“Si algú vol saber, més o menys, qui he estat fins ara, ací té aquest llibre”, va dir Raimon en la presentació del text biogràfic que ha escrit Miquel Alberola i que ha publicat Ara Llibres. L’ha titulat a la manera d’Ausiàs Marc: Raimon. Aquest jo que jo soc.

Miquel Alberola explica que quan va abordar l’escriptura del llibre feia prou temps que el tenia en el cap, i que una de les coses que hi ha volgut abordar és la formidable i prou desconeguda projecció internacional de Raimon. Parlem també de la relació del cantant amb el País Valencià, on, primer el franquisme i després la dreta hereva de franquisme, l’han maltractat tant. El darrer episodi ho il·lustra perfectament: el Consell reclama ara els diners que ha aportat a l’Ajuntament de Xàtiva per condicionar el convent de Santa Clara a fi d’instal·lar-hi el Centre Raimon i Annalisa, que ha d’allotjar la donació tan important que la parella va fer a la ciutat fa uns quants anys.

Miquel Alberola va ser redactor de la revista el Temps pràcticament des de bon començament i després va fer part de la delegació a València del diari El País. Aquests darrers anys de la carrera periodística els va passar a Madrid, on va ser corresponsal a la casa reial. I d’això també en parlem en aquesta entrevista.

—D’on surt la idea d’escriure la biografia de Raimon?
—Feia temps que la tenia en el cap. S’havien fet coses sobre Raimon, però cap no abordava el fenomen Raimon íntegrament. Eren llibres que s’havien fet, o bé a l’inici de la seua carrera, com el de Fuster, o bé, amb una trajectòria encara no closa, com el d’Antoni Batista, que és un llibre molt complet. A més, no abordaven la seua desconeguda i impressionant projecció internacional. Jo tinc una certa relació amb Raimon i el vaig ajudar a digitalitzar la correspondència personal i professional, i hi vaig veure coses que podien completar tot això. M’hi vaig posar d’una manera inconscient, perquè ha estat un treball de dos anys, i alguns dies feia set o vuit hores de feina. He hagut de revisar-ho tot. He fet una immersió absoluta, no pensava en altra cosa que en Raimon.

—Supose que heu tingut molta col·laboració de part seua.
—Disposició total. Això és bàsic, sense això no hauria estat possible fer el llibre.

—Tot i la relació que teniu amb Raimon, fent el llibre heu descobert res? Us ha sorprès res d’ell?
—Si el que em preguntes és què m’impressiona més d’ell, és el seu caràcter de valorar-se sempre a la baixa. La poca estima per les coses que fa. Sempre té la sensació que ha fet curt o que no ho ha fet bé.

—Fins i tot ara, després de tot?
—Sí. Ara ja no està en el seu procés creatiu, però al llarg de la seua trajectòria sempre creu que aquesta cançó l’hauria poguda fer d’una altra manera. O pensa que el públic no entendrà el que fa. Sempre ha tingut un esperit molt autocrític. Tant que, a voltes, l’ha paralitzat molt en el procés creatiu.

—Això és el que el duu a tornar a enregistrar totes les cançons, una darrere una altra?
—Aquesta és una, perquè quan grava les primeres cançons les condicions tècniques no eren bones. Quan ell comença no hi ha una indústria darrere per a la temàtica que fa Raimon. També hi ha la censura o les imposicions de les discogràfiques, i arriba un moment en què ha après moltíssim en contacte amb músics com Ros-Marbà, Manel Camp o Josep Pons, a banda del mestratge d’Enric Gispert, que és el primer que l’acull i l’orienta molt. I amb tot això creu que ha arribat el moment de regravar tota l’obra completa fins aquell moment. La motivació sempre és fer-ho millor.

—“Aquest jo que jo soc”.
—És un vers de la cançó “Entre la nota i el so”. Al marge que és molt d’Ausiàs Marc, també, que és un personatge clau en la seua carrera musical. Havia considerat com a títol “Una vida contra el vent”, perquè Raimon ha estat bàsicament això, però a darrera hora vaig canviar per aquest vers, molt en la tradició d’Ausiàs Marc.

