Mira’m sempre com Albert Villaró es mira el Cadí

“El Cadí és una muntanya pensada –qui pensa les muntanyes?– sobretot per ser contemplada des de la distància. Això no passa (o no passa amb la mateixa intensitat) en uns altres massissos, que necessiten ser trepitjats, escalats, que són viscuts per la presència, no tant per l’observació. Naturalment, molta gent puja al Cadí: és una serra llarga, complexa i diversa, amb moltes rutes, excursions i escalades possibles. És una atracció poderosa per a caminaires, excursionistes, corredors, alpinistes, ciclistes, esquiadors i tots aquells que s’hi aproximen per fer muntanya en estat pur. Però el Cadí també és un teló, és escenografia. Hom diria que és un decorat, un diorama. Des de Llívia fins a la Guàrdia d’Ares, des dels cims del Pirineu axial andorrà, des d’un pis orientat a migdia a l’eixample de la Seu, des dels grans miradors baridans, des de tot arreu on es veu el Cadí és territori Cadí. Encara que sigui lluny, que la presència sigui tangencial, fragmentària, intuïda, el Cadí sempre hi és: té una influència magnètica que ho domina tot.”

Rellegeixo el començament del llibre de l’amic Albert Villaró, titulat justament i feliç Cadí [Una biografia], editat per Símbol Editors a la col·lecció Fontalba dedicada al poeta Àlex Susanna, precisament als afores de l’eixample de la Seu d’Urgell, anant cap a Castellciutat, prop de l’escalfor de la llar de foc. Si mirés enfora, entre les teulades de les cases veïnes, entre alguns arbres, el veuria, l’observaria. No em cal. Em reconforta saber que sé que hi és i amb això en tinc prou aquests dies d’hivern. “No és només una muntanya, és un país, un estat d’ànim. I no ens cansa. Quantes vegades, al llarg de l’any, no cridem: ‘corre, corre, mira el Cadí’ quan ens ofereix uns reflexos de capvespre, o un barret de núvols, o una llum especial a primera hora del matí o durant les tardes interminables d’estiu.” Som a l’hivern. De fet, hi hem pujat aquests dies de festes, després del dinar de Sant Esteve –festa grossa a la família, per raó de ser un nom assenyalat en la genealogia passada i present– i uns Reis que anuncien que portaran, d’Orient, no pas clima benigne i assolellat, sinó el fred i la neu. De moment, després d’una bona tempesta, la boira ha fet seva la Seu: “Al Cadí les boires apareixen després d’un episodi de pluges, s’estenen pels fons de les valls. No són d’aquelles bromes atapeïdes, immòbils, eternes, de la terra plana. Són, en canvi, boires de muntanya alegres i actives. Ara hi són, ara no hi són, ara s’enfilen per un barranc. Es fan i es desfan, fins que quan s’aixeca el sol desapareixen.”

Un poble que desafia el caràcter de muntanya

Per escampar-la –la boira–, pugem cap a Estamariu, que Albert Villaró i Montse Ferrer han convertit en el centre de gravetat permanent de la seva vida i des d’on han vist totes les gradacions del Cadí. L’Instagram d’ella sovint és un balcó de nostàlgia quan som lluny, que ens saluda amb un bon dia d’envejada contemplació muntanyosa. Generosos com són, no en tenen prou de donar a conèixer l’espectacle diari, acompanyats de la Neula, la Til·la i el Lalo, dels ases, les gallines i més animals familiars, sinó que han convertit la Borda del Camader en un espai obert a l’hospitalitat. Sempre hi ha lloc, a la seva taula, per a compartir el pa o el pollastre rostit, la conversa, la rialla i, sobretot, la vista del Cadí. La barreja entre amics que tenen com a nexe comú l’Albert i la Montse és la clau. Escriptors, editors, músics, gent del món audiovisual, persones vinculades a les teràpies naturals, científics, empresaris, ningú hi és estrany i ningú és més que ningú.

A la borda es mata directament aquella distància amb el proïsme que es pot confondre amb la mala educació, però és una mena de timidesa defensiva, del tot innòcua i que allà dalt en diuen orqueria. Només cal revisar l’entrada titulada “Caràcter”, del llibre, per veure que existeix una classificació de la gent de muntanya, el caràcter de la qual els fa anar a la seva, amb una malfiança congènita sobre qualsevol forma d’autoritat i jerarquia, i que es divideix entre orcs, fers i furros, “en ordre creixent d’intensitat i desmenjament.” Dèiem que d’Estamariu estant es trenca aquesta tendència a la vida interior, no sols per la gentilesa de l’Albert i la Montse d’acollir tots els qui hi pugem, sinó també per l’exemple comunitari que aquest poblet de l’Alt Urgell, amb 135 habitants censats segons les darreres xifres disponibles, ofereix al país. De l’impuls de la vida social i cultural del municipi per mitjà, posem per cas, d’iniciatives com el Festimariu, impulsat per la Fundació Planes Corts, creada per l’enyorat Joan Planes, en pot donar testimoni una anècdota petita i deliciosa, que també recull el llibre i es repeteix enguany: “Sis de gener. Dia de Reis. Ha plogut una mica durant la nit. Ahir vam fer una petita cavalcada pel poble: un esforç col·lectiu notable només per als dos nens petits que hi ha. Els més grans han fet de reis i de patges, i en acabat hem fet un gran sopar –amb una mena de competició sense premi de truitades, com és habitual. Diuen que l’any vinent ja no quedarà cap víctima propiciatòria d’aquest complot, però diria que es farà igual (el sopar, si més no).”

Una vida a tocar del Cadí

El Cadí ha acompanyat l’Albert, de fet, d’abans de néixer i tot. El seu pare, nascut a la Coromina, a tocar de Cardona i aprenent de pastisser, va fer la guerra i la retirada. El gener del 1939, pujant per la carretera de Lleida, tot just després d’haver deixat a la dreta el castell de Ciutat, al lloc on es veu tota la plana de l’Urgellet, amb la Seu i el Cadí de fons, va decidir que un cop s’acabés aquell malson hi tornaria per instal·lar-s’hi i així va ser. De fet, per Nadal d’aquell any desgraciat obria una pastisseria al número 30 del carrer Major de la Seu d’Urgell. El nom de l’establiment, és clar, era Cadí. Nascut el 1964, va treballar a l’obrador familiar compaginant-ho amb els estudis d’història. El Cadí li ha fet companyia i amb els anys n’ha anat coneixent camins, secrets, històries, cases i topònims. L’ha estimat des de la distància, d’ençà de fa anys des de sota l’església romànica de Sant Vicenç d’Estamariu, que potser comparteix un tros del seu cor amb la muntanya pirinenca. I amb la Montse i la Clara, evidentment.

El poeta Jacint Verdaguer, que va trescar amb sotana, motxilla i paraigua de pastor per aquestes terres, va escriure al Canigó:

És el Cadí la serralada enorme
ciclòpic mur en forma de muntanya
que serva el terraplè de la Cerdanya
per on lo Segre va enfondint son llit.
Resclosa fóra un temps d’estany tan amplíssim,
a on, en llur fogosa jovenesa,
aqueixos cims miraven la bellesa
de son alt front avui esblanqueït.

Estic d’acord amb l’Albert que poc es pot afegir al “port segur, el literat que millor s’ha acostat a la terra, sense por ni idealitzacions”. De fet, no és ben bé cert, perquè la biografia del Cadí en forma de diccionari que ara tanco, perquè he d’afegir un tronc al foc si no vull que s’apagui, hi ha condensada molta saviesa sobre la muntanya, però sobretot d’aquella humanitat benèvolament observada que s’estén sota la seva ombra. Només podria dir allò que voldria que algú em mirés sempre com l’Albert es mira el Cadí. I, si pot ser, poder-lo contemplar i enyorar-lo de lluny. El Cadí, sempre el Cadí.