió del què i del com.

Al principi parlàveu de dolor a l’hora de gestionar les competències de la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives. A les residències de gent gran han mort prop de vuit-centes persones per la covid.
—Això és el dolor, sí. Comparativament, som una de les comunitats amb menys morts a les residències. És una dada objectiva, però és molt dolorosa. És terrible. Ara ultimem la resolució que ha de regir a partir d’aquest mes, substituint la d’agost, anem adaptant-nos als nivells d’alerta que ha marcat el govern d’Espanya. Preparem la normativa específica per a les festes nadalenques i de Cap d’Any. És de veres que el sistema en aquest moment demostra una resiliència que ens tranquil·litza. Tots n’hem après. També la gent que treballa a residències, la societat… Però no podem abaixar la guàrdia. Ara l’horitzó de la vacuna és esperançador, però encara falta molt per a aconseguir la immunitat de les persones i hem de veure com evoluciona tot això. Hem pres decisions en alguns casos molt difícils.

Quines?
—És molt difícil trobar l’equilibri entre confinar perquè no entre el virus i assumir un risc perquè eixe confinament també deteriora la salut dels residents. I eixe és per a mi el repte més gran i més difícil a què ens enfrontem aquests mesos. Com trobar l’equilibri entre preservar la persona del contagi, sense infligir-li un dany col·lateral perquè no es contagie que no li afegisca un mal. Hem de tenir en compte que, probablement, aquestes persones són en el procés final de la seua vida. També et planteja molts qüestionaments ètics. Aplicant l’empatia, si jo estiguera en eixa situació, com voldria que foren eixos últims mesos. Els afectes i les relacions personals i familiars són molt importants. Ara intentem encaixar tot això per compaginar la protecció contra el contagi amb la protecció contra els desafectes i el desamor i el deteriorament cognitiu i físic que porta aparellat.

Estic convençuda que després d’aquesta pandèmia, l’OMS revisarà la recomanació que té sobre places de residència per habitant

Probablement, una de les coses que hem après de la pandèmia és que no tenim ben resolt com i on passem els darrers anys de vida. Hi ha una alternativa a les residències?
—Fa temps que hi treballem. L’anterior govern optava pel sistema residencial, entre altres coses perquè hi havia empreses dels mateixos governants, com el senyor Cotino, que tenia una xarxa de residències privades. Ens plantegem com a objectiu la desinstitucionalització de les persones. És curiós que ens plantegem desinstitucionalitzar en totes les etapes vitals, però en persones majors, tot el món reivindica la institucionalització. Mana el nombre de places de residència per habitant… Nosaltres optàrem per la desinstitucionalització. Enguany havíem de traure l’estratègia d’envelliment actiu i ho hem hagut d’ajornar. Retardar els processos de dependència, que els recursos se centren més en l’autonomia personal. L’objectiu és procurar que les persones puguen viure tant de temps com siga possible en el seu entorn. Ni tan sols amb els seus familiars, sinó en sa casa. Amb recursos que permeten allargar eixe temps al màxim. Tots volem viure a casa nostra, no? I només quan això ja no és possible, aleshores, tenir una xarxa residencial. Estic convençuda que després d’aquesta pandèmia, l’OMS revisarà la recomanació que té sobre places de residència per habitant. La persona ha d’estar al centre del sistema. A més, s’ha acabat això de residències de 200 o 300 persones, amb un corredor i habitacions i portes a banda i banda que semblen una institució del segle XIX. Les residències que programem ara tenen una mena d’habitatges xicotets. Són unitats de convivència, amb un menjadoret, una cuina. Dines amb els teus companys de pis, no amb 200 persones, que això només es fa a les bodes. No hi ha quotidianitat a escala humana on passe això. Dinar amb vuit persones és com dinar en família.

Teniu eines per a evitar que els fons voltor continuen gestionant les residències públiques?
—Anem ordenant el sistema. Quan arribàrem el 2015 no hi havia sistema. Hem fet normes, augmentem les inspeccions.