—Heu fet referència a “Al vent”. Quan la primera obra d’una persona que comença té l’èxit i la transcendència que té “Al Vent”, és un llast o una festa?
—És una bandera. És curiós, perquè, fins i tot, quan fa recitals dels poetes clàssics, la gent li demana “Al vent”. És una creació molt potent que determina tota la seua obra. Quan es retira de cantar, l’última cançó que interpreta a l’escenari és la primera que va escriure. L’ha marcat. És un himne que transcendeix en el mateix moment en què es va difondre. Es podia sentir per les ràdios d’Espanya, no només per les de Barcelona. Melina Mercouri, que feia una pel·lícula a Cadaqués, la descobreix i en parla a França, en programes de televisió. Ell no és conscient del que ha escrit. És una cançó senzilla, feta amb els tres acords que sap tocar amb la guitarra, però és l’espurna que encén un foc amb la llenya acumulada durant segles.

—Hi ha detalls que conteu al llibre i que criden l’atenció. Primer, aquest futur com a ebenista que son pare li tenia preparat perquè eren una família modesta. I, relacionat amb això, fa tendresa quan dieu que quan ix el primer disc ell no el pot escoltar a casa perquè no té tocadiscs.
—No en tenia. Qui en tenia és Eliseu Climent, i jo crec que Raimon se sent per primera volta en el tocadiscs d’Eliseu Climent.

—Descriviu Raimon com una persona seriosa que se sap rodejar de gent que el fa créixer. De seguida, al costat del seu nom, apareixen els de Joan Fuster, Vicent Ventura, Josep Iborra, que van al seu primer recital.
—Els entorns acaben determinant la personalitat de cadascú. Ell té estudis, cosa que no tenien els cantants d’aquella època. Té una gran voracitat lectora. No és un intel·lectual, encara, però sí que és un protointel·lectual que es fa sota el mestratge de Fuster i els altres.

—Raimon és un dels cantants més assetjats per la censura. Expliqueu que no se’n va a l’exili, però que s’internacionalitza quasi a la força.
—No té cap més opció. Després de publicar “Diguem no”, se li compliquen les coses. Les cançons anteriors són metafísiques, parlava de Déu, d’adversitats…, però a partir de “Diguem no”, les prohibicions són tan intenses que no pot cantar. Troba la via de les estructures de l’església i les universitats, però això professionalment no és prou. L’única solució és saltar els límits jurisdiccionals de la dictadura. Internacionalitzar-se. Troba les condicions apropiades perquè a Europa hi ha molts emigrants espanyols i molts represaliats que han hagut de fugir. A les universitats hi ha molt d’interès per la catalanística i allà hi pot cantar. Crec que, quant a l’assetjament de les autoritats, és superior a la paranoia de l’FBI amb John Lennon. Per terra, mar i aire.

—I, a desgrat d’això, al llibre dieu que Raimon no és un cantant polític, sinó un referent cívic.
—Qui el converteix en un cantant polític és la dictadura, amb totes les prohibicions. El seu públic també el fa polític perquè hi veu l’única persona que transmet un missatge contra la dictadura. Raimon és un referent cultural i moral, però no un cantant polític, perquè no té la vocació política de dirigir la gent. També està al marge de les organitzacions polítiques, per molta simpatia que podia sentir pel PSUC o pel PCI. Ara, això sí, els recitals de Raimon es converteixen en esdeveniments polítics que fugen del seu sentit creatiu.

—És conegut el paper d’Annalisa Corti en tota la seua carrera, però en el llibre expliqueu una ambaixada a Roma de Muñoz Suay i Rafael Azcona per a demanar-li que el deixàs, que no el destorbàs.
—Les coses del Partit Comunista. Deien que els sentiments eren burgesos, que podien distorsionar el paper que les organitzacions hegemòniques de l’esquerra havien decidit per a Raimon. Pensaven que li trencaria la creativitat. A la discogràfica tampoc no li agradava aquesta relació sentimental. Quan la discogràfica li exigeix cançons cíviques, ell fa les cançons d’amor, i això es desquadra. Hi ha una lluita constant de Raimon per ser ell mateix en tota la trajectòria, i això és complicat.

—Ell té la sensació que ho ha assolit?
—En part, sí. Les seues conviccions les ha seguides. La primera, la de la llengua, cantar en català. Ha estat un Ulisses lligat al pal de la nau, desoint tots els cants de sirena perquè cantàs en castellà. Això li hauria reportat molts diners. Quan té un contracte amb la CBS, li ofereixen de cantar en francès, a l’estil de Gilbert Bécaud, o en anglès, com a teloner de Petula Clark, en un moment de màxima esplendor d’ella. El mànager del seu amic, Pete Seeger, també li diu que es quede un parell d’anys als EUA per a convertir-se en una celebritat. Sempre ha tingut temptacions. També el van temptar per a entrar en política. Pressions del PSUC per a fer-lo diputat o senador. I sempre s’ha mantingut fidel a les coses en què ha cregut. Ha intentat ser el mateix, i això és una travessia que a voltes té conseqüències.

—Ha tingut cap gran fracàs, Raimon, en la seua carrera?
—Un gran fracàs, diria que no, però quan arriba la democràcia sí que és víctima de l’etiqueta de cantant polític. Hi ha un moment que la política ho abraça tot i no interessen els cantants en català, però sí que interessa el públic que mouen. És un moment en què cal parar a repensar, perquè l’escenari ha canviat i potser tu també has canviat i t’has d’adaptar. I sí que hi ha un moment que va sentir un colp dur. Va ser en un concert a Barcelona el mes d’agost. En aquells anys, les ciutats es buidaven de gent. No van fer publicitat, però van posar cadires per a milers de persones, i només n’hi van anar 3.000, que eren moltes, però sí que va tenir una sensació que alguna cosa canviava. La vida artística és plena de satisfaccions i insatisfaccions, però ell fa el que creu que ha de fer. I això li ha eixit car, perquè, com ell diu, tenir conviccions costa diners.

—Els Setze Jutges l’escolten en un concert de Castelló i de seguida veuen que és diferent.
—Van constatar que no era com ells. Ni vestia, ni cantava, ni estava influenciat per la cançó francesa com ells. Raimon venia d’un altre món. Tota la discografia que coneix a Ràdio Xàtiva ve de músics negres. Quan fa “Diguem no”, té les cançons de Ray Charles. Tots aquests melismes que fa quan canta, en la Nova Cançó no els fa ningú. L’hi van incorporar i va ser un revulsiu per al moviment, però hi ha un moment que ell tot sol tenia més públic que els jutges. I ja decideix que es dedicarà a la cançó, una cosa que va tardar prou a decidir.

—…
—A partir d’un concert que fa al Casino del Poble Nou, comença a considerar que sí, que es pot dedicar a la cançó, que ompli els teatres sense els jutges.

—Ja l’hem citat de passada, però la influència de Fuster sobre Raimon va ser cabdal.
—Importantíssima. Per exemple, arriba a l’obra d’Espriu perquè Fuster fa un pròleg a una antologia i li la regala. És substancial. Li suggereix coses, li dóna molts consells sobre moltes coses. Per exemple, quan canta Ausiàs Marc, Fuster li diu que tot això està molt bé, però que alerta, perquè pot apartar-lo del seu públic. Fuster és bàsic, fins i tot, en el primer viatge a Barcelona. Ell diu que li’l paga, però hi ha documents que ho posen en dubte. en resum, Fuster és una persona que ja té un vincle molt potent amb Catalunya, que coneix les elits catalanes i això obri moltes portes a Raimon.

—El tracte que el País Valencià ha tingut amb Raimon sempre ha estat molt complicat.
—No el país, sinó les classes dirigents de la dictadura, primer, i de la dreta, després. Cantava en valencià, i això, al principi, feia gràcia. Però quan la dictadura percep que Raimon és un perill, per als representants de la dictadura a València és un deshonor enorme que en la seua jurisdicció s’haja produït aquest fenomen. I sempre troben motius per a prohibir-li les actuacions, els recitals, qualsevol cosa… El govern civil d’Antonio Rueda Sánchez-Malo i els següents, sempre ho prohibien.

—Amb la democràcia, les coses no van canviar gaire.
—Si estudies la traçabilitat del Partit Popular, la baula que uneix el franquisme amb el PP és l’animadversió a Raimon. Tu dius “Raimon” i immediatament, el PP es despulla. Veus, claríssimament, d’on ve i on és, sobretot. Això a Raimon l’ha condicionat psicològicament prou. De fet, ell, sempre que ha parlat de la ciutat en alguna cançó, no l’ha anomenada mai pel seu nom. Fins a l’últim disc que grava d’estudi: “He passejat per València sol”.

—És un poc la reconciliació?
—És ell que es desfà d’aquesta cosa. És la ciutat de la seua adolescència, la dels amics que el fan ser Raimon. Ell és Raimon a partir de València. És una situació incomodíssima que des de València et torpedegen d’aquesta manera. En l’època de màxima expansió artística de Raimon, els anys 63-67, a Barcelona canta més de quaranta voltes, a València en canta tres. Però, fins i tot en l’època de la democràcia, canta més a Madrid que a València.

—Fins que amb el Botànic fa aquella ronda de desgreuge.
—Però allò és una falla que es crema, perquè després vénen els altres una altra vegada i ja ens trobem en la mateixa situació. I ara mateix, ell, que ha llegat la seua obra pictòrica a Xàtiva, on hi ha possibilitats de fer un gran museu, el PP ho impedeix.

—Fa poques hores que s’ha sabut que el Consell vol desfer el conveni amb l’Ajuntament de Xàtiva.
—En l’animadversió cap a Raimon és on Franco i el PP es donen la mà amb més desinhibició. En això, el PP no pot negar d’on ve i cap a on va. Qui perd els orígens perd identitat. La dreta valenciana ha tractat de neutralitzar Raimon des del principi, des de l’Ajuntament de Xàtiva, amb Rus i sense Rus, oposant-se al nomenament de fill predilecte, complicant-li la contractació del Gran Teatre de Xàtiva mentre estava en actiu i tractant de fer descarrilar el projecte del Centre Raimon i Annalisa, que és un poderós incentiu per a la ciutat amb el llegat del cantant. Aquest llegat inclou obres de Joan Miró, Antoni Tàpies, Andreu Alfaro, Antonio Saura, Vicente Rojo, Eduardo Chillida, Eduardo Arroyo, Miquel Barceló, Joan-Pere Viladecans i Julio González, entre altres. Ara, l’arribada d’un personatge de Xàtiva a la vice-presidència de la crepuscular Generalitat de Pérez Llorca tracta d’estrangular del tot el projecte de la mà de la ultradreta, també per a desgastar l’ajuntament d’esquerra de Xàtiva. I això només pararà, i de moment, quan l’esquerra torne al Palau de la Generalitat. Però el PP no pot evitar l’odi visceral a Raimon. Està en la seua naturalesa.

—Això li fa mal, a Raimon?
—No és agradable que en el teu poble et facen aquestes coses, si tu has estat tan generós, que has deixat un llegat que pot atraure molta gent. No és que tu tractes d’aprofitar-te d’alguna cosa. Al contrari, fas un servei al teu poble. S’ha format en les adversitats i les decepcions. No el sorprendria massa que el PP ho impedira, però si no es fa a Xàtiva, es farà en un altre lloc, i qui hi perdrà serà Xàtiva, no Raimon.

—Hi ha un moment, al final de la seua carrera, durant el procés de Catalunya, en què Raimon s’hi pronuncia en contra, i molta gent encara no li ho ha perdonat. Com ho ha viscut?
—En un programa de ràdio, li ho van preguntar. Raimon és un cantant, és un referent, però també és un historiador que coneix els mecanismes dels processos històrics. Ell no diu que estiga en contra de la independència, sinó que creu que és molt complicat i que no hi ha tota la informació necessària per a materialitzar-la. Ets dins d’un estat que no permetrà mai això. Ets dins una Unió Europea que tampoc no ho permetrà mai. Raimon fa un exercici racional dins d’una tempesta passional. I això hi ha gent que no ho entén. Ell es complica la vida, perquè és a sis dies de fer uns recitals al Palau de la Música, però, com sempre, diu el que creu. Sempre ha tractat de ser independent i lliure. Fins a l’últim moment. Hi ha gent que no ho entén. Sobretot, la gent que té una visió més inflamada del tema. No és que Raimon estiga en contra de l’independentisme. Gran part del públic independentista és el públic de Raimon, també.

