09.01.2026 - 21:40
L’any ha començat amb una estrena brusca de la flamant Estratègia de seguretat nacional dels Estats Units. L’agressió militar a Veneçuela ha estat una manera de recordar a tothom que som en una fase històrica nova, i les característiques que els nord-americans miraran d’imprimir-hi ja es palesaven en aquell document, publicat al novembre, força desacomplexat en l’exposició d’objectius. L’administració Trump veu la Unió Europea com un monstre burocràtic que ofega uns estats membres al caire de l’abisme, que revifarien si fossin governats, en canvi, per “partits patriòtics” a escala nacional –és a dir, per l’extrema dreta euroscèptica, que pensen afavorir obertament a partir d’ara. Segons Washington, gran part de la culpa de la decadència occidental la tenen els organismes transnacionals, de manera que aquests anys vinents cal treballar per erosionar-los.
El dret d’autodeterminació perd valor dràsticament. Les amenaces contra Grenlàndia ja no semblen cap broma ni cap provocació esperpèntica. El segrest de Nicolás Maduro és una violació molt clara del dret internacional –i, segons els experts més sòlids, també del dret federal dels Estats Units–, però Europa ha estat incapaç de respondre-hi. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i la cap de la diplomàcia, Kaja Kallas, han fet el ridícul amb una queixa tèbia; el president francès, Emmanuel Macron, salivant pel favor de Trump, el va fer celebrant sense matisos la intervenció il·legal contra un país estranger; el primer ministre britànic, Keir Starmer, va titubejar com ho ha fet en qualsevol circumstància complicada que ha hagut d’afrontar. La posició del president espanyol, Pedro Sánchez, ens pot semblar tímida, però s’ha interpretat arreu com l’única que es desmarca de la tremolor de cames de la resta. Amb l’autodeterminació feta miques i el dret internacional sense valedors, Catalunya perd dues cartes valuoses que hauria pogut jugar el 2017.
Aquesta tempesta, a més, enxampa el moviment independentista sense poder institucional directe; amb les bases desmobilitzades; els lideratges, cansats i sense perspectiva de renovació; la capacitat d’iniciativa, molt afeblida; i el domini del moment, encara que tingui dos diputats, és en mans d’Aliança Catalana, un grup inconsistent i frívol que ha celebrat la intervenció de Veneçuela com si l’extrema dreta d’una nació fràgil i sense estat tingués cap raó material per a considerar-se al bàndol de Trump, que rema per un món d’estats forts que esclafin qualsevol insecte. La robustesa de la posició de Marine Le Pen, encara que estigui condicionada pels vincles tèrbols amb Rússia, ha estat molt útil per a mostrar Aliança com allò que és, de moment: un reducte ple de fetitxistes molt vulnerables a les modes de YouTube i sense gaire més sentit històric que la canalització de la visceralitat. El món s’endureix molt de pressa i el moment convida l’independentisme català a prendre decisions contraintuïtives.
Encara que costi de dir, l’independentisme és avui un moviment polític neulit, en una autonomia tutelada i vigilada per un poder central que històricament li ha estat hostil, dins un estat de segona fila que, al seu torn, forma part d’un club d’estats tan descoordinat i desorientat que no sap què farà si el seu aliat principal li arrenca un tros de terra aquests mesos vinents. Encara que Sílvia Orriols i els seus assessors no ho entenguin, la presidència de Sánchez, per oportunista i cínic que sigui, és l’única manera de garantir que aquest cúmul de circumstàncies nefastes no empitjora seriosament a curt termini. No havia de ser així, però és aquest l’escenari que Junts, Esquerra i la CUP han construït aquests darrers vuit anys, i és el panorama que cal considerar, no pas cap altre. La qüestió és com aconseguir que aquesta constatació no impliqui de cedir les claus del país a la Moncloa.
Seria un error d’interpretar Sánchez com una cosa que no és perquè, per més que la judicatura reaccionària el consideri un antisistema, fins i tot ell té clara la lleialtat última. En el fons, mai no s’ha allunyat de la missió de qualsevol president espanyol, que no és sinó consolidar la unitat de l’estat: al capdavall, el seu llegat serà la pacificació de Catalunya i la conversió del president Carles Puigdemont i d’Oriol Junqueras en figures funcionals de la política espanyola. Però, a aquestes altures, d’això no se’n pot treure la conclusió que tant se val que caigui, ni encara menys que se n’hauria d’afavorir la caiguda, ni tampoc que cal cedir d’entrada, perquè Sánchez encara no ha arribat al límit. El president espanyol és un conjunt buit i la història n’ha donat a l’independentisme una de freda i una de calenta: la necessitat temporal de sostenir-lo i la possibilitat d’omplir-lo.
Les circumstàncies han canviat molt, respecte de l’estiu del 2023. Llavors, Trump no era a la Casa Blanca amb el poder gairebé il·limitat amb què hi ha tornat; Santiago Abascal, el seu home a Madrid, no era en la posició de força d’ara; i l’amnistia no havia desencadenat l’huracà de fúria que ha acorralat Sánchez i el PSOE. Ara aquesta fúria té per primera vegada un horitzó programàtic. Els passadissos de la cort comencen a planificar un canvi en “l’arquitectura constitucional” que impedeixi un altre procés sense haver de tocar la constitució. Fa alguns mesos, l’influent periodista José Antonio Zarzalejos en va explicar una versió en aquest diari: una reforma aparentment federalitzadora, però que tanqués una vegada per totes el marge competencial de les autonomies. Unes altres veus avisen de regressions més desimboltes, com ara una reforma del règim electoral tan agressiva que faci inviable el pes determinant de l’independentisme al congrés espanyol.
La priorització total de l’estratègia antirepressiva ha convertit el corrent central de l’independentisme en una força orgànica de la política espanyola. L’única aspiració plausible de canviar-ho, això, és fora de la política, amb una batalla cultural obstinada i a llarg termini. Ara la conjuntura històrica condemna la representació institucional del moviment a fer força amb la part de l’estat que pot contribuir a frenar, en l’escala internacional, l’evaporació absoluta de les normes i dels espais multilaterals, i, en l’escala estatal, una regressió territorial profunda. El raonament, és clar, no és vàlid per a Barcelona ni per a Catalunya, però a Madrid i a Brussel·les, encara que les normes internacionals, el sistema autonòmic i el mateix Sánchez siguin morts vivents, l’única alternativa que ha deixat disponible la direcció independentista és guanyar temps contra la inèrcia del món i assumir, és clar, que tard o d’hora l’onada arribarà a la platja, i que cal estar preparats.
