Miquel Pucurull: “Només m’he lesionat una vegada, baixant unes escales mecàniques”

  • Entrevista a l'atleta popular Miquel Pucurull, que ha fet més d'una quarantena de maratons

VilaWeb
Alaaddine Azzouzi
30.12.2022 - 21:40
Actualització: 31.12.2022 - 17:47

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

No neixes corredor, te’n fas. Miquel Pucurull (Barcelona, 1938) n’és un clar exemple. Fill d’un conductor de tramvia i d’una portera, va treballar gran part de la seva vida com a director comercial. A quaranta anys, va decidir que volia deixar d’estar gras i va començar a córrer. Han passat més de quaranta anys i Pucurull continua corrent cada dia de la setmana, tret d’un per a descansar. Ha corregut més d’una quarantena de maratons i gairebé un miler de curses. Ara diu que ja no corre, ara corrinya, és a dir, que corre però sense anar gaire de pressa.

La seva bondat l’ha convertit en una persona molt estimada a les xarxes socials. A Twitter compta amb més de 23.000 seguidors. “Alguna vegada he hagut de blocar algú, però m’ho passo molt bé”, diu. El trobem assegut al seu bar de confiança, al barri de Sants. Ens parla de la seva passió esportiva, i acaba fent una classe magistral de vitalitat i entusiasme, aplicable a tothom, joves, adults i gent gran. Ja ho diu Miquel Pucurull, una marató és una metàfora de la vida.

Vau començar a córrer a quaranta anys. Podeu explicar com va ser?
—Estava molt angoixat per la feina i estava molt gras: pesava 85 quilos, amb 1,70 metres d’alçada. Havia jugat a bàsquet dels 12 anys als 30, però ho havia deixat i vaig estar anys sense fer res. En aquella època, tampoc hi havia equips de veterans. Un bon dia vaig llegir una entrevista a l’Avui a Ramon Oliu, un pioner del córrer. Ell va impulsar la primera marató de Catalunya, a Palafrugell, l’any 1978. A l’entrevista, Oliu deia que la millor manera de posar-te en forma era córrer. El mateix diari deia que tothom que volgués podia anar a la redacció i li donarien un pla dissenyat per Ramon Oliu per a començar a córrer. I així ho vaig fer.

I en només set mesos, vau passar de no haver corregut mai a fer una marató de 42 quilòmetres.
—Vaig fer una imprudència. Ara no ho recomanaria a ningú. Córrer una marató amb tan poc bagatge és una bestiesa. Però en aquella època no hi havia la informació que hi ha ara. En Ramon Oliu havia dit que organitzaria una marató popular el 1980 a Barcelona i vaig pensar: per què no? Vaig seguir un pla d’entrenament molt autodidacte. No hi havia informació.

Començar a córrer us va canviar la vida. Com era Miquel Pucurull abans d’això?
—Era una persona sedentària i per anar a buscar el diari agafava el cotxe. No feia exercici i treballava molt.

I què us ha aportat córrer?
—M’aporta i m’ha aportat moltíssim. És difícil d’expressar-ho en paraules. Us ho diré amb una cosa concreta. Abans de començar a córrer, pensava que no arribaria a gran. I ara tinc vuitanta-quatre anys. Córrer m’ha permès de mantenir-me en forma i donar oxigen al cervell. Vaig començar per aprimar-me, però les virtuts que hi veig ara són enormes. Poder-me mantenir bé físicament i mentalment té un valor extraordinari.

Us imagineu una vida sense córrer?
—Ara no puc dir que corro. Corrinyo. Jo dic corrinyar, que és un verb que és al diccionari i faig servir força a les xarxes. Vol dir córrer sense posar-hi gaire pressa. La vaig trobar tot buscant sinònims de la paraula córrer. És una paraula bonica.

Doncs, us imagineu una vida sense corrinyar?
—No, no m’ho imagino, perquè ho faig cada dia tret d’un dia la setmana. És difícil d’imaginar-ho. Aquesta és la pregunta que em fan sovint. Fins que la parca no em vingui a buscar, continuaré corrent. Tinc sort perquè no m’he lesionat gaire. Hi ha molta gent que es lesiona i ho ha hagut de deixar. Jo m’he lesionat només una vegada ja fa uns anys.

Com va ser?
—No va ser pas corrent. Venia d’una reunió sobre la Marató de Barcelona, tenia pressa i vaig caure quan baixava unes escales mecàniques. Vaig estar tres o quatre mesos rehabilitant-me, però vaig tornar a córrer.

En quaranta-dos anys, només heu estat un dia al llit, malalt per una grip.
—Això és veritat. Abans de córrer, cada any estava fotut i feia llit de tant en tant. En els darrers quaranta-dos anys només he estat al llit un dia, fa trenta anys, per una grip. Em constipo, com tothom, però la covid, per exemple, no l’he passada. La meva dona tampoc, ella també corre. No dic pas que no hàgim passat la covid per això, però ajuda a la condició física. Que tampoc vol dir que demà no pugui tenir un patatús.

Vau anunciar que us retiràveu de la Marató de Barcelona pel límit de sis hores. Heu considerat de córrer en altres ciutats o és un adeu definitiu a les maratons?
—A Barcelona donen sis hores i se’m fa molt difícil. Si donessin set hores, potser la podria fer, però no crec que passi, perquè cada vegada les curses són més restrictives. Aquí hi ha un rigor molt gran. La Guàrdia Urbana mana molt i prova de minimitzar les curses perquè el trànsit es talli el mínim de temps possible. Hi ha maratons a altres llocs del món que duren molt més de sis hores. A Nova York, per exemple, donen deu hores per a fer una marató. En principi no tinc pensat d’anar-hi, però si em toca la Primitiva potser sí [riu].

