Miquel Pueyo: “Em vaig presentar per trencar quaranta anys de govern del PSC, però no hem acabat”

Miquel Pueyo (Lleida, 1957) va guanyar les eleccions municipals del 2019 per tan sols 81 vots. Va imposar-se a Fèlix Larrosa (PSC) i, d’aquesta manera, va trencar amb quaranta anys de govern socialista a la capital del Segrià. Per culminar el canvi, va necessitar fer coalició amb Junts i el Comú per a tenir la majoria, una entesa que ha fructificat en uns quants projectes importants per a la ciutat. Tanmateix, l’entesa no ha estat completa i el govern ha acabat el mandat en minoria després d’haver expulsat el Comú. Pueyo té com a objectiu tornar a guanyar les eleccions, i si ho aconsegueix, tornar a trenar una entesa que superi el PSC, que en el passat ja va aliar-se amb PP i Ciutadans.

—El 2019 vau tornar a la primera línia política i us vau presentar a les eleccions perquè, segons que vau reconèixer, us ho van demanar Marta Rovira, Oriol Junqueras i Lluís Salvadó. Ara què mou Miquel Pueyo a presentar-se a unes altres eleccions?
—Mantenir oberta la porta del canvi honest i evitar que aquests quatre anys es puguin considerar una anècdota dins la història de la Paeria. Per tant, garantir que aquest canvi honest continua. A partir d’aquí, hi ha altres persones més joves, tan competents com jo mateix o més, que poden venir darrere. Aquesta és la meva missió.

—Això vol dir que serà la vostra darrera legislatura?
—Sí. Jo sempre he intentat de no actuar com un polític professional. En dues ocasions anteriors he assumit responsabilitats polítiques, però el límit sempre han estat vuit anys. Perquè la meva professió, la meva vocació, és la docència universitària i, per una banda, he volgut garantir que podia tornar a la feina i, per una altra banda, també crec que és bo per a la salut democràtica que hi hagi una renovació freqüent en els càrrecs.

—Ja heu dit que opteu per reeditar aquest pacte amb Junts i el Comú. Per què?
—Això ho veurem el 28, però crec que qui pot tenir més dificultats per a trobar companys de projecte és el PSC. Pràcticament, només es podrà refiar del PP o de tot el que tingui a la seva dreta. Jo aposto per l’esperit del pacte de Sant Joan, que vol dir un acord amb aquelles forces partidàries de la República catalana que defensin almenys el dret d’autodeterminació i que s’inspirin en els valors republicans. Per tant, amb la tessitura actual, això queda limitat a Junts, el Comú i la CUP.

—Per tant, per deixar-ho clar, el PSC és una línia vermella.
—Jo no parlo mai de línies vermelles, però és evident que jo em vaig presentar per trencar una seqüència de quaranta anys del govern del PSC; crec que allò que volíem canviar, hem començat a canviar-ho, però no hem acabat. Aquest segon mandat ens permetrà de tancar moltes carpetes. El model del PSC és un model que mira cap al passat, el nostre és un model que mira cap al futur i, per tant, crec que és molt difícil. Pots arribar a acords en afers puntuals, però no per a constituir un govern. Jo crec que això seria una contradicció i, fins i tot, crec que els ciutadans ho entendrien com un tema de pura ambició.

—Com valoreu la sintonia amb Toni Postius? Heu estat socis de govern però, alhora, és la tercera força i aspira a disputar-vos la victòria de les eleccions.
—Hem conviscut en un govern en moments molt difícils i en moments més planers. Jo no tinc cap recriminació a fer a Toni Postius des del punt de vista de la lleialtat. El govern, especialment d’ençà que el Comú va marxar, no ha tingut cap crisi significativa i, per tant, és lògic i és legítim que Toni Postius aspiri a més, de la mateixa manera que jo també aspiro a més, a tenir més bons resultats i a continuar essent la força més votada.

—Ara que parleu del Comú. Us veieu amb capacitat de teixir-hi aliances, després d’haver-lo fet fora del govern? És innegable que va causar tensions i que les ferides són obertes.
—En el cas del Comú, s’ha de dir també que ha canviat el seu lideratge…

—Però Sergi Talamonte, a qui vau fer fora, és el número dos.
—Sí, és cert, però Laura Vergés, la cap de llista, és una persona que conec bé, perquè hem treballat junts a la universitat durant anys i em sembla una persona més flexible que Sergi Talamonte en determinades qüestions. Jo crec que el Comú, en tot cas, es pot veure amb el dilema de tornar la batllia a Fèlix Larrosa o reeditar un acord progressista.

