10.01.2026 - 21:40
El segrest de Nicolás Maduro en mans dels Estats Units ha recol·locat Veneçuela al bell mig del taulell geopolític. Amb el règim escapçat, Donald Trump ha deixat clar que aspira a explotar-ne el petroli i traure’n profit; però, mentre no passa, ha avisat: “Les autoritats de Veneçuela ens lliuraran entre 30 milions i 50 de barrils de petroli sancionat i d’alta qualitat.”
Veneçuela sembla la gallina dels ous de petroli, tot i que també té mines d’or i més minerals. El país té les principals reserves provades amb més de 300.000 milions de barrils, és a dir, al voltant d’un 17% de les reserves mundials. A primera vista, aquesta mena de dades fan volar la imaginació d’un negoci suculent.
Ara, les plomes de la gallina llueixen menys que no aparenten. El cru de Veneçuela, que prové en bona part de la faixa de l’Orinoco, és viscós, extra-pesat i molt àcid a causa de l’excés de sofre. Això n’encareix el processament i el transport. Aquesta mena de cru cal dessulfurar-lo –amb grans implicacions tècniques i ambientals– i també diluir-lo per a transportar-lo i refinar-lo.
El cru veneçolà és menys atractiu que les versions “dolces i lleugeres” dels EUA i de l’Aràbia Saudita. Ara, una volta adequadament refinat, és especialment útil per a fer fuel-oil, asfalt, betum i cocs de petroli. És molt poc eficient –calen processos molt avançats de refinació– per a benzines lleugeres i dièsel d’alta qualitat.
Totes aquestes implicacions fan que el barril veneçolà es vengui per sota del preu establert pel mercat, amb descomptes que ronden 25 dòlars. Per tant, calen preus alts perquè el negoci sigui rendible. Irònicament, el 2023, Trump, abans de tornar a la Casa Blanca, va deixar clar què en pensava del petroli veneçolà.
“Ara comprem el petroli a Veneçuela i fem molt ric un dictador. Us ho podeu creure? Ningú no pot. El seu petroli és una porqueria. El pitjor que pots aconseguir, és com quitrà, i per a refinar-lo necessites plantes especials”, va dir.
Trump on Venezuelan Oil
2023: Their oil is garbage… the worst you can get. It’s like tar.
2026: Venezuelan oil.. a very good oil—great oil. It’s fantastic for certain things like asphalt roads. pic.twitter.com/PVKZAnoSg0
— Acyn (@Acyn) January 9, 2026
Cal dir que les “plantes especials” que esmentava Trump existeixen i, en bona part, són als Estats Units, concretament al golf de Mèxic. Van ser creades fa un munt de dècades quan els EUA es bastien, sobretot, de cru mexicà i sud-americà.
Un negoci o una inversió de centenars de milers de milions?
Trump es va reunir divendres amb alguns dels principals rostres del negoci petrolier a la Casa Blanca. La idea era d’exposar-los el seu pla per a Veneçuela, però la trobada va ser més aviat una coacció pública perquè invertissin 100.000 milions de dòlars en el sector petrolier veneçolà. Una indústria que a final dels anys noranta produïa més de tres milions de barrils diaris i que ara amb prou feines n’arriba a 900.000, és a dir, menys d’un 1% a escala mundial.
La indústria, controlada per l’empresa pública PDVSA –esquitxada per tota mena de casos de corrupció–, acumula dècades de manca d’inversió, una infrastructura que ha quedat obsoleta, pèrdua de capital humà i els danys de les sancions nord-americanes (cosa que ha convertit la Xina en el gran comprador del cru). La consultora Rystad Energy ha estimat que calen 15 anys i 183.000 milions de dòlars perquè el sector recuperi les xifres de producció de final dels anys noranta.
Els alts directius de les petrolieres, en la reunió de divendres a la Casa Blanca, van ser escèptics sobre l’entrada a Veneçuela i la inversió immediata. Només Chevron, l’única nord-americana amb presència al país, i Repsol van dir, amb matisos, que volien fer créixer llurs produccions. Un parer molt diferent del de Darren Woods, executiu en cap d’ExxonMobil.
“Si s’observen els marcs comercials i les estructures vigents a Veneçuela, no és un país on es pugui invertir. Cal fer canvis profunds en aquests marcs i en el sistema legal. Hi ha d’haver proteccions duradores per a la inversió i una reforma de les lleis d’hidrocarburs”, va dir.
Exxon CEO: If you look at the commercial constructs, frameworks in place in Venezuela today, it's uninvestable. Significant changes have to be made to these frameworks, the legal system. There has to be durable investment protections and change to the hydrocarbon laws. pic.twitter.com/vpdH6ftfzm
— Acyn (@Acyn) January 9, 2026
En la memòria de la companyia nord-americana encara couen dues dates. El 1976, quan el govern de Carlos Andrés Pérez va nacionalitzar la indústria del petroli, i el 2007, quan el president Hugo Chávez va expropiar-ne els darrers actius a la faixa de l’Orinoco. Tampoc no obliden els impagaments de les indemnitzacions.
Un mercat molt més competitiu
Més enllà de la inversió multimilionària per a reflotar i modernitzar la indústria, cal tenir en compte que el mercat del petroli és més competitiu que no pas al tombant de segle. Hi ha una dinàmica de preus a la baixa –molt poc atractiva a causa del producte que pot oferir Veneçuela– perquè l’oferta supera la demanda.
La revolució del shale oil –el petroli de pissarra, en anglès– ha transformat els Estats Units de gran importador a màxim productor mundial –més de 13 milions de barrils diaris–, per davant de l’Aràbia Saudita i Rússia. L’explotació dels pous de petroli amb el polèmic fracking i la perforació horitzontal ha canviat completament el sector i ha limitat el poder del càrtel de l’OPEP.
Així mateix, apareixen nous productors, com ara la Guaiana i el Surinam, que encara fan més el mercat exigent i competitiu (cal sumar-hi també la represa amb força del Brasil). En aquest context de baixes despeses, hi ha qui posa en dubte que totes les reserves de Veneçuela –els més de 300.000 milions de barrils– puguin ser explotables. Rystad Energy rebaixa la xifra a un terç.
