La setmana passada es van saber les dades per territori de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població del 2023, que assenyalaven una caiguda dràstica de l’ús habitual del català al Principat. Més enllà del panorama general, aquesta enquesta demostra una tendència que fa anys que es repeteix i empitjora: l’estat totalment crític de la llengua a l’Hospitalet de Llobregat, on el català és la llengua habitual de només un 10% de la població, mentre que el 2018 aquesta dada se situava en un 12%. El castellà, en canvi, és la llengua habitual d’un 73% de la població de la ciutat.

Malgrat que la davallada del català és generalitzada, el de l’Hospitalet és un cas singular entre les grans ciutats del país, amb una estructura de població diferenciada. La ciutat té un grup molt nombrós de nascuts fora de la Unió Europea, un 35% dels habitants. Alhora, manté encara la influència de les primeres onades de la immigració espanyola. De fet, entre els més grans de 65 anys, un 66% ha nascut a l’estat espanyol, fora de Catalunya. En aquest context, cal afegir unes polítiques d’integració fallides en totes les onades migratòries, un model d’immersió lingüística que no s’ha aplicat i la incapacitat d’haver fet del català una llengua útil per al dia a dia al municipi.

Un segle d’onades migratòries

La primera onada migratòria destacada a la ciutat cal situar-la a principi del segle XX, segons el Centre d’Estudis de l’Hospitalet. Durant la dècada del 1920, la població va passar de poc més de 12.000 habitants a 37.000, en gran part per la immigració, sobretot de Múrcia, Almeria, el País Valencià i, en menor mesura, de l’Aragó. Un 44% dels habitants el 1930 eren de fora de Catalunya, tot i que també va traslladar-s’hi gent d’uns altres punts del Principat. Van ser els anys en què Barcelona va construir el metro i les infrastructures de l’Exposició Universal i, a més, la ciutat va tenir un gran impuls industrial. “Candel explicava que els anys trenta ja hi havia guetos castellanoparlants a l’Hospitalet. Això que ara és normal, en aquella època era excepcional”, explica Francesc Bernat, investigador del projecte AMRELSE de la Universitat de Barcelona, que estudia la transmissió familiar del català en zones d’alta minorització.

En la dècada del 1960, la població va passar d’uns 120.000 habitants a 240.000, a causa de la immigració espanyola. Tanmateix, durant el franquisme, i malgrat la persecució de la llengua, el dia a dia en molts barris encara era en català. “Quan era petita, cap als anys cinquanta, a la meva família parlàvem en català, i també amb les nenes de l’escola”, recorda Carme Rimbau, del barri de Collblanc, presidenta del Centre d’Estudis de l’Hospitalet. “Potser senties les cançons d’artistes andaluses que escoltava la immigració espanyola, però al barri parlàvem en català: a les botigues, al mercat…”

La població va anar creixent fins els anys vuitanta, després va decréixer i, fins el segle XXI, no hi va arribar cap nova onada multitudinària. Amb la primera onada d’aquest segle es va passar de 241.000 habitants (l’any 1999) a 258.000 (el 2009), amb immigració provinent de Llatinoamèrica –la comunitat més nombrosa–, el Marroc, el Paquistan, la Xina i l’Europa de l’Est. Amb la segona onada, a partir del 2015 i de procedències similars, han arribat a 292.161 habitants, amb una densitat de població de les més altes d’Europa –la més alta segons alguns indicadors–, sobretit en barris com ara la Torrassa i la Florida. “Com passa en més ciutats europees amb molta densitat de població, també n’ha marxat població autòctona, i això ha minoritzat encara més els catalanoparlants”, afegeix Bernat. “S’acaba tenint una població més despersonalitzada des del punt de vista nacional i social.”

Estratègies fallides d’integració

Amb unes onades migratòries tan grans, és evident que les estratègies d’integració per a transmetre el català als immigrants eren vitals, però no han reeixit. “L’Hospitalet és l’exemple més salvatge d’allò que és típic al cinturó de Barcelona, i a més és de les primeres poblacions que va rebre l’impacte migratori”, continua l’expert. “Un immigrant decideix quina és la llengua que ha d’aprendre el més ràpidament possible quan arriba a un lloc, la que sap tothom. La immigració extracomunitària a l’àrea metropolitana de Barcelona s’integra en castellà; en canvi, a Osona i Ripoll ho fan en català. S’adapten a la llengua que hi predomina.”

En el cas de l’Hospitalet, com en uns altres, el fet que les primeres onades migratòries de diferents punts de l’estat espanyol no acabessin parlant català en el dia a dia, i que en bona part tampoc no s’hagi establert el català com a llengua d’ús social en les generacions posteriors, ha fet que el castellà també s’entengui com la llengua principal a aprendre per part dels nouvinguts provinents de fora de l’estat espanyol. “Molts creuen que vénen a Espanya, no a Catalunya, especialment en el cas de la immigració llatinoamericana, i les administracions han fallat a l’hora d’explicar això. Si no els ho expliquen, no tindran consciència que aquí es parla el català”, considera Rimbau. “També hi ha persones provinents de la resta de l’estat espanyol que han passat aquí la vida i no parlen català. No tenen necessitat de parlar-lo perquè saben que no tindran problema perquè els entenguin a tot arreu.”

Fer del català una llengua útil, necessària per a viure a l’Hospitalet, és en bona part feina de les administracions, però experts, entitats i veïns n’assenyalen la deixadesa. “A excepció dels primers governs democràtics de l’Hospitalet, cap govern municipal no ha tingut prou voluntat política quant a la llengua”, diu Lali Panyella, professora de català implicada en moviments socials de la ciutat. “Pagar classes de català i prou no és fer política lingüística. El català és la llengua de Catalunya, la llengua d’acollida, i si es tenen complexes per a admetre-ho, això és un problema polític. Han abandonat l’Hospitalet com a ciutat catalana, i això és flagrant. No s’ha volgut que l’Hospitalet s’identifiqui amb Catalunya ni Catalunya amb l’Hospitalet.”

“Que hi hagi un 10% de catalanoparlants a l’Hospitalet és increïble, vergonyós i no hi ha dret”, afegeix Rimbau. “L’ajuntament s’ho hauria de fer mirar. Als plens, la meitat dels regidors parlen en castellà. Els cursos del Consorci són gratuïts, però no tothom sap que hi són, ni tothom hi vol –o hi pot– accedir. Calen més llocs per a aprendre català i més campanyes de sensibilització.” També demana polítiques per a revertir una segregació social marcada en alguns dels barris més densos, amb més concentració d’immigració i rendes més baixes, i on el contacte amb la llengua i la cultura catalanes és més complicat. “Estudiem la manera de solucionar aquesta manca d’encaix, trobar la manera d’apropar-nos entre tots els veïns.”

Una immersió que no s’aplica

Com passa en molts altres municipis de l’àrea metropolitana, el model d’immersió lingüística no s’ha aplicat amb eficàcia a l’Hospitalet. Així ho descriu un docent d’una aula d’acollida: “Hi ha una clara diferència entre les escoles de primària, on sí que sembla que els mestres parlen en català als infants, i els instituts, on la pràctica queda a criteri de cada professor. Com que inspecció no controla absolutament res, la sensació a secundària és que ja no és necessari d’utilitzar el català. La majoria dels alumnes l’entenen, però tenen dificultats per a parlar-lo. Hi ha molts docents amb consciència lingüística, però també una minoria que rebutja d’utilitzar-lo. N’hi ha que fan la major part de les classes en català, però canvien fàcilment de llengua, sobretot amb els alumnes racialitzats, cosa que no els ajuda en la igualtat d’oportunitats. Això és demolidor en un centre on el 100% dels estudiants parlen castellà entre ells. Als alumnes els demanen només ocasionalment que parlin en català, i al cap de la setmana hauran dit poques frases en aquesta llengua.”

Sobre les aules d’acollida, explica que, com que només hi ha alumnes nouvinguts, la curiositat i l’absència de catalanofòbia hi prevalen. En general, l’aprenentatge és ràpid, sobretot per part dels qui vénen de Llatinoamèrica i tenen ganes d’utilitzar la llengua, però la manca d’ús social els ho impedeix. Fins i tot si la immersió s’apliqués correctament, costaria d’utilitzar el català fora de l’àmbit educatiu. “Si parlar en català passés a ser una cosa normal, bona part d’aquests alumnes nouvinguts que l’aprèn sense prejudicis l’utilitzaria amb gust. Ara, però, tota l’energia invertida a aprendre’l, i sobretot a parlar-lo, es transforma en deixadesa i perplexitat quan veuen que només poden practicar-lo amb uns quants professors militants de la llengua.”

Converses en castellà entre nens catalanoparlants

Aquesta minorització del català traspassa fins i tot les parets de la llar. El projecte AMRELSE s’ha entrevistat amb pares de nens catalanoparlants de l’Hospitalet preocupats perquè els fills s’hi adrecen en castellà. De moment, és un material qualitatiu dins un procés d’investigació, però útil per a entendre la situació.

“Hi ha pares militants de la llengua que no veuen que aquesta actitud la tinguin els fills”, comenta Bernat. “El català està tan minoritzat que els nens no volen sentir-se estranys, i per això n’hi ha de catalanoparlants que parlen en castellà entre ells. Els nens d’aquesta zona fan el que poden per amagar la llengua. No volen sentir-se assenyalats ni estigmatitzats, i això és molt greu. En els processos de substitució lingüística, les llengües es deixen de parlar quan ja no són útils, encara més si es percep que porten problemes, que impliquen un estigma. Ens pensàvem que amb la immersió ho solucionaríem tot i no s’ha aplicat. Si vols normalitzar el català, has de desnormalitzar el castellà. Si s’apliquessin a Catalunya models com el de la Bressola, de Catalunya Nord, podríem integrar molt més bé.” Tal com remarquen els investigadors, aquesta situació no és ni nova ni exclusiva de l’Hospitalet, però sí que ara se’n fa més recerca.

Mantenir la llengua quan tot falla

Enfront de la inacció de les administracions, molts hospitalencs utilitzen l’única estratègia a l’abast per a mantenir viu el català a la ciutat: no canviar de llengua. “Jo puc viure 100% en català a l’Hospitalet. Si alguna vegada algú no m’ha entès, ha estat per una qüestió ideològica i prou”, diu Panyella. “Fa més de vint anys que hi visc i diria que només m’ha passat tres vegades, sobretot últimament. Això sí, potser tinc un retorn en català d’un 50%. Al barri de Sant Josep, on visc, encara hi ha força català i forma part de la vida de molta gent.”

“Els catalanoparlants cedeixen al castellà”, conclou Rimbau. “Molts, quan veuen algú que té trets que poden ser de fora, li parlen automàticament en castellà, i això no ajuda. A més, és una manera de denigrar aquestes persones, no les tractes de tu a tu. Jo sempre m’adreço en català a tothom i a vegades em trobo sorpreses positives.”