—I vau tenir dilemes a l’hora de decidir si havíeu de destituir Toni Postius arran del cas de Sergio González?
—No, jo vaig sospesar la responsabilitat de cadascú en aquell àmbit. Jo crec que vaig ser sever, perquè Sergio González havia fet coses que no eren gaire diferents de les que són habituals en molts ajuntaments, però vaig tenir molt clar que, si era un govern pel canvi honest, no es podia permetre ni la menor ombra. I en aquest cas, les responsabilitats quedaven inscrites a l’àmbit del Sergio i no hi vaig tenir cap dubte.

—Després d’haver guanyat les eleccions del 2019, vau dir que les polítiques urbanístiques i econòmiques en matèria de serveis socials que aplicava el PSC els darrers anys de mandat eren clarament neoliberals. Les heu revertides totes?
—Només parcialment, entre més raons, perquè d’aquests quatre anys n’hi ha hagut dos d’excepcionalitat que han estat els anys de la pandèmia a Lleida, Barcelona i a Nova York. I això ens ha obligat a vetllar sobretot pel manteniment de determinats sectors econòmics i per la defensa de la salut i la vida de les persones. Però jo crec que hi ha dos projectes que hem aconseguit treure del calaix. Un és el Pla de l’Estació, com una alternativa de superfícies petites i mitjanes, amb habitatge, relligada a l’eix comercial de la ciutat. I hem avançat molt també amb el sòl industrial amb el polígon de Torreblanca-Quatre Pilans. El mes de juliol es farà l’aprovació del pla director per part de la Generalitat i ja hem començat a rebre visites d’empreses interessades. El terme neoliberal el vaig fer servir pensant sobretot en el projecte, en el model de Torres Salses i també perquè no havia vist sensibilitat, per exemple, en el tema de l’habitatge social o en aquelles persones que a l’estiu passen per Lleida a la recerca de feina. He trobat una falta de sensibilitat notòria en el PSC.

—Per què no defenseu el projecte de Torre Salses però sí el Pla de l’Estació?
—El Pla de l’Estació, amb el cobriment de les vies, permet de relligar un barri, que és el barri de Pardinyes, amb el centre de la ciutat. El fet que hi hagi habitatge, el fet que hi hagi petites i mitjanes superfícies enllaçats a l’eix comercial permet que si una franquícia x vol un espai més gran, pugui fer-ho al Pla de l’Estació, però no se’n vagi fora de la ciutat. En canvi, el model Torres Salses és el model que en aquests moments als Estats Units, a França i, fins i tot, en alguna ciutat catalana, va en declivi. És el model que implica sortir de la ciutat, és el model que implica passar-te el dissabte o el cap de setmana menjant una hamburguesa, comprant camises i fent altres activitats. És legítim, però creiem que contribuiria a desertitzar el centre comercial de la ciutat, com ja s’ha pogut veure en altres ciutats.

—El cas del projecte Torres Salses, més enllà de la part política urbanística, té una part judicial. L’empresa que ha projectat aquest centre d’oci us acusa, juntament amb Toni Postius, d’haver-ne impedit l’execució. Preveieu que us puguin inhabilitar?
—És una querella molt seriosa. La prevaricació forma part del codi penal, per tant, aquí ja no parlem d’inhabilitació ni de multes, sinó de presó. És evident que aquesta querella és pensada per tres raons. Una, perquè quan debatem qualsevol tema que tingui a veure amb Torres Salses, Antoni Postius i jo hem de sortir, i per tant això altera el joc de minories i majories. És evident que aquesta querella també és pensada per espantar les persones i les famílies. I és evident que aquesta querella també es planteja amb la voluntat d’assolir per la via judicial allò que no es va assolir per la via electoral.

—Creieu que s’acabaria de completar aquest projecte si el PSC retorna a la batllia?
—Jo crec que el Partit Socialista a Lleida és una part molt important, molt bel·ligerant i molt propera al projecte de Torres Salses.

—Quant a la promesa de revertir privatitzacions, n’hi ha algunes que no heu assolit, que és el servei de la neteja. I molts veïns es queixen que no funciona. Per què no s’ha revertit?
—Especialment després de la pandèmia, a Lleida i en altres ciutats com Girona o Barcelona, hi ha una percepció que en part és real, que la neteja de la ciutat no és al nivell desitjable. En el cas de Lleida, hi ha molts factors, però en part té a veure amb l’incivisme. Nosaltres hem hagut de posar multes, hem hagut d’intervenir, però és evident que la principal responsabilitat l’atribueixo al fet que el contracte amb l’empresa que gestiona la recollida d’escombraries i la neteja es va prorrogar l’any 2018. Això significa que ens hem quedat amb un contracte petit, perquè la ciutat s’ha fet més gran, perquè la ciutat ha començat a implementar el porta a porta i perquè la tecnologia no és la idònia. Em comprometo públicament que en el primer plenari ordinari del mandat vinent, si sóc alcalde, portarem els plecs per a la licitació del nou contracte de neteja. L’empresa ens ha demanat una pròrroga de dos anys i jo ja dic públicament que aquesta pròrroga de dos anys no li serà concedida.

—Tampoc no s’ha revertit la privatització del servei de busos.
—No, no s’ha fet perquè el contracte vigent s’acaba l’any 2024. Sobre el servei de busos, hem adquirit nosaltres directament cinc busos, que són dos híbrids i tres elèctrics, i estem interessats a analitzar més bé quina és la millor fórmula per a la prestació d’aquest servei. Però no tenim un compromís ferm per un model o per un altre. Ho analitzarem els mesos vinents després de les eleccions.

—És a dir, que potser no serà 100% públic i s’optarà per un sistema publico-privat?
—Podria ser. Haurem de posar sobre la taula l’experiència que tenim, els informes que tenim i, segons això, decidirem. Sí que vam remunicipalitzar la gestió de la zona blava, el servei de grues i el dipòsit de vehicles perquè ens vam adonar que érem capaços de gestionar-ho bé i de tenir uns beneficis que anaven per a l’Ajuntament i, per tant, per a la ciutadania.

—Per què s’ha violentat tant la construcció de l’alberg de Pardinyes?
—S’ha violentat perquè l’any 2005 el Partit Socialista va tancar l’alberg de Lleida. Es va limitar a dir que a Lleida no hi havia temporers, que no hi havia persones sense llar i a despertar-los a les set del matí a cops de mànega perquè dormien al centre històric. Nosaltres ja vam dir que era vergonyós. Vam aconseguir un ajut de quatre milions i mig d’euros de la Generalitat i la diputació per a construir un equipament comunitari per a múltiples usos que tindria fins a 120 places. Nosaltres, de moment, el topem en 70 places i estem pendents de gestionar un altre espai, que és l’antic convent de les Josefines, on gestionaríem el sensellarisme. És a dir, mantindríem separada la gestió de les persones que arriben durant l’estiu de la de les persones sense llar que requereixen un altre tipus de polítiques. Aquest tema s’ha violentat perquè els partits de la dreta són partits clarament aporofòbics i racistes. Em sorprèn la posició molt ambigua i finalment contrària del PSC, almenys el Partit Socialista a Lleida. En temes de sensibilitat social o, fins i tot, en temes relacionats amb la seguretat, el grup municipal socialista a la Paeria el veig molt més alineat a la dreta que no li pertocaria.

—Us ha afectat personalment?
—No únicament a mi. Hi ha hagut episodis d’assetjament adreçats a regidors, al regidor Sergi Talamonte, del Comú, i la seva família. En el meu cas, he rebut una violència potser més simbòlica que no física, però m’he trobat impedit de sortir d’un lloc on havíem fet una reunió amb un vehicle perquè hi havia un grup de gent sacsejant el vehicle, evidentment, amb la intenció d’obrir-ne les portes. He sofert amenaces per diversos canals. No sé si això ho he de dir o no: tinc dues filles que vam adoptar fa vuit anys i fins fa pocs mesos el procés no s’havia completat. I vaig rebre unes quantes amenaces referides al procés d’adopció de les meves filles.

—Què és el millor i el pitjor que ha fet el vostre govern?
—Jo crec que una de les millors coses que ha fet, perquè és la base per a fer-ne d’altres, és reduir el deute del pressupost del 107% al 73%. I sense haver reduït la inversió en matèria de serveis socials i educació. A partir d’aquesta reducció, comences a tenir musculatura econòmica per a demanar crèdits i anar als fons europeus o per a fer altres coses.

—I el pitjor?
—La política municipal és extremadament propera, molt més que quan ets diputat o conseller, i és extremadament dura perquè és feta de moltes exigències, a vegades exigències antagòniques. I alguna vegada pot haver faltat més capacitat a l’hora d’explicar la ruta d’alguns projectes que gestionàvem. Potser alguns electors que ens van votar l’any 2019 poden dir que hauríem d’haver fet més canvis o els hauríem d’haver fet més de pressa, i crec que sobre això hem de fer autocrítica i garantir que n’hem après, que hem actuat amb tota la lleialtat possible i que continuarem fent-ho, segurament, amb un nivell d’eficàcia i de competència més alt.

—El debat nacional ha desaparegut de les eleccions d’enguany, mentre que el 2019 era ben viu. Això us agrada?
—Jo vaig ser diputat l’any 1988. Milito a ERC d’ençà de l’any 2018. Per tant, he vist evolucionar el panorama polític nacional i, modestament, alguna cosa hi dec haver fet. Una part del debat nacional i del projecte de nació continua viva en les eleccions. De fet, quan hem parlat en aquesta campanya de possibles aliances, per a mi un factor positiu és coincidir en el punt de vista dels valors republicans, del projecte d’una república catalana i, com a mínim, del reconeixement del dret d’autodeterminació. Això determina bastant bé amb qui crec que, en principi, puc entendre’m. A vegades, tots plegats reflexionem sobre el que va passar d’ençà del Primer d’Octubre amb un cert apassionament, amb una certa melangia. Jo, com que el meu trajecte ha estat molt llarg i vinc, literalment, de les catacumbes de l’independentisme, quan ser independentista era una cosa absolutament exòtica, estranya, a vegades puc acceptar la melangia en l’àmbit individual, perquè tots passem per períodes diferents, però del punt de vista històric, pensant d’on venim i pensant en el futur en un sentit molt ampli, sóc i seré sempre un optimista històric, perquè crec que l’optimisme històric és un element que ens fa progressar.

El qüestionari Proust 

—Darrera vegada que heu fumat marihuana.
—Fa anys. Em vaig empassar el fum.

—Quants metres quadrats té casa vostra?
—Aproximadament uns 110.

—Quin cotxe teniu?
—Tenim un BMW X3 de segona mà.

—Flor predilecta?
—La forsítia. És una flor grogueta que surt abans que la fulla i dura només dues setmanes,  però és com una mena d’avís de la prioria, que m’agrada molt.

—Animal favorit?
—El gos.

—Quin és el vostre lema vital?
—N’hi ha un que m’agrada que em sembla que s’atribueix a Juli Cèsar: Ab imo pectore, és a dir, “des del més profund del cor”.

—En quines ciutats o pobles heu viscut més de sis mesos?
—Barcelona. I Lleida, clar.

—Quines llengües parleu?
—Parlo castellà, català, el francès amb fluïdesa; al meu anglès li falten unes hores d’estudi. I després, evidentment, hi ha una sèrie de llengües romàniques que entenc, com el portuguès, l’italià o l’occità, perquè són llengües molt properes al català.

—Quin és el vostre estat d’ànim més habitual?
—L’estat d’ànim que intento buscar amb més intensitat és la concentració. Els budistes diuen que la ment és un mico boig que salta d’un arbre a un altre. Des dels 20 anys que he fet ioga, m’he interessat molt pel zen, pel budisme, per tant, no diré que aquest desaferrament budista sigui el que predomina la meva vida, però és la tendència que procuro tenir sempre.

—Els noms de persona que preferiu de noi i de noia.
—De noia, Blau, que és un nom que a Lleida ha anat agafant volada; i el nom de noi que suggeriria és Anastasi.

—Quin és el vostre personatge o heroi de ficció preferit?
—Home, no sé ben bé si és de ficció o és d’història, però és un personatge que a mi m’interessa molt, que llegeixo tot el que trobo d’ell, que fins i tot per itinerari personal a vegades m’ha inspirat, i és Ulisses.

—Un episodi de la vostra vida que us ha marcat.
—L’arribada de les meves filles. Tinc dues germanetes que vam adoptar fa vuit anys,
i l’arribada a la meva vida de les meues filles és el que més m’ha marcat.

—Quins dons naturals us agradaria tenir?
—M’agradaria saber dibuixar.

—Quina seria la vostra pitjor desgràcia?
—La covardia.

—Quin personatge històric valoreu més?
—Lluís Companys.

—Com us agradaria morir?
—M’agradaria morir al llit, a casa, envoltat de les meues filles.

—Com celebrareu Nadal?
—A casa els meus sogres, que viuen en un poble a prop de Lleida. I per Sant Esteve, la meva germana ens convida a dinar en un restaurant a prop de Lleida.