Dieu sovint que una marató és una metàfora de la vida.
—Crec que has llegit algun piulet meu. És una metàfora, efectivament, perquè es gaudeix i es pateix, i es torna a gaudir i es torna a patir. Però un cop acabes, i passa el patiment, t’adones que has gaudit molt més que no has patit.

Abans parlàveu de “corrinyar”. Què en penseu, de l’esnobisme de dir “running” a córrer?
—Que cadascú ho digui com vulgui, però a mi no m’agrada. Ja patim prou amb el català per a agafar paraules de l’anglès. És una ximpleria. Prefereixo no parlar de running. Dic córrer o corrinyar.

Correu amb música o sense?
—Per a entrenar escolto la ràdio, les tertúlies de RAC1 i Catalunya Ràdio. A vegades també em poso música de la ràdio. En una cursa no porto mai els auriculars. Crec que desvirtua la competició. Si ho fas, t’aïlles de la resta, de l’atmosfera i de la comunitat i vas pel teu compte. És una mica una falta de respecte.

Les curses són com més va més mercantilitzades. Hi esteu d’acord?
—Això és claríssim. Els que vam començar l’any 80 vam viure una època en què la immensa majoria de curses eren gratuïtes. Si no eren gratuïtes, eren molt econòmiques. S’ha anat formant un negoci amb les marques de roba i de sabatilles, i els organitzadors procuren de guanyar-hi diners. D’un any a un altre, el preu de les curses augmenta més de pressa que el cost de la vida. Això m’emprenya.

Heu vinculat sovint les vostres curses amb alguna acció solidària.
—Sí. A les curses l’altruisme i la solidaritat es dóna molt més que en altres esports. Curses solidàries. N’hi ha un fotimer. No tan sols m’agrada córrer per córrer sinó també pel fet de poder ajudar una mica la societat.

També feu xerrades a casals i residències de gent gran. Noteu que hi ha molta soledat?
—Evidentment. No és el meu cas, jo em sento molt estimat. Però sí que veig, escolto i llegeixo que una part de persones d’edat avançada se senten marginats. Ho veig claríssim.

L’esport els pot ajudar?
—Segur. I no cal córrer maratons, qualsevol activitat física és vàlida. Caminar, per exemple. L’OMS recomana de fer 10.000 passes el dia. L’activitat física és imprescindible. I es pot començar a qualsevol edat. Hi ha persones de setanta anys que comencen a córrer, a fer pàdel o a anar amb bicicleta. Qualsevol persona gran pot començar a fer exercici a l’edat que sigui. Es trobarà millor físicament i anímicament. Quan ets gran, la qüestió anímica és tan important o més que la física. Un exemple.

Endavant.
—M’he inscrit a una cursa de deu quilòmetres al barri de Sant Antoni el dia 22. M’hi vaig inscriure ahir o abans-d’ahir. És una ximpleria, però a 84 anys, encara em fa il·lusió apuntar-me a una cursa.

VilaWeb
VilaWeb

Sou una persona molt estimada a les xarxes socials.
—A veure, hi ha una predisposició a estimar aquella persona gran que fa el que sigui, com si col·lecciona segells. Si, a més a més, transmets coses positives, t’estimen molt més. Personalment, intento que els altres siguin tan feliços com jo.

Això és molt bonic, però Twitter també pot ser molt tòxic. No us fa por ficar la pota?
—Alguna vegada he esborrat algun piulet meu perquè anava errat. I alguna vegada he hagut de blocar algú, sobretot amb la qüestió política. Però m’ho passo molt bé. Twitter em diverteix molt. I insisteixo en això, que ho intento transmetre quan faig xerrades: les persones grans hem de tenir la ment ocupada. Alguns metges diuen que per a envellir bé cal una alimentació sana, fer exercici i fer moure el cervell. Amb aquests tres elements s’acostuma a envellir bé.

Ara que heu parlat de política. Sou independentista. Com veieu la cosa, a prop de la línia d’arribada o lluny?
—Molt lluny, francament. Si m’ho haguessis preguntat fa uns anys, t’hauria dit que ho teníem a tocar. Ara veig que no, en absolut. A mi m’agradaria haver-la aconseguit abans de morir.

Heu escrit dos llibres sobre la vostra passió per córrer. L’últim, Gambada a gambada: l’alegria de córrer, publicat fa poc. Com va sorgir la idea?
—Fa sis anys que col·laboro al programa de RAC1 Ultraesports del cap de setmana. Al final de cada programa explico alguna història relacionada amb córrer. L’any passat vaig pensar que tenia dues-centes històries explicades al programa i creia que podria interessar a l’editorial Columna. Amb ells ja havíem publicat el primer llibre, Mai no és tard. I així va ser, els va agradar i el vam publicar.

I ara feu ronda presentant el llibre.
—Jo m’engresco a tot. Poques vegades dic que no a alguna cosa. La setmana que ve tinc una entrevista a Catalunya Ràdio i estic encantat de la vida. Ja hi vaig pensant, com he estat pensant en aquesta entrevista. Tinc molt de temps, he de dir.

La jubilació ja és això, suposo.
—Sí. No podem obviar que hi ha gent gran, sobretot dones, que ho passen molt malament durant la jubilació. Però si no pateixes econòmicament i tens salut, és una època extraordinària. A mi em va deixar molt fotut la mort del meu nét de 26 anys en un accident de trànsit. Però ja ho dic a la meva dona: a ell no li hauria agradat veure’ns així. Tret d’això, passo una època de la meva vida molt bona.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes