The Washington Post · Anthony Faiola i Stefano Pitrelli

Milà, Itàlia. No gaire lluny de la nova vila olímpica –que es reconvertirà en residències d’estudiants després dels Jocs Olímpics d’hivern d’aquest mes– es va acabant de construir una torre d’oficines que recorda una mena de far futurista.

En una altra zona de la ciutat, Prada, el gegant de la moda, participa en la reconversió d’una vella estació de tren en un parc urbà amb botigues, oficines i blocs de pisos. El barri de moda de Porta Romana és ple de pisos construïts fa poc, i de palaus ostentosos amb àtics que poden arribar a costar milions d’euros.

Unir les nacions del món gràcies a l’esport és un dels objectius declarats dels Jocs Olímpics. Molts milanesos, tanmateix, adverteixen que l’esdeveniment pot fracturar encara més la ciutat, accelerant la gentrificació implacable de Porta Romana i aprofundint les desigualtats socials i econòmiques.

“L’exclusió serà el llegat d’aquests Jocs Olímpics”, diu Lorenzo Faggi, activista i membre del Comitè Olímpic Insostenible, un grup contrari als Jocs d’hivern, mentre observa una enorme obra prop de la vila olímpica.

Els Jocs Olímpics sovint poden esdevenir un focus de controvèrsia per a les ciutats amfitriones.

Abans dels Jocs de París del 2024, les autoritats desallotjaren treballadors immigrants i buidaren d’ocupes unes quantes propietats del districte de Sena Saint-Denis, en una campanya que els crítics qualificaren de “guerra contra els pobres”. Els Jocs de Rio de Janeiro, Atenes i Mont-real ompliren la ciutat d’instal·lacions esportives per a les quals rarament es troba cap ús. Els organitzadors dels Jocs de Tòquio, que els presentaren com els més sostenibles de la història, foren acusats d’ecoemblanquiment quan es revelà que en uns quants projectes de construcció relacionats amb l’esdeveniment s’havia emprat fusta talada de selves tropicals amenaçades.

Els Jocs de Milà-Cortina no són pas diferents. Repartits per bona part del nord d’Itàlia, són, en termes geogràfics, els Jocs Olímpics més dispersos de la història. S’hi faran proves tant en grans estadis situats al costat d’autopistes interurbanes com en pobles alpins remots. Però Milà, seu de la cerimònia d’inauguració d’avui, n’és el centre simbòlic.

Fa anys que la classe treballadora milanesa –com també bona part de la classe política local, tant d’esquerra com de dreta– clama contra la gentrificació de la ciutat, amb els Jocs d’hivern com a màxim exponent.

A Itàlia, la febre olímpica per aquests jocs ha estat decididament continguda: fora de Milà, de fet, costa de trobar-ne cap recordatori, més enllà de les tanques publicitàries dels patrocinadors que es poden veure ara i adés en grans ciutats com ara Roma o Nàpols. En part, aquest desinterès és una qüestió de construcció interna: molts italians, sobretot els del sud, veuen el nord, més ric i desenvolupat, pràcticament com un altre país.

No s’han venut gaires entrades; pocs dies abans de començar, els organitzadors continuen lluitant per enllestir algunes instal·lacions, com ara una pista important d’hoquei sobre gel. Els milanesos corrents estan més aviat indignats per aquestes obres interminables i la congestió de les carreteres de la ciutat que no pas entusiasmats pels Jocs.

“Quan s’organitza un gran esdeveniment, els ciutadans sempre n’acaben essent els perjudicats”, lamenta Alessandro Gerli, fundador de l’associació cultural milanesa Famiglia Meneghina.

El Regne Unit o França, aquests darrers anys, han endurit les condicions per als més rics; en canvi, Itàlia s’ha erigit en un refugi relativament segur per a les grans fortunes, i Milà –el centre financer d’Itàlia i un nus clau de la moda i el disseny– n’ha estat el principal beneficiari. Els incentius fiscals introduïts l’any 2017 van limitar els imposts sobre els ingressos d’origen estranger a una taxa fixa de 100.000 euros anuals. Aquesta quantitat es duplicà l’any 2024; però en aquell moment la política ja havia aconseguit l’objectiu d’atreure els més rics a la ciutat.

Segons un informe de la consultora d’inversions Henley & Partners, de cada dotze veïns de la ciutat un és milionari o multimilionari, un augment d’un 24% entre el 2014 i el 2024.

Entre els pesos pesants del món financer que s’han traslladat a Milà aquests darrers anys hi ha el multimilionari egipci Nassef Sawiris; el vice-president de Goldman Sachs, Richard Gnodde; l’inversor de capital de risc brasiler Fersen Lambranho; i Frédéric Arnault, fill del director executiu del conglomerat de luxe LVMH.

El 2022, el fill gran de Bernard Arnault comprà la vinya i l’antiga residència de Leonardo da Vinci, davant l’església milanesa que acull el famós quadre de L’últim sopar. L’operació, segons fonts locals, costà més de cent milions d’euros.

Aquest darrer decenni, grans esdeveniments com ara els Jocs Olímpics d’enguany han impulsat la regeneració urbana de Milà –i, segons que diuen els crítics, també la inflació del preu de l’habitatge–, de manera que han convertit la ciutat en un dels punts de referència de la jet-set mundial.

Segons Tecnocasa, empresa immobiliària italiana, els preus de l’habitatge a Milà es van començar a desviar de la mitjana de les altres grans ciutats del país just després de l’Exposició del 2015. Durant la dècada següent, els preus de l’habitatge s’hi van enfilar més d’un 54%, i ara són un 38% més alts que no pas la mitjana de les grans ciutats italianes.

“No és pas gaire diferent d’allò que va passar a San Francisco, una bella ciutat de 800.000 habitants que s’ha anat transformant progressivament en un enclavament per a l’elit”, diu Riccardo Truppo, regidor a Milà del partit d’ultradreta Fratelli d’Italia, la formació de la primera ministra, Giorgia Meloni.

L’augment del cost de la vida no és pas un problema exclusiu de Milà; les autoritats municipals assenyalen que tot de projectes impulsats amb motiu dels jocs, com ara la renovació d’un gran dipòsit ferroviari i la construcció de la nova vila olímpica, inclouran quotes d’habitatges de lloguer social. Així i tot, el consistori reconeix que la pressió econòmica sobre la classe treballadora de la ciutat és com més va més intensa.

“Tenim problemes, com la majoria de ciutats internacionals”, diu el batlle de Milà, Giuseppe Sala, en una entrevista a The Washington Post. “A parer meu, el més important és la desigualtat social, i més concretament el cost de la vida. A Milà, per a ser encara més precisos, el gran problema és el cost de l’habitatge.”

D’ençà de l’Exposició del 2015, Milà ha esdevingut el gran hub internacional d’Itàlia. Atreu multinacionals, italians molt qualificats que tornen de l’estranger i londinencs descontents amb la decisió del govern britànic d’abolir l’antic règim fiscal per als “no residents” amb més ingressos –és a dir, residents que, a efectes fiscals, resideixen a l’estranger.

“Crec que, lògicament, és previsible que l’augment del tipus impositiu tingui un cert impacte”, diu Tom Mockridge, un executiu nascut a Nova Zelanda que, juntament amb la seva dona italiana, visqué a mig camí entre Londres i Milà durant una dècada abans de traslladar-s’hi definitivament, fa poc.

La mesura, segons que explica Mockridge, respon “a la pressió política de la gent que ja vivia a Milà, perquè tota aquesta immigració ha inflat els preus de l’habitatge”. Però l’atractiu de la ciutat, afirma, va més enllà dels incentius fiscals. “Hi han ajudat, certament, però crec que continuarem veient aquesta febre per Milà aquests anys vinents, fins i tot sense incentius.”

Pitrelli informa de Roma estant.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb