09.03.2026 - 00:21
|
Actualització: 09.03.2026 - 07:57
Mojtaba Khamenei, fill del líder suprem de l’Iran assassinat, va ser elegit ahir per guiar la República Islàmica en el moment més crític de la seua existència. És, evidentment, un desafiament obert a Trump i a Israel. Però és, també, una contradicció històrica, que pot despertar susceptibilitats al seu país.
Hi ha una paradoxa notable en el fet que l’Iran, un país que el 1979 es va revoltar contra una dinastia per instaurar una teocràcia, haja elegit nou líder suprem el fill del líder suprem mort. Mojtaba Khamenei, de cinquanta-sis anys, nascut a Mashhad quan el seu pare era encara un clergue dissident sense poder, ha heretat el tron que la revolució va pretendre abolir per sempre.
Però hi ha una altra paradoxa, potser més reveladora: Mojtaba Khamenei és un home de qui gairebé ningú no ha sentit parlar. Sense discursos públics, sense sermons del divendres, sense intervencions polítiques visibles. Molts iranians ni tan sols saben quina veu té. I, malgrat això, era considerat, ja de fa anys, un dels homes més poderosos del país, cosa que la seua elecció ha confirmat.
Ací rau la primera clau per a entendre qui és: Mojtaba Khamenei no és un líder que ha construït el seu poder sobre la paraula, sinó sobre el control. Era, en una terminologia que hauria entès perfectament el seu pare, el “guardià de les guàrdies”. El porter de la cambra interior del poder.
L’atac del 28 de febrer va matar Ali Khamenei, la seua esposa i una de les seues filles. Mojtaba va sobreviure, aparentment, perquè era fora de Teheran en aquell moment. En la lògica del fonamentalisme islàmic xiïta, la mort dels seus pares en un bombardament israelià o americà ja no és simplement una tragèdia personal: és un martiri. I en política iraniana, el martiri és combustible.
Cal suposar que aquells membres de l’Assemblea d’Experts que fins aleshores podien tenir reserves sobre una successió dinàstica –la mateixa que la revolució havia jurat de no repetir– van trobar en el dol i en la sang un argument teològic i emocional suficient. El fill del màrtir és, per dir-ho així, una cosa diferent d’un simple hereu. És el continuador d’un sacrifici.
El clergue reformista Mahdi Karroubi l’havia anomenat una vegada “el fill de l’amo”, acusant-lo d’interferir en les eleccions del 2005 i el 2009 per imposar Ahmadinejad i blocar els reformistes. Ali Khamenei, el pare, havia respost amb una frase reveladora: va dir que Mojtaba era “un amo” per si mateix, “no el fill de l’amo”. Ara l’amo ja no hi és. I Mojtaba governa.
Nascut el 1969, Mojtaba Khamenei va créixer en un ambient que mesclava la dissidència clerical i la violència política. Va estudiar teologia a Qom, la capital espiritual del xiisme iranià, i quan va esclatar la guerra contra l’Irac va servir en el batalló Habib, una divisió de la Guàrdia Revolucionària. Aquella guerra va forjar una generació de comandants. Molts dels seus companys d’armes van pujar fins als més alts càrrecs dels serveis d’intel·ligència i de seguretat. L’amistat amb aquests homes serà, decennis més tard, la seua columna vertebral política.
Quan el seu pare va ser nomenat líder suprem, el 1989, Mojtaba tenia vint anys. La revolució havia creat una institució peculiar: les bonyads, fundacions religioses que controlaven un cinquè de l’economia iraniana i tots els béns confiscats a la família reial deposada. L’accés a aquests recursos va transformar la família Khamenei en una potència econòmica.
Segons fonts occidentals, Mojtaba acumula milers de milions de dòlars i propietats de luxe en uns quants països, sempre canalitzats mitjançant testaferros. I aquest capital –financer, polític, militar– és la base real del seu poder. No la teologia. Mojtaba és, en el rang clerical, simplement un hotjatoleslam, un erudit de nivell mitjà, molt per sota de la categoria d’aiatol·là. Tanmateix, el seu pare tampoc no era aiatol·là quan va assumir el lideratge suprem el 1989. La llei es va canviar aleshores per permetre-ho. L’Iran és un país on la llei s’adapta al poder, no a l’inrevés.
Els arxius filtrats per WikiLeaks el 2008 en dibuixaven un retrat inquietant. Els experts americans descrivien Mojtaba com “el poder darrere les togues”: un gestor enèrgic i eficaç que algun dia podria arribar al lideratge nacional. Però els mateixos documents assenyalaven un detall que hauria escandalitzat qualsevol altra família: que Mojtaba havia interceptat el telèfon del seu pare en algun moment. L’havia espiat.
Ningú no sap si aquest detall és cert, però els experts en l’Iran el consideren creïble i això revela un home per a qui el poder no té cap àrea d’excepció, ni tan sols la familiar. O potser revela simplement algú que havia entès perfectament com funciona realment l’Iran: no com una teocràcia guiada per la fe, sinó com un sistema de control mutu permanent, on ningú, ni el líder suprem, no és completament inviolable.
La carrera de Mojtaba Khamenei no s’ha construït sobre la diplomàcia ni la negociació. S’ha construït sobre la repressió. Les protestes postelectorals del 2009, les manifestacions de final del 2022 arran de la mort de la dona kurda Jina Amini –que van causar milers de víctimes, segons organitzacions de drets humans–, la persecució sistemàtica dels reformistes i de la dissidència: en tots eixos episodis, el seu nom apareix lligat als Basij, la potent milícia paramilitar que actua com a braç executor de la violència interior del règim.
Els Estats Units el van sancionar el 2019 durant el primer govern de Donald Trump, quan l’acusaren de “avançar en les ambicions regionals desestabilitzadores i els opressius objectius interns del seu pare”. I aquesta sanció és, a hores d’ara, un element central del seu retrat: tenim davant un home que ja fa anys que forma part de les llistes negres occidentals i que ha continuat operant sense conseqüències aparents, malgrat això. Les sancions no l’han aturat.
El nomenament de Mojtaba Khamenei s’ha de llegir, doncs, en primer lloc, com un missatge. Contra una campanya de bombardaments israeliana i nord-americana que té, segons els seus responsables, com a objectiu declarat forçar un canvi de règim a l’Iran, l’Assemblea d’Experts ha optat per l’home que representa la màxima continuïtat possible amb la línia dura. No hi ha cap senyal d’obertura. No hi ha cap gest de negociació. El nomenament de Mojtaba Khamenei tanca, si més no a curt termini, qualsevol porta a una sortida negociada amb els Estats Units. Un home profundament imbricat amb la Guàrdia Revolucionària –tant amb les Forces Quds, que sostenen l’Hesbol·là, Hamàs i els hutis del Iemen, com amb els Basij interiors– no pot, ni molt segurament vol, oferir a Trump la rendició que el president nord-americà reclama.
En aquest nomenament hi ha, per tant, una lògica de resistència que recorda uns altres temps de la història iraniana: quan la invasió iraquiana dels anys vuitanta, lluny de debilitar el règim de Khomeini, el va consolidar. La guerra exterior, en la cultura política de la República Islàmica, no és necessàriament un factor de col·lapse. Pot ser, i sovint ha estat, un factor de cohesió.
Tanmateix, al final resta la contradicció fonamental. La República Islàmica va nàixer contra el xa, contra l’herència dinàstica, contra el privilegi de sang. Quaranta-sis anys després, el fill del líder suprem succeeix el pare en el càrrec suprem. La revolució ha parit allò que va combatre. O potser, com diria qualsevol bon lector de la història de les revolucions, simplement ha seguit el camí que totes les revolucions, en algun moment, acaben seguint.
Mojtaba Khamenei governarà un país en guerra, en una crisi econòmica profunda, amb una societat civil que aquests darrers anys ha mostrat un coratge extraordinari al carrer, desafiant una brutal repressió. Governarà amb l’autoritat d’un home que ningú no ha votat i de qui gairebé ningú no ha sentit parlar en públic. Intentarà de governar, segurament i com fins ara, a l’ombra, que és el lloc on sempre ha estat més còmode. Però les circumstàncies l’han obligat a donar la cara i serà molt interessant interpretar cadascun dels gests i paraules que puga pronunciar. I la reacció del seu poble.
