28.12.2022 - 21:40
Grenlàndia es fon més de pressa que no calculaven els científics. Fins ara, per a l’illa de l’Àrtic es feien servir els models desenvolupats a l’Antàrtida, on les llengües glacials suren sobre l’aigua de la mar, però ara s’ha demostrat que no són prou acurats en un context de grans glaceres verticals.
Investigadors de l’Institut Oden d’Enginyeria i Ciències Computacionals de la Universitat de Texas han desenvolupat un model informàtic dissenyat específicament per a fronts de glaceres verticals, que té en compte la interacció entre el glaç i l’aigua dels fiords i determina la velocitat a què es fon el glaç de Grenlàndia.
El perill de la caiguda de glaç va fer que durant dècades els oceanògrafs es mantinguessin allunyats dels penya-segats irregulars de les glaceres i basessin les simulacions en les plataformes de glaç estables que sostenen l’Antàrtida. Les glaceres són als extrems dels fiords, amb entrades estretes i flanquejades per alts penya-segats. Això fa que puguin caure sense avís trossos de glaç de la mida d’un edifici, que originen tsunamis a petita escala.
Tanmateix, fa quatre anys, Rebecca Jackson, de l’Escola de Ciències Ambientals i Biològiques de Rutgers, a Nova Jersey, va enviar caiacs robòtics plens de sensors oceanogràfics a menys de quatre-cents metres de la glacera LeConte d’Alaska, on fins llavors els investigadors no s’havien atrevit a aproximar-se. Les dades aplegades van revelar una imatge inesperada: la glacera LeConte es fonia molt més de pressa que no predeien els models existents.
La principal plataforma de gel de Grenlàndia es fractura i se’n desprèn una àrea de 113 km2
Arran de la publicació del conjunt de dades, Kirstin Schulz, investigadora associada al Grup de Recerca Computacional en Sistemes de Gel i Oceà (CRIOS) de l’Institut Oden, va unir-se amb An T. Nguyen i Helen Pillar per desenvolupar un model més adequat, que tingués en compte la forta inclinació amb què els fronts glacials de Grenlàndia toquen l’oceà. “Fins ara, els models de fusió frontal de les glaceres s’han basat en resultats de l’Antàrtida, on el sistema és força diferent –va explicar Schulz–. En utilitzar el nostre model en un context oceànic o climàtic, podem tenir una idea molt millor de com es fonen els fronts verticals de les glaceres.”
El model millora els de l’oceà i de la capa de glaç, que és la segona més gruixuda del món, després de l’Antàrtida, i cobreix el 80% de l’illa. De fet, el desglaç de Grenlàndia és un element crucial de qualsevol model climàtic global. Si es fon del tot, com va passar durant el període interglacial Eemian, ara fa uns 125.000 anys, el nivell planetari de la mar pot augmentar aproximadament de 6,1 metres.
A més, la barreja d’aigua dolça freda de les glaceres i l’aigua de la mar més càlida impulsa la circulació oceànica tant a prop de les glaceres com més lluny a l’oceà. Ras i curt: el desglaç té implicacions de gran abast. L’avaluació feta en tres glaceres de l’illa indica que el model de l’estudi funciona correctament i ajuda a determinar la velocitat de fusió i els canvis dels corrents oceànics.
L’augment de la temperatura accelera el desglaç
Sobre això, un estudi publicat enguany revelava un altre factor decisiu en la fusió de les glaceres costaneres de Grenlàndia, que és l’augment de la temperatura de l’aire. Les temperatures càlides de l’aire fan que es produeixi la fusió a la superfície de la capa de glaç i aquest procés representa aproximadament la meitat del gel que perd Grenlàndia cada any. L’altra meitat prové de les glaceres que hi ha a la vora de la capa de glaç que s’enfonsen a la mar.
L’aire càlid fa que la superfície de la capa de glaç es fongui i aquesta aigua de desglaç arribi a l’oceà. Quan passa això, les aigües s’agiten i aquesta turbulència ajuda a augmentar la calor des de les profunditats de l’oceà i a escalfar les aigües que entren en contacte amb el gel. Això, al seu torn, fon les glaceres més ràpidament. Les pèrdues d’aquestes glaceres costaneres, fins ara, s’han atribuït principalment a les càlides aigües oceàniques que toquen el glaç. Però la nova investigació descobreix que l’augment de la temperatura de l’aire també hi té una gran influència.
Les temperatures de l’aire de l’Àrtic augmenten més ràpidament que no la mitjana mundial i els darrers set anys registren els anys més calorosos de la regió d’ençà del 1900, fet que ha alterat la vida a la regió. I, de retruc, el clima arreu del món.
