31.08.2025 - 21:40
|
Actualització: 01.09.2025 - 07:41
Mon pare era un home de poques paraules. Potser em va donar un sol consell en sa vida, però va ser decisiu. La meua família tenia el cafè del poble, Ca Montes –parle dels anys seixanta i setanta del segle passat, quan els cafès no eren comerços, sinó autèntics centres socials, pilars diaris de la comunitat. En aquell temps els xiquets treballàvem amb normalitat de ben menuts. El meu germà Joan i jo, abans de dormir, agranàvem el bar i alçàvem les taules mentre ell netejava la seua estimada cafetera italiana. Un dia va decidir que ja era l’hora que jo em posàs també a servir i em va fer anar a la sala gran del cafè, darrere el taulell. Simplement, em va dir: “Mira els hòmens!” Aquest va ser el seu consell.
En aquell temps –per sort, en això hem canviat– al cafè no hi entraven mai les dones, era un espai exclusiu dels homes. I per tant quan ell em reclamava amb aquella subtilesa pre-fabriana que miràs “els hòmens”, en realitat em reclamava que miràs la gent. Que estigués atent a observar-los. Que no apartàs mai la mirada d’ells. Que mantingués la tensió de pensar, d’estar pensant, sempre en ells. El meu pas per l’hoteleria va ser més que fugisser –quan vaig fer catorze anys vaig decidir que preferia fer d’obrer i alçar parets–, però aquell consell de mon pare m’ha acompanyat tota la vida. De fet, crec que pràcticament no he fet res més que això: mirar la gent. I potser per aquesta peripècia personal, aquest mes d’agost he viscut amb una enorme preocupació i un gran desconhort el creixement –que a mi em sembla evident– de la despreocupació generalitzada per l’humanisme, per la humanitat, pels altres.
Hi ha hagut dies que m’ha costat fins i tot seguir l’actualitat quan m’obligava a escoltar o llegir gent que, sense gens de pudor ni gens de vergonya, proclamava o escrivia la necessitat de matar aquests o aquells, sense ni distingir entre persones, posant-les totes en el mateix sac, simplement perquè són d’aquest col·lectiu o d’aquell. Gent que afirmava i afirma, sense remordiment, que la solució del tema que els preocupa –hauria de dir que els irrita– és l’aniquilació completa d’aquest país o d’aquell, la persecució a mort d’aquesta gent o d’aquella altra, la destrucció exagerada i fora de dimensió, la conversió de qualsevol ciutat en un cementeri, en una simple suma d’enderrocs i cadàvers. I aleshores no podia deixar de preguntar-me com és que hem arribat ací, com són capaços –com sou capaços– de no mirar la gent que hi ha darrere el problema polític, la gent que viu el seu dia a dia igual que ho fem nosaltres.
Aquests darrers anys el nostre món –i, per desgràcia, molt clarament el nostre país– s’ha tornat cada volta més inhòspit. Gent raonable, amb qui podies parlar fins i tot partint de la discrepància ideològica més gran, assumeix ara, en canvi, que tal o tal persona, o tal col·lectiu sencer, és l’enemic encarnat i que cal eliminar. No pas discutir-hi, no pas combatre-hi, no pas derrotar-lo, que tot això és legítim. No: anihilar-lo, fer-lo desaparèixer de la terra, del nostre planeta. Cosa que és particularment greu a casa nostra, on hem passat de batallar il·lusionats per construir un món millor, mal que fos momentàniament reduït a les nostres noves fronteres, a desembocar en l’agror més intensa, en una erupció volcànica d’odi sense fre. I en la desimboltura, i la normalització, del mal.
Hi ha qui ens vol confondre, ho sé. Com és evident que hi ha qui trau profit personal i tot del fet de fer-nos passar de lliurar batalles polítiques honorables com la de la independència respecte d’Espanya i França, a practicar l’exercici barroer i desvergonyit de l’odi, embolcallat propagandísticament en la frustració de no haver guanyat, de no haver guanyat encara. Però saber-ho, saber això, no m’estalvia l’amargor.
Ja fa temps que estem així, la cosa no és cap novetat, però aquest agost he observat de quina manera aquesta transformació horrible que s’ha operat dins el nostre poble prenia cos amb l’excusa de tot això que passa a Gaza o a Ucraïna. Dues guerres convertides per a aquesta gent en pura delegació de les nostres batalles internes, en excusa per a proclamar la seua fe en l’autoritarisme i el cesarisme, la creença en la duresa portada fins a la inhumanitat, en la manca absoluta de sentiments.
I veure com alguns, que pensen que les seues idees polítiques són la millor solució, celebren l’anihilació completa d’un territori, la conversió de la nit en una loteria mortal, la destrucció pam a pam i cruelment planificada d’un país o fins i tot l’execució de la població fent ús de la fam, a mi em resulta intolerable. Insuportable. Perquè quan arribem a aquest punt jo ja no parle de política sinó d’humanitat. I pregunte en veu alta com pot ser que algú no senta ni la més mínima pietat. Com pot ser que algú no es commoga ni un segon amb tant de sofriment? Com pot ser que algú tanque el seu cor a l’emoció?