Continuen les licitacions i les concessions de gestió a empreses privades.
—És que no teníem una xarxa pública i no la podem construir en cinc anys. Ni en cinc ni en vuit. Havien estat desmantellant-ho durant vint anys! Ara licitem noves infrastructures. El més important és tenir un sector públic fort. En la mesura que tens oferta pública i la gent pot triar, obligues el privat a tenir un servei molt més centrat en la persona i en la qualitat.

L’empresa Domus Vi, que tan malament ho ha fet, continua presentant-se a licitacions i guanyant-les. No es pot evitar?
—Ho ha fet malament a Catalunya, a Castellà i Lleó, a Galícia… I no es pot evitar que es presenten. O canviem la concepció de la contractació pública o serà molt complicat. Perquè aquestes empreses no tenen prohibició de contractar. No tenim mecanismes legals per a fer front a això. I és tan així, que tenim absolutament localitzat on són els problemes: dues empreses acumulen el 30% dels morts en residències durant la pandèmia.

Enteneu el neguit dels familiars dels residents?
—Totalment. Ho entenc perfectament i els ho he fet saber. Nosaltres busquem els mecanismes perquè aquestes coses no passen. Vaig tenir una reunió amb la consellera delegada de Domus Vi i en cap moment em parlà dels residents. Em parlava tota l’estona dels beneficis i els interessos dels seus inversors, és textual, dels seus inversors. I òbviament, hi ha empreses que ho fan molt bé, que tenen una responsabilitat social que entenen que la cosa important és la dignitat i el benestar de la persona que atenem. Però n’hi ha d’altres que l’únic que tenen al cap són els guanys dels seus inversors, i jo crec que necessitem un marc legal que no depèn de nosaltres que impedisca que aquesta classe de negocis actue en àmbits sensibles.

A banda de les residències de gent gran, de la vostra conselleria també depenen altres sectors de persones vulnerables de les quals no es parla tant però que també demanen atenció.
—En l’àmbit de la salut mental o de la diversitat funcional, per exemple, el confinament va ser molt complicat. Entre altres coses, perquè ens enfrontàvem a la incomprensió de la societat. Necessitaven eixir al carrer per pura descompressió i hi havia gent que no ho entenia i els insultava des dels balcons. En l’àmbit de la infantesa i la joventut també va ser complex, i amb les dones amenaçades per violència masclista… Totes aquelles dones que havien de conviure amb el seu agressor. Van ser dies de molta angoixa. Va ser molt difícil, però insistisc que la part més vulnerable va ser la de les persones majors.

La intenció del govern valencià és la reciprocitat. Vull pensar que el departament competent treballa per a fer-ho possible

Com a vice-presidenta del Consell, com valoreu l’acostament del president Puig a Catalunya i la proposta de la “Commonwealth mediterrània”, també encoratjada per la presidenta Armengol?
—Des de la normalitat institucional més absoluta. Al marge de les qüestions culturals i lingüístiques compartides, hi ha tot uns interessos econòmics compartits. Som veïns, hi ha infrastructures que són compartides, com el corredor mediterrani, i fins i tot el sistema de finançament. És important que hi haja normalitat institucional. És important que el govern de Catalunya estiga present on es prenen les decisions importants, com el Consell de Política Fiscal i Financera. És molt important que Catalunya hi estiga, perquè té un pes a Espanya des del punt de vista poblacional. En eixe sentit, ho visc des de la normalitat institucional. El que és anormal és la distància, la falta de comunicació.

Aquesta distància fa anys que dura.
—No és la primera volta que hi ha hagut contactes des que governa el Botànic. Hem d’anar cap a eixa normalització. Crec que depèn molt de l’evolució política a Catalunya. Les eleccions del febrer seran fonamentals en tot això. Perquè hi haja relacions normalitzades hi ha d’haver normalitat per totes les parts. Hi ha d’haver una consciència que la relació interterritorial és important. Veurem què passa. Espere que de les eleccions a Catalunya isca un govern que siga Botànic, en el sentit que tinga com a prioritat la persona al centre de totes les polítiques socials, les polítiques que milloren la vida de les persones per damunt d’altres consideracions.

A Catalunya hi ha exiliats i presos polítics. Consellers, un vice-president, un president, una presidenta del parlament… Persones que fan política com vós, que han pres decisions polítiques i els han condemnats.
—Els problemes polítics se solucionen amb la política. Fora de la política no tenen solució. En el cas concret de la configuració del delicte de sedició, em sembla que tal com s’ha interpretat no té cap sentit en un país democràtic. Perquè s’ha fet una interpretació perillosament vulneradora de l’article 21 de la constitució. Del 21 i del 20. En eixe sentit, no hi ha una configuració legal en la resta de països europeus com hi ha a Espanya. En el fons, hi ha una confusió entre el delicte de rebel·lió i de sedició. Almenys, en la interpretació que se li ha donat. El que tenen els altres països del nostre entorn és el delicte de rebel·lió, encara que se li diu sedició. Crec que el que s’ha de fer és deixar el delicte de rebel·lió com a tal en el codi penal. M’és igual que li diguen rebel·lió o sedició, però la configuració d’allò que és el delicte de rebel·lió, que al final és que no et pot entrar un senyor amb una escopeta al congrés i subvertir-te la democràcia, que això ja ha passat. Però amb la interpretació que se li ha donat ara, el moviment aquest dels militars, vol subvertir el sistema democràtic? Seríem davant d’un probable delicte de sedició, encara que siga en grau de temptativa? Se n’ha fet una interpretació molt perillosa. S’ha d’arreglar harmonitzant el codi penal amb la constitució.

Les persones que són a la presó han de ser amnistiades o indultades?
—No. Aplicació directa de la constitució. Desapareix la tipificació, desapareix el delicte. La constitució també diu que s’ha de fer l’aplicació retroactiva de les normes favorables al reu. L’indult fa persistir el delicte, però vaja, per a mi, qualsevol solució és bona si contribueix a arreglar el problema polític i a pal·liar una injustícia. I jo crec que és injust.

Veurem aquesta legislatura la reciprocitat entre els mitjans públics de Catalunya, les Illes i el País Valencià?
—La intenció del govern valencià és la reciprocitat. Aquest era el full de ruta de Consell i no s’ha canviat. Vull pensar que el departament competent treballa per fer-ho possible.

Compromís continua confiant en el govern de Pedro Sánchez?
—La veritat és que no sé si alguna altra volta un diputat ha sigut tan útil per als valencians. Un sol diputat. Imagineu si en tinguérem cinc! Podríem fer moltíssim més per al poble valencià. Però en aquests pressupostos és la primera volta que no eixim perdent com en tots els pressupostos i ens acostem al compliment d’això que és el pes poblacional. Ací vivim cinc milions de persones i no volem ser ciutadans de segona. En inversions, sempre havíem sigut de segona. I pel que fa al finançament, que és la segona pota que s’ha d’arreglar, esperem que a principi del 2021 això comence a caminar. Però en qualsevol cas, com dic, mai un sol diputat havia sigut tan útil.

En les eleccions vinents, voleu tornar a optar a presidir la Generalitat?
—Això queda molt lluny. No faig plans tan a llarg termini.

Optaríeu en unes primàries contra Joan Ribó per a encapçalar la llista de Compromís a València?
—L’alcalde és imbatible a València. Aquesta ciutat ha avançat moltíssim. Som en el mapa de la sostenibilitat, de l’alimentació saludable, de la mobilitat sostenible… L’alcalde és imbatible i quan una persona ho fa tan bé i té el reconeixement dels seus conciutadans…

Permeteu-me que hi insistesca. L’ambició de Mónica Oltra on serà quan s’acabe aquesta legislatura?
—La meua ambició política és culminar el model social valencià, com l’hem anomenat. Això és una tasca ingent que començàrem fa cinc anys, que és com quan plantes un arbre i veus que ha arrelat i que creix, i que li van eixint branquetes. Veus que la soca agafa força, però encara li falta molt perquè ningú no puga arrancar-lo, o perquè una bufada de vent no el puga tirar. La meua ambició política és que eixe arbret siga sòlid i no el puga arrancar una bufada de vent… Més enllà d’això, ja ho veurem.

Com passareu les festes i amb qui?
—En ma casa. Enguany he optat per aplicar-me el que crec que s’ha de fer, que és dir a la meua família: us estime tant que em quede a casa.

La vice-presidenta al seu despatx, amb algunes de les samarretes amb els lemes més diversos que encara li regalen.
Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.