Avui fa cinquanta anys que es va proclamar la República Àrab Sahariana Democràtica (RASD) en un acte de resistència arran de la fugida d’Espanya de la seva antiga colònia, que va deixar abandonada als desigs expansionistes del Marroc i Mauritània. Mig segle després, l’ocupació marroquina i la guerra continuen.

“No tenim cap més sortida sinó la guerra. Això es pot acabar amb un referèndum? És possible. Tanmateix, no hi tenim res a perdre. Tenim camps de refugiats, que més hi podem perdre?”, diu el delegat del Front Polisario a Catalunya, Mohamed Salem Laabeid.

En aquesta entrevista repassa la situació de la RASD, els camps de refugiats, la guerra i els interessos del Marroc. I també destaca el rol del govern espanyol, sobretot del PSOE, en la cronificació de la crisi del Sàhara.

—Quina valoració feu dels cinquanta anys de la RASD?
—Són cinquanta anys de lluita i de resistència. La suposada comunitat internacional, que són els països poderosos que juguen amb els drets dels pobles, ens ha tractat amb hipocresia, amb un doble llenguatge. Els drets humans i els valors tenen una lectura en alguns llocs i després en tenen una altra al Sàhara Occidental. Ho hem vist amb la missió de l’ONU, la MINURSO, que havia de preparar el referèndum. És l’única missió de pau que no podia fer res per protegir els drets humans. No hem tingut sort amb el Consell de Seguretat, amb la gent que mana.

—No heu tingut sort?
—La causa sahariana va començar fa molts anys. No hem tingut mai relació amb el Marroc: quan es van repartir les colònies, el 1884, a nosaltres ens va tocar la pitjor opció de totes, ens va tocar Espanya. No va fer res per als saharians. Ni els va preparar ni els va formar… No hi va deixar res, ni infrastructures. Vam estar dos anys en guerra amb Espanya. D’això, la gent no en parla. Vam lluitar i vam alliberar ciutats. El 1974, l’ONU va pressionar Espanya perquè hi fes un referèndum. Es va preparar el cens, però ja estava en marxa el complot amb els Estats Units, França, el Marroc i Mauritània per a repartir-se el Sàhara, que es va certificar amb els acords de Madrid.

—…
—Espanya sempre ha fet molt bé el teatre, l’escenificació pública. L’estiu del 1975, quan veien que el Marroc preparava la invasió del territori, es van reunir amb el Polisario a Alger. Ens van dir que estàvem en pau, que podíem compartir l’administració del Sàhara i moltes més coses. Vam intercanviar presoners. Vam creure que Espanya ho feia de debò, que ens ajudaria a recuperar la nostra terra, però va passar la contrària. El 31 d’octubre, els marroquins i els seus blindats ja atacaven les ciutats del nord del Sàhara.

—I què van fer els militars espanyols?
—S’ho miraven sense fer res, fins i tot ajudaven els marroquins perquè hi entressin. El 2 de novembre, el rei Juan Carlos va visitar Al-Aaiun i va prometre que ens faria costat. “Us protegirem, els drets dels saharians són intocables”, hi va dir. Quatre dies després hi entrava la Marxa Verda i, en un tres i no res, es va signar l’acord tripartit a Madrid. El Marroc i Mauritània es van repartir el Sàhara i Espanya es va quedar alguna cosa per sota de la taula. Diners? No ho sabem, però alguna contrapartida va rebre, segur.

—En aquell moment neix la RASD.
—Quan Espanya se’n va, hi ha un buit administratiu que nosaltres omplim, el 27 de febrer de 1976, amb la creació de la República Àrab del Sàhara Occidental. Els actors d’ahir, els Estats Units, Espanya i França, és a dir, Henry Kissinger, Juan Carlos i Valéry Giscard d’Estaing, són els mateixos d’ara, però amb cares diferents. Ells són els qui van animar el Marroc i el van protegir perquè envaís la nostra terra. Tots ells no han fet sinó refermar els seus actes. El 2020, Trump va confirmar públicament la posició històrica dels EUA en favor de l’ocupació marroquina; el 2022, Sánchez va fer el mateix; i el 2024, Macron.

—La situació és la mateixa?
—És la mateixa, malauradament. Han passat cinquanta anys i el Sàhara continua ocupat. El poble continua dividit pel mur i l’ocupació, mentre saquegen i roben les nostres riqueses. L’única cosa que hem guanyat és l’estat saharià, que és una experiència única. En les lluites d’alliberament sempre s’han fet governs a l’exili, però ningú no havia fet un estat a l’exili. Un estat amb separació de poders que disposa de sistema diplomàtic, sanitari i educatiu. Som membres fundadors de la Unió Africana. Ara celebrem la RASD, que hem fet amb les nostres ungles, suor, llàgrimes i sang. Quan Espanya va fugir, no teníem res. No teníem metges, ni professors ni enginyers. No teníem gent formada. Ara volem complir el nostre deure i recuperar el territori que continua ocupat per exercir plenament la nostra sobirania. Tenim el dret internacional del nostre costat.

—El Marroc sembla cada vegada més consolidat en l’escena internacional. Acaba d’organitzar una Copa de l’Àfrica i aviat farà un Mundial.
—Tant és. Ens interessa més saber per què hi ha actors com els Estats Units i França que continuen donant suport al Marroc. Espanya també, però no té tant de poder. Per què ho fa? Què els dóna, el Marroc? Quina força té, realment? Mira, fem-ho senzill. Quins són els arguments del govern espanyol…

—El manual segurament esmenta el control de Ceuta i Melilla, però també de la immigració, el narcotràfic i el gihadisme.
—Anem a pams. Ceuta i Melilla són territori de la Unió Europea. Si es toquen, els europeus són obligats a defensar-los. La immigració, sens dubte, és un tema important. Ara fa més de cinc anys que estem en guerra. Les relacions diplomàtiques entre Algèria i el Marroc són trencades i les fronteres, tancades. Les nostres també, perquè hi ha guerra. Si s’acosta algú per la nostra zona, l’ataquem. D’on vénen els immigrants? No són deu, ni mil, ni dos mil, ni tres mil…

—…
—D’on vénen? De Royal Air Maroc, l’aerolínia estatal, que vola a una quarantena de destinacions a l’Àfrica. És una aerolínia cara, eh! Què significa, això? Que no hi porta passatgers. Carrega droga, fa emblanquiment diners i porta els immigrants. Ho sap tothom i no es denuncia. Per què? No volen fer enfadar el Marroc i perdre els caladors de pesca? No volen fer enfadar el Marroc perquè fa de gendarme del nord de l’Àfrica i no hi deixa passar els integristes? Molt bé. Qui va perpetrar els atemptats de la Rambla i Cambrils el 2017? I els de París i els de Brussel·les? Això passa i ningú no en diu res. I què queda?

—El narcotràfic.
—L’oficina de l’ONU contra el narcotràfic, la UNODC, cada any publica un informe que confirma que el Marroc és el primer productor d’haixix del món. Una droga que en bona part acaba al mercat europeu. Parlem de tràfic de drogues, però en realitat és protecció del narcotràfic i dels grups criminals. Els vincles del món del narcotràfic amb el del terrorisme són innegables. Ningú no vol denunciar res d’això perquè tots en viuen, d’una manera o una altra.

—Ho heu esmentat: d’ençà del 2020 no hi ha alto-el-foc vigent. Quina és la situació al front bèl·lic?
—Estem en guerra, en plena guerra. Cada nit hi ha un comunicat de la nostra agència de premsa, però aquí no se’n parla. El 2022, vaig fer un reportatge sobre la guerra. Vaig ser a 800 metres dels soldats marroquins. Ho teníem tot gravat i el vam oferir a totes les televisions gratuïtament. També a TV3. Però no es va emetre enlloc. No interessa. Hi ha ordres en contra de nosaltres, tot allò que és del Sàhara es tapa. La guerra continua i continuarem lluitant. La guerra no s’acabarà fins que no se’n vagi l’últim soldat marroquí del nostre territori.

—És possible un altre alto-el-foc?
—No. Vam tenir una mala experiència amb l’alto-el-foc del 1991. Vam aturar la guerra en canvi de fer un referèndum perquè els saharians decidissin lliurement entre la independència o la integració al Marroc, que és una opció molt pitjor que l’autonomia. Vam aturar la guerra i, en tots aquests anys, què hi hem guanyat? Res. Són anys perduts durant els quals vam alliberar presoners… i nosaltres encara no hem recuperat els desapareguts. Vam acceptar, fins i tot, d’ampliar el cens del 1974. Hem negociat, però el Marroc no en vol saber res. Han violat l’alto-el-foc i han continuat matant gent als carrers. No tornarem a deixar les armes. Continuarem lluitant passi què passi.

—Es pot guanyar una guerra contra el Marroc?
—La guerra és un mitjà de pressió i la guanyem, ara mateix. Només cal veure com creix el pressupost de l’exèrcit marroquí cada any, però també el deute estranger de l’estat. Els condicionem. Nosaltres ens movem sobre el terreny i ells són allà, asseguts al mur de la vergonya. Sí que tenen drons molt avançats, que vénen d’Israel i de Turquia, però nosaltres no tenim cap més sortida sinó la guerra. Això pot acabar finalment amb un referèndum? És possible. Tanmateix, nosaltres no hi tenim res a perdre. Tenim camps de refugiats, que més hi podem perdre?

—L’horitzó són anys i anys de guerra?
—Són anys de guerra, però si hi ha una solució és el referèndum.

—Que el Marroc no està disposat a fer…
—Què pinta el Marroc? Quina força té el Marroc? Té els tomàquets? No, parlant seriosament. Què té? Haixix? La força no és allà.

—Hi ha una part del Sàhara que és ocupada militarment pel Marroc i, si es fa un referèndum, haurà de comptar el seu aval o suport.
—Segons el pla del 1999, la missió de pau de l’ONU era l’encarregada d’organitzar i de supervisar el referèndum. Els refugiats haurien de tornar dels camps, fer una campanya electoral i votar. És la visió ideal, sota el control de l’ONU, però ja veiem que no es fa. Cal intentar-ho a poc a poc. El referèndum és la sortida, però s’ha de negociar. Ara, els grans poders volen fer veure que la solució és allò que han decidit els Estats Units, que reconeixen la sobirania del Marroc. Però on ens porta? És una solució estable i pacífica? No. No s’ha aconseguit res. La situació és la mateixa que la del 1975.

—Es manté l’ocupació, que beneficia el Marroc.
—El Marroc espolia les nostres riqueses, certament. Però no ha guanyat. La guerra és un procés de desgast constant. Tot allò que ens roba el Marroc, ho ha de gastar després en els 200.000 soldats que té al Sàhara protegint el mur. Això s’ha de mantenir i val molts diners.

—Descartem la negociació bilateral, però…
—…

—Però quin tercer actor pot fer de mitjancer en les negociacions?
—L’ONU com a organisme que representa la comunitat internacional, tots els països que en formen part.

—L’ONU ja va prometre un pla per un referèndum que no s’ha fet. No hi ha cap tercer país –cal descartar-ne els Estats Units, Espanya, França i Algèria per motius evidents– que tingui la confiança del Sàhara i del Marroc?
—Quina garantia tenim d’aquest tercer país? Crec que la Unió Africana ho podria fer bé. Però la realitat és que, si vols que el tema del Sàhara s’arregli bé, la Unió Europea també hi hauria de tenir un paper molt important, perquè forma part de la seva zona d’influència al nord de l’Àfrica. Hi pot tenir un rol molt positiu i aconseguir una solució.

—Els països de la UE han pescat il·legalment als caladors del Sàhara i, com a institució, és fàcilment influenciable. S’han destapat casos d’eurodiputats a sou de Rabat.
—Hi ha corrupció i el Marroc sap qui pot corrompre. Cal que els països del nord, que són una mica més democràtics, agafin la iniciativa. Però amb Espanya i França no s’hi pot pas comptar, perquè són els culpables de l’ocupació del Sàhara. El tema, en el fons, és molt senzill. És un problema de descolonització que s’arregla fàcilment amb un referèndum i punt. Que el poble elegeixi què vol. Però aquests tres ho bloquen tot.

—Quina és la situació als camps?
—Són camps de refugiats, viuen de l’ajut humanitari. La vida al desert és molt complicada, és una de les zones més desèrtiques del món. Però hi tenim el nostre estat, cosa que facilita el repartiment de l’ajut. Així i tot, patim, patim molt. Som en un territori que no és nostre, és algerià. Patim també la pressió dels grans poders, que ens fan xantatge amb l’ajut humanitari. Ara l’han retallat d’un 40%. Ja era escàs i ara encara més. Ho fan perquè acceptem el pla del Marroc sobre el Sàhara. “Si no ho accepteu, us el retallarem més…”, vénen a dir.

—…
—No pressionen sols políticament, també pressionen amb l’ajut humanitari. Ho fan així, però nosaltres confiem molt en el nostre poble. Hi ha una gran unitat nacional i confiança plena en el Polisario. Amb aquesta pressió, que podríem dir que és moral, ens volen fer sortir de l’autodeterminació col·lectiva en favor de l’autodeterminació individual. És a dir, no hi ha sortida, el tema és mort, busqueu-vos la vida. Volen buidar els campaments i fer veure que el Polisario i el Sàhara no existeixen.

—Com vau viure el tomb del govern de Pedro Sánchez sobre el Sàhara?
—No és sols una traïció. Ens van abandonar als marroquins i mauritans. Però, a més, van fer negoci amb la nostra tragèdia. Les mines que hi ha al mur marroquí són fabricades a Saragossa. Allò que va fer Sánchez ja ens ho esperàvem. Espanya no ha fet mai res per ajudar-nos. Normalment, la potència administradora és obligada a complir el deure legal d’acabar el procés de descolonització. Sabem que no han fet res per complir-ho. No han fet res per donar-nos suport, al revés, ajuden el Marroc. Sortir en públic i dir allò que va dir és més una humiliació i un engany als espanyols que no pas a nosaltres. Pensàvem que els espanyols hi reaccionarien amb més força. Ens ha fet veure que Espanya no és allò que pensàvem. Comptem molt amb la solidaritat dels pobles. Que l’elit espanyola deixi passar una cosa així, sense reacció, ens ha dolgut molt.

—Us dol la diferència de tracte amb Palestina?
—És un teatre. Donen suport als palestins, però mantenen l’ambaixador israelià a Madrid i l’espanyol a Tel-Aviv. Ha donat suport a l’estat palestí, d’acord. De què ha servit? Per què dónes suport al dret d’autodeterminació allà i no al costat de casa teva? És una mica contradictori, no? Ens sembla molt bé que es doni suport a Palestina. Cada cosa té una lectura. No dues, no tres. No s’hi val esglaiar-se per les dones de l’Aràbia Saudita o de l’Iran i no dir res de Sultana Khaya, per exemple. Això passa diàriament al Sàhara en mans del Marroc i no es denuncia. Fa molt de mal, però ens tenen acostumats al doble llenguatge, a la hipocresia.

—Figures importants del socialisme, com ara José Bono, Felipe González, Miguel Ángel Moratinos i José Luis Rodríguez Zapatero, fan costat a la tesi de Rabat. Què n’opineu, del lobby marroquí del PSOE?
—S’ha d’investigar. No entenc per què no es fa res. D’on treu els diners Felipe González? Com és que José Bono fa actes cada dos per tres a Fes? I Moratinos? I no sols això, han muntat també una associació de saharians trànsfugues per a contrarestar el Polisario. Van fer el congrés a les Canàries amb Zapatero, Moratinos i Bono. És un lobby pagat pels marroquins. S’ha d’investigar i veure d’on surten els diners, però no es volen treure els draps bruts. Com s’ho va fer, Felipe González, per comprar un palau al Marroc?

—Què n’opineu, del ministre d’Afers Estrangers actual, José Manuel Albares?
—Pitjor, encara més! Aquest senyor, en públic, va dir que Espanya ja no era potència administradora del Sàhara. Van plegats amb Rabat i París. Ara no és una cosa del PSOE, això ja és política d’estat.

—Però els grans viratges públics els han fet governs socialistes…
—Els socialistes et reben, però després fan una altra cosa. El PP, com a mínim, no fa res. Simplement, calla. Allò que han fet els socialistes és molt dur. Jo, com a delegat, m’he entrevistat amb membres de tots els partits: ERC, la CUP, Podem, els Comuns… Fins i tot del PP, però ni un socialista. Ni un. Mira, el novembre passat, el batlle de Tarragona va participar en un acte de la comunitat marroquina que celebrava els cinquanta anys de la recuperació de les províncies del sud, és a dir, de l’ocupació del Sàhara. A Catalunya, on s’entén molt bé què és el nacionalisme i els drets, em va sorprendre que passés això.

—Com és la convivència amb la comunitat marroquina?
—No hi tenim relació. Si ens veiem pel carrer, ens saludem. Això és tot. No hem xocat mai. Ells no vénen els nostres actes i nosaltres no anem als seus. Tenen un consolat a Barcelona, que treballa i fa lobby als partits.

—No teniu cap relació amb el consolat?
—No, ni en tindré.

—Ho deia perquè potser ells estan interessants amb les coses que feu.
—Ah, això segur! Cap dubte que fan les seves coses, però tant me fa.