—Com va ser el procés de decidir de plegar, i amb tots aquells concerts de comiat?
—Ell ja fa temps que se’n va anant. Totes les estructures civils que hi havia per a poder cantar eren col·lectius, organitzacions populars, però tot això desapareix, ho absorbeix la Generalitat o els ajuntaments. Totes les estructures queden en mans de l’administració, i depens de l’administració o no pots fer pràcticament res. I a partir d’aquell moment ja considera la possibilitat de retirar-se. És un personatge contradictori que sempre pensa a deixar-ho. De fet, fa aproximacions a unes altres coses. Fa un programa de televisió, participa en tertúlies radiofòniques, s’obri a més possibilitats, però sense descartar mai la possibilitat de deixar-ho estar. En aquell moment, veu que encara està en bones condicions, que pot fer els recitals, que la seua veu encara està bé, i mira de posar una fita a la carrera. S’ha acabat actuar en públic. El públic va respondre molt bé i va ser magnífic perquè va poder, fins i tot, fer-ho al País Valencià, i és un moment magnífic per a tancar la trajectòria.

—Després d’haver-lo estudiat tant, si us demanàssem que el definísseu en cinc paraules o sis, què seria Raimon?
—Raimon és un patrimoni extraordinari per a la nostra cultura. I en una època de tanta confusió, els referents sòlids són més necessaris que mai. Raimon és un dels exemples més consistents de la nostra resistència creativa i de la nostra pervivència com a poble. És un exemple, en tots els aspectes. De la llengua, de la literatura; és un exemple de resistència a seguir. Al vent, a qualsevol adversitat. I és un personatge clau en la nostra cultura. És el nostre clàssic viu, que va escriure Joan Fuster. Clàssic en el sentit autèntic que tenen els clàssics. Potser no sempre són moda, però sempre són actualitat. Raimon és un recordatori de què som i un exemple en molts sentits.

—Una de les últimes etapes com a periodista la vàreu viure com a corresponsal d’El País a la casa reial espanyola, i no em puc estar de demanar-vos com és fer això?
—Quan el diari decideix que som un diari global i desguassen la delegació de València, a alguns ens envien a Madrid. Jo me’n vaig anar sense saber què hi faria i em vaig trobar que volien que jo fos el corresponsal en la Casa del Rei. La primera cosa que vaig pensar va ser: sort que mon pare ja no viu, perquè em pegaria una pallissa. Però era un repte perquè em podia aproximar a coses que no havia pogut tocar mai de tan a prop. No m’interessava en absolut, el tema, però em vaig clavar en aquell embolic. I per a mi va ser prou útil. La casa reial és molt avorrida, però jo vaig topar amb l’època més política. Entre el 2015 i el 2019. És el moment en què es fan no sé quantes convocatòries d’eleccions seguides, perquè no hi ha manera de formar govern. En aquell moment, el paper del rei té algun atractiu, perquè la política és incapaç de resoldre el problema d’Espanya i és l’únic referent que queda per a molta gent. Jo no diré que ho siga per a mi, però és el rei. També vaig viure la seua presentació a les monarquies del món, perquè a ell no el coneixia ningú. Els viatges d’estat al Japó, al Regne Unit per a mi tot això va ser molt útil.

—A quina conclusió arribeu?
—Doncs que l’home es guanya la vida com pot [riu], com tots. Ell ha heretat un ofici molt deteriorat pel seu pare, que és un actiu tòxic per a la corona, i ha hagut de reconstruir-ho tot. Perquè ell sí que és una persona que s’ha criat en la constitució. Ell és producte de la constitució, te la cregues o no. Son pare era producte de Franco directament. I ell és una persona molt aferrada al text de la constitució i ha tractat de regenerar tot el que son pare ha destrossat. Té la sort de tenir una esposa que ve del món real. I això també ajuda a tenir aquest punt de vista. Ell no és com son pare. Ell no és un Borbó. Ell és com sa mare. Ve de la branca alemanya. És molt recte. Les borbones són les germanes.

—Voleu afegir res?
—Amb el llibre he tractat de no abordar Raimon com una figura icònica, que ho és, sinó com una trajectòria de compromís, d’integritat, de perseverança. Això és el que voldria destacar més enllà d’anècdotes…