L’arribada i l’entrada a la Fundació Miró, a Montjuïc, és potser el millor que tenim en equipaments culturals, en particular museus i centres d’art, a la capital i al país. M’hi fa pensar el bon amic MP, atent a l’arquitectura, que s’hi ha fixat més que jo mateixa, que em dedico a la crònica d’exposicions de fa anys i he escrit sobre això des que es va inaugurar el Pompidou parisenc, que va donar el tret de sortida a les noves formes democràtiques d’accedir als centres culturals. Doncs sí, té tota la raó. L’accés als altres museus de la capital fa pena. Conversar la cultura té això, et fa veure-hi a fons.

Ho tens davant dels nassos i et passa desapercebut, fins invisible, com si no fos un mèrit sinó una cosa que ens és deguda, que ho és, però que no cal que valorem. Com l’entrada a la Miró, que està ben pensada i construïda, no com la dels altres centres, inclosos els de gran predicament de masses. Cap altre museu i centre d’art de Barcelona és així d’acollidor i respectuós amb el visitant. Per respecte entenem, el meu amic i jo, la franquesa arquitectònica de la relació oberta i directa amb el públic de la fundació de Sert-Miró (la van idear i dissenyar plegats). Com si res, aconsegueix que hi entrem lleugers, i ens ofereix i proposa que ens hi passegem sense pressa, mirant i rebent la llum de finestres, patis i galeries, pujant al terrat, sortint al jardí d’escultures. Les escales, que n’hi  ha, són lluminoses, obertes al paisatge. Potser hi anem massa capficats en l’“obligació” de veure-hi obres d’art penjades a les parets i col·locades enmig de les sales, però l’edifici mateix et suggereix amb delicadesa més: habitar-lo.

Arribes, i l’ample i horitzontal edifici, igualitari i generós justament per l’horitzontalitat, que per ella mateixa és un horitzó, t’acull ja abans d’entrar-hi. Quan ho fas, el primer que veus és la intensa olivera del pati major central, que ha anat creixent des dels cinquanta anys que va ser plantada en inaugurar-se la Miró aquell any de 1975 de tantes memòries. L’edifici blanc de Sert, com els de la mironiana fundació de Palma i de la Maeght a Sant Pau de Vença, està pensat per acceptar-te amicalment. Obre els braços a la visió de l’art que hi pugui haver en les sales i, també, hi insisteixo, als terrats, a la relació estreta entre l’arquitectura, la natura de la muntanya i la ciutat. L’accés era el gran problema dels museus a primers dels setanta passats, quan el nou sentit de l’oci massiu de la classe mitjana, que començava a viatjar més, va fer evident que els museus havien de canviar la manera d’entrar-hi si volien ser visitats, eliminar la intimidació que per a molts visitants representava llavors el museu. Els arquitectes dels centres de nova planta van haver d’entomar-ho. Sert i Miró n’eren ben conscients molt abans que això. Tots dos pertanyien a la tradició republicana de fer arquitectura i art públic per a totes les classes socials i, sobretot, per a les més allunyades de la cultura canonitzada.

Repassem amb el meu amic les entrades als altres centres barcelonins. El Picasso, un laberint sovint indestriable. El CCCB, que et fa entrar per una rampa que has de baixar per arribar a un vestíbul immens, fosc i deshabitat i, quan has tret l’entrada, pujar una rampa, etc. etc., i a la sortida, el mateix, si és que no et perds amb l’ascensor que et duu a la planta més baixa, que diries que hauria de ser la de sortida i no, és encara més baixa i et fa pujar per altres rampes fins a arribar al vestíbul fosc, etc. El MNAC, una majestat d’entrada i les inevitables escales, fins a, per sort i per decisions de la història, arribar a la sala oval (l’edifici va ser construït per a l’exposició universal del 29 i la sala era necessària per a recepcions i més); adoro la sala oval, conté records dels més estimats per mi, i celebro que en els darrers anys aculli instal·lacions d’artistes contemporanis, ara la de Nora Ancarola, que continua a les sales del romànic, però també és un distribuïdor d’escales, el museu sencer ho és. La Tàpies, recepció estreta, escales avall, escales amunt, i un soterrani fosc. La Virreina, encara més. El Santa Mònica, més rampes i sales enrevessades. Escales també a CaixaForum per accedir a les sales. El MACBA, una entrada escanyolida a un gran i fred vestíbul i a una rampa amunt va, i això que és un museu de nova planta, no com els edificis històrics anteriors. Com si accedir a l’art fos això, passar per llocs foscos i glacials, pujar escales i rampes.

Me’n vaig a la Miró, us animo a anar-hi i assaborir-la. Hi trobareu una exposició d’altura, “Joan Miró als Estats Units”, fins al 22 de febrer, que després anirà a Washington. En aquests temps trumpians de tanta violència també contra la cultura, aquesta ampla i generosa mostra d’un grapat força gran d’artistes, d’aquell país la majoria, tan canonitzats, juntament amb l’obra mironiana, és una ocasió esplèndida d’anar a fons i tornar a considerar l’expressionisme abstracte. Hi he trobat, més que altres vegades, l’expressió del món informe i deformat de la postguerra del 45 i de la guerra freda en aquelles terres esdevingudes a partir d’aleshores potència mundial, que ara vol ser imperial pel camí de la tirania. Un avís.

I més: una exposició que posa al centre les artistes. Que fins no fa gaire eren invisibles en els relats de l’expressionisme abstracte, els llibres d’història i l’educació artística. Anaven a la seva i van continuar treballant, com Maya Deren, Lee Krasner, Louise Bourgeois i tantes altres, avui ja reconegudes, i unes quantes que encara no ho són prou. Quan t’hi fixes, sents una onada profunda. Tan penetrant com la gratitud a la franquesa arquitectònica que t’acull.