Segurament som a l’albada d’una gran tragèdia col·lectiva. És ben probable, com més va més convençut n’estic, que ja som de ple en la Tercera Guerra Mundial i que, simplement, com va passar en la segona, no sabem titular-ho –tan sols un diari danès de província va dir que havia començat la Segona Guerra Mundial el dia que Hitler envaí Polònia. És possible, per tant, que el somni que el món i la política són alguna cosa més que l’exercici impúdic i sense regles de la força bruta, del “dret” de matar, ja s’haja acabat.
Però, fins i tot si és així –que no ho sé–, estic molt segur que no hauríem d’oblidar les lliçons que vam aprendre de tot allò que passà als anys trenta i quaranta del segle passat, quan uns quants boigs com els que avui veiem proliferar cada vegada en més països dugueren col·lectivament tota la raça humana al límit de l’horror.
Quan va acabar aquella guerra es van alçar veus nobles i profundes –de dretes i d’esquerres, d’homes i de dones, d’Europa i de l’Àfrica, l’Àsia o Amèrica, blanques, grogues o negres, musulmanes, cristianes, jueves o atees– que van mirar arrere, espantades per allò que havíem fet, i van saber extraure’n les lliçons. Que ens van recordar que, siga com siga, l’antagonisme legítim que els uns sostenim contra els altres no hauria de traspassar mai aquell instant en què deixem de ser humans, en què deixem de mirar les persones i ens convertim en pures bèsties; convençuts –com ho estàvem quan érem rèptils, al principi de l’evolució– que sols la sang i la mort poden assegurar un futur i que, per tant, no s’ha de tenir mai clemència ni empatia, ni posar-se en la pell de l’altre.
Una d’aquestes grans veus que admire, Hannah Arendt –dona, filòsofa, periodista, alemanya, jueva…–, ho va saber formular amb una de les intuïcions més penetrants del segle XX, quan va identificar “la banalització del mal” com a causa de tot plegat. Al mal radical, afirmava ella, no li calen ments perverses per a operar i créixer; en té prou amb la mediocritat moral, amb la incapacitat de pensar per un mateix, amb la substitució del seny pel conformisme i amb el fet que la gent normal es deixe portar per l’espiral d’irracionalitat que tots els führers –dels municipals als planetaris– ens proposen com a guia d’acció. I em fa l’efecte que avui veiem precisament això: no solament assistim a una explosió de maldat, sinó a una implosió del sentit moral, a una renúncia col·lectiva. Renúncia contra la qual hem de lluitar amb dents i ungles, per distingir i trobar la frontera entre el que es pot fer i és legítim i el que, purament i simplement, no es pot fer de cap de les maneres. No sense pagar el preu altíssim de deixar de ser col·lectivament tot allò que en el seu moment ens va convertir en humans.
PS1. Amb aquest article editorial reprenc la normalitat després del parèntesi de l’agost, però no pas la normalitat de l’escriptura, car ahir vaig publicar aquesta anàlisi que ha suscitat moltes discussions: El setembre comença amb l’amenaça del col·lapse del sistema polític dels estats francès i espanyol.
PS2. Parlant de guerres i de mirar les persones, Assumpció Maresma ens explica avui el cas de la Daryna, una xicota de Kíiv que ha pogut viure unes nits sense témer les bombes i els drons de Putin: “Si la bomba cau aquesta nit i em mata…”.
PS3. Els alumnes de la Catalunya Nord són avui els primers de tornar a escola, en un curs que al Principat i a les Illes serà marcat per la prohibició dels mòbils. En parlem en aquest article i en aquest altre.
PS4. Demà, 2 de setembre, a les 19.00 a la llibreria Ona de Barcelona, es farà una altra presentació del llibre Tres dies d’agost, del cap de redacció de VilaWeb Josep Nualart Casulleras. L’acte consistirà en una conversa entre l’autor i el periodista Xavier Grasset. El llibre ha encapçalat la llista dels més venuts aquest mes d’agost i aquesta presentació obre una ronda d’actes (a Amer, Ontinyent, Tàrrega…) per a presentar bé aquest llibre, bé Els morts de Mazón d’Esperança Camps, els dos primers de la col·lecció de llibres de VilaWeb. Aquest semestre publicarem dos títols nous i ja treballem en els quatre que us oferirem l’any vinent. Us recordem que els llibres de VilaWeb els podeu adquirir en les llibreries i també a la Botiga de VilaWeb, però que per nosaltres és molt important que, si podeu, us feu subscriptors de la col·lecció, per garantir així la solidesa d’aquesta nova iniciativa del